Quin futur per a la Catalunya Nord?
A Perpinyà, potser més que intentar esbrinar quines orientacions pot prendre Louis Aliot durant el seu segon mandat municipal, caldrà veure qui podrà ser el seu successor un cop s’hagi fet ferma la seva condemna d’inhabilitació donada pels tribunals francesos arran dels seus tripijocs amb els fons del Parlament Europeu;
sigui com sigui, tot sembla indicar que si en lloc seu hi posessin Jean-Marc Pujol, poca diferència s’hi notaria. Comprenc que després de dinou anys al capdavant del consistori, Nicolàs Garcia pogués patir un cert desgast polític, ara bé, realment ha estat fer-ne un gra massa elegir algú com Steve Fortel que de tan fatxa que és no el volen ni tan sols al Rassemblement national (RN); espero que no faci erigir un monument a la memòria de Robert Brasillach ni tampoc que inauguri una Avenue du Maréchal Pétain, una Place de la Milice française o de la 33e division SS Charlemagne ni, pitjor encara, que transformi l’edifici de la Maternitat en un Musée de l’Êtat Français; naturalment, ja dono per fet que el dia 25 de maig no commemorarà sinó que celebrarà la massacre d’Elna de 1285 i, per això, organitzarà un homenatge a la memòria de Felip III de França mentre que Jaume II de Mallorques encara el deixarà de banda perquè, malgrat tot, parlava en català. Per cert, als cinemes d’Elna, continuarà estant-hi permesa l’exhibició del film Casablanca? A Ribesaltes, a més de ser el poble d’origen del tristament cèlebre mariscal Joffre ara tenen un alcalde del RN; com és natural, entre una cosa i l’altra no hi ha pas cap relació de causa a efecte sinó que, simplement, les desgràcies no vénen mai soles; suposo que el Dia de l’Armistici el president del consistori de Ribesaltes no s’estarà pas de recordar que si no hagués estat pel mariscal Joffre molts dels que hi ha inscrits als monuments als morts no hi serien. Deixant de banda la part negativa, dono la meva més cordial enhorabona a Aude Vivès perquè, tal com ho demostra la història recent, dirigir el municipi de Prada significa estar a un pas d’acabar remenant les cireres a Matignon. I un cop repassada la situació a la Catalunya Nord, només ens queda veure quants alcaldes i regidors podrà aconseguir Vox al Principat en les properes eleccions municipals espanyoles.
Ben mirat, no tot és pas tan de color gos com fuig com sembla a primera vista. Segons ho diuen les males llengües, que sempre n’hi ha, a Perpinyà la participació electoral només ha arribat al 48%; per tant, Aliot no és pas el líder de les masses; a més, continuen dient les males llengües, si al total de la Catalunya Nord la participació ha estat del 60% ha estat només perquè fora del Rosselló l’abstenció no ha assolit pas uns nivells tan elevats com a Perpinyà i rodalies; també cal celebrar que al “desert català” el RN no ha aconseguit pas uns resultats gaire bons. Naturalment, si hi ha un sector força ampli de la població catalana que ni creu en el RN ni se sent interpel·lada a participar en la lluita dels partits de sempre contra el RN, això vol dir que entre aquesta gent pot haver-hi ciutadans potencialment receptius a una solució política que no és ni la del RN ni la dels partits clàssics, per als quals és una autèntica desgràcia que Marine Le Pen no profereixi les mateixes estripades que en els seus bons temps engaltava el seu difunt pare, tot i que a vegades en deixa anar alguna com ara la d’anar a Nova York i dir que ella no parla anglès perquè és francesa.
Com he dit en més d’una ocasió i ara ho torno a repetir per algú no n’està encara al cas, per ampliar la seva incidència social el catalanisme només disposa d’un camí: afirmar que el malestar social que es dóna a la Catalunya Nord és una conseqüència lògica i inevitable de la manera com està concebuda França on tots els francesos són iguals només que els parisencs són bastant més iguals que els altres; a la Catalunya Nord tots els mals li vénen de la dissort d’estar situada a la perifèria no ja de França sinó del desert francès mateix. Mentre París continuï sent la Ciutat de la Llum, que a Perpinyà hagin d’anar amb espelmes no és pas cap problema. Què oferia França als catalans en els bons temps de les Trente Glorieuses, és a dir durant el període de creixement ininterromput que va donar-se des de la fi de la II Guerra Mundial fins a la Crisi del Petroli de 1973? Doncs únicament la possibilitat de trobar una bona feina a París, suposant és clar que aconseguissin parlar el francès sense gens d’accent català; la Catalunya Nord, doncs, havia de quedar per als fracassats, és a dir, per als que no havien sabut espavilar-se a París o no n’havien tingut esma perquè com sabem, a França viure fora de París vol dir, senzillament, dedicar-se a perdre el temps. El principal atractiu del catalanisme és el de ser un moviment polític creat fora de la secta hexagonal; per això, si es tracta d’impugnar el model nacional franco-francès des de la base, recuperar l’ús del català pot ser una clara mostra de rebuig a l’Hexàgon i a tot el que significa igual com ara fa entre setanta i seixanta anys parlar als fills en francès va ser un senyal de voluntat d’assimilació a França; vist, doncs, què n’hem tret de França, tornem al català. Tanmateix, el catalanisme té també una feblesa com ho és la d’estar necessàriament en funció de com vagin les coses al Principat perquè, per posar només un exemple, si s’hagués fet efectiva la República Catalana proclamada al Parlament de Catalunya el 2017, hauria estat inconcebible que a la Universitat de Perpinyà se li acudís suprimir el màster de recerca d’estudis catalans, perquè llavors el català no seria pas una simple llengua regional sinó la llengua de l’estat que hi hauria a Puigcerdà, Figueres i la Jonquera.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)