Evidentment, si dissabte passat a Barcelona manifestacions contra el caos de Rodalies RENFE no va haver-n’hi només una, tal com hauria estat normal, sinó dues —la del migdia i la de la tarda— va ser només per la negativa de tot un seguit d’entitats socials i polítiques a participar en una mobilització organitzada per l’ANC i el Consell de la República.
Estic del tot d’acord amb l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i el Consell de la República Catalana que davant del deteriorament dels serveis bàsics que estem patint a Catalunya que ara té la seva manifestació més clara en el col·lapse del servei de trens, l’única via és la independència;
Tot el debat i tota la polèmica que s’han generat al voltant del nou model de finançament autonòmic de Catalunya me’ls miro amb una total indiferència;
A Veneçuela, la legitimitat de Nicolàs Maduro com a President de la República està en entredit arran de les més que raonables sospites de frau en les darreres eleccions presidencials veneçolanes, celebrades el 29 de juliol del 2024, cosa que, com és lògic, ens ha de portar a qüestionar també la posició de Delcy Rodríguez com a vicepresidenta i ara presidenta interina arran de la captivitat de Maduro als EUA.
Tenir entatxonada de qualsevol manera dins d’un institut abandonat tota una sèrie de gent que, per la seva condició d’immigrants sense papers, no disposen de cap opció de trobar una feina que els permeti guanyar-se la vida dignament és una solució dolenta.
La beca de 80.000 euros que Jaume Collboni pensa concedir a autors llatinoamericans que escriguin una obra sobre Barcelona després d’haver-hi fet una estada de tres mesos compta amb la col·laboració de la Casa Amèrica de Catalunya.
Imagineu-vos la caiguda del règim dels aiatol·làs que, com ho veiem cada dia als mitjans de comunicació, per mantenir el seu totalitarisme no ha dubtat pas d’engegar una repressió criminal amb un balanç ja de deu mil detinguts i, sobretot, de cinc-cents trenta-vuit morts, que de seguida és dit, i compte encara que aquesta xifra de víctimes anirà incrementant-se cada dia fins que el poble iranià aconsegueixi alliberar-se.
El lema “Volem acollir” està molt bé, sobretot perquè sembla conferir una aura de superioritat moral als qui l’esgrimeixen que, per això, es creuen autoritzats a desqualificar com a racistes, xenòfobs i feixistes els qui no acceptin el dogma que la immigració no genera cap mena de problema per més que l’observació de la realitat demostri exactament el contrari.
L’arrel del problema de la llengua al Principat —i ara deixo de banda la resta de Catalunya i els altres territoris dels Països Catalans— és el mal costum que té força gent de continuar parlant en castellà malgrat que el seu interlocutor s’hi hagi adreçat en català.
Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana. Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.
Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici
participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes