Ja ens va bé que ens ho recordin
Segons Ramon de España, un dels articulistes del Crónica Global, el butlletí digital del Vichy Catalán, “La insistència que si vaig a França haig de parlar francès i si a Anglaterra anglès, per tant, a Catalunya, en català!, es revela una falsa comparació, atès que Catalunya no és, strictu sensu, un país.
I tots recordem l’últim fracàs a l’hora d'aconseguir que ho fos (fracàs no tan imputable a la repressió policial i a l'article 155 com a la manca de quorum)”. Se’n segueix, doncs, que això de la catalanofòbia són romanços i dèries estúpides —un unicorn en paraules d’España— perquè a Barcelona un immigrant sud-americà —o també, lògicament, un de centreamericà, mexicà o espanyol— té tot el dret del món a considerar que és a Espanya i a actuar en conseqüència, és a dir, a esperar que tothom s’hi adreci en castellà; en tot cas i com a molt, si ens ho demana amb males maneres i amb insults tindrem dret a queixar-nos dels seus modals però ni tan sols en una situació com aquesta podem quedar excusats del deure de parlar-li en espanyol i ves encara que, en darrera instància, els culpables de la seva ira no siguem nosaltres per no mostrar-nos prou sol·lícits a passar-nos al castellà. En resum, a Catalunya no és pas legítim exigir a tothom que hi vingui a viure i treballar que s’esforci a entendre’ns si li parlem en català. Qui en ús de la seva llibertat decideix aprendre el català bé i qui no, també. Ens hi posem com ens hi posem, Ramon de España no s’equivoca pas perquè la seva anàlisi parteix d’una percepció del tot correcta de la realitat que ens envolta; en canvi, si n’hi ha uns que viuen a la Lluna de València, a Nàrnia o als Mons d’en Iupi aquests són els que creuen possible normalitzar el català dins de l’actual marc legal i ideològic espanyol, és a dir, els que s’entossudeixen a no tenir present que l’argument que el català és la llengua pròpia de Catalunya es rebat senzillament amb la resposta Aquí estamos en España o On est ici en France, contra la qual no hi ha pas rèplica possible perquè, ara per ara, no hi ha manera de poder negar que Figueres sigui una ciutat espanyola i Ceret una de francesa. Lògicament, si no tenim dret a demanar que se’ns dirigeixin en català és perquè, segons a la banda que visquem de la línia del Tractat dels Pirineus, tots sabem perfectament o bé el castellà o bé el francès. Ramon de España també posa el dit a la nafra en assenyalar un detall que sovint no volem tenir en compte, malgrat la seva capital importància: el català és una llengua de segona divisió no pas, òbviament, per raons filològiques o lingüístiques, sinó polítiques i administratives; per això, només és a Andorra on es pot pretendre fer funcionar el català com a llengua nacional i tots ja sabem quina diferència hi ha entre Catalunya i el País dels Pirineus. És el francès una llengua de primera divisió? A França, Bèlgica, Suïssa i el Quebec, és clar que sí, però a Louisiana és de segona o, potser fins i tot, de tercera divisió, cosa que també es pot dir del castellà a Puerto Rico o a Gibraltar.
Mentre a Catalunya hi visqui algú que es consideri amb dret a demanar o exigir que hom s’hi dirigeixi en castellà o en francès, la normalització del català serà impossible; llavors, si, com ens ho observa Ramon de España, l’arrel del problema és que “Catalunya no és, strictu sensu, un país”, hem d’entendre que la normalització del català passa necessàriament que constituir Catalunya en un país amb tots els ets i uts, és a dir, per instaurar una república catalana independent. Les polítiques lingüístiques de la Generalitat de Catalunya només poden servir per anar fent la viu-viu i qui dia passa any empeny, és a dir, perquè la situació del català no sigui encara més precària de com ja és, però normalitzar de debò el català està molt per damunt de les seves possibilitats, més que res, perquè la base de la normalització del català és fer que a l’escola l’estudi i l’aprenentatge del castellà sigui una matèria optativa però de cap manera obligatòria. Com diu Ramon de España “l'ús del català va descendint a Barcelona sense que ho impedeixin campanyes governamentals, immersions lingüístiques i altres pegats de poca eficàcia” només que a ell això o bé tant se li’n dóna o bé ja li està bé. Segur que si mai va a la Catalunya Nord, l’única cosa que li sabrà greu és que la llengua que hi hagi arraconat el català hagi estat el francès en comptes del castellà. De totes formes, però, ja ens va bé que ens recordin certes coses i, per això, a Ramon de España més aviat li hauríem d’estar agraïts perquè, ni que sigui sense voler-ho, ens ha fet un gran favor.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)