Veneçuela
A Veneçuela, la legitimitat de Nicolàs Maduro com a President de la República està en entredit arran de les més que raonables sospites de frau en les darreres eleccions presidencials veneçolanes, celebrades el 29 de juliol del 2024, cosa que, com és lògic, ens ha de portar a qüestionar també la posició de Delcy Rodríguez com a vicepresidenta i ara presidenta interina arran de la captivitat de Maduro als EUA.
D’altra banda, amb tota la seva demagògia populista d’esquerres el règim chavista, instaurat el 1999 després de l’elecció d’Hugo Chávez (1954-2013) com a president de Veneçuela, ha portat el país a la ruïna i els seus dirigents, com ara Maduro, no han dubtat pas a recórrer a la repressió i a la força per mantenir-se al poder. Així per exemple, el 2018 es va prohibir a Delcy Rodríguez viatjar als països de la Unió Europea com a sanció per actuacions seves jutjades contràries als principis de la democràcia i dels drets humans, d’ací l’escàndol que va generar-se el 20 de gener del 2020 a conseqüència d’una entrevista de Rodríguez amb el ministre espanyol de transports José Luis Ábalos i l’empresari, també espanyol, Víctor de Aldama a la zona VIP de l’aeroport de Madrid-Barajas. El resultat de la combinació de misèria i repressió ha estat, com no podia ser de cap altra manera, l’emigració en els darrers anys de fins a gairebé vuit milions de veneçolans; per això, un dels factors que ha fet guanyar les eleccions presidencials de Xile a l’ultradretà José Antonio Kast ha estat el problema de la immigració il·legal, protagonitzada, en la seva immensa majoria, per veneçolans. Com sabem, a Veneçuela hi ha una oposició organitzada al chavisme, només que alguns dels seus dirigents no tenen tampoc les mans netes perquè han recorregut a intents de cops d’estat, com el del 2002 protagonitzat per Pedro Carmona, i algunes de les manifestacions contra el règim veneçolà han estat extremadament violentes fins a provocar morts i ferits. Evidentment, podem estar segurs que si s’hagués consultat a l’opinió pública veneçolana, a l’opositora María Corina Machado no li haurien donat de cap manera el Premi Nobel de la Pau perquè, segons sembla, no és pas una figura equiparable a la de Nelson Mandela ni tampoc a la de Narges Mohammadi, l’activista dels drets humans iraniana guardonada amb el Premi Nobel de la Pau el 2023 i empresonada el passat 12 de desembre pel règim dels aiatol·làs.
Amb els seus rampells, estripades i sortides de to, Donald Trump demostra que la seva veritable vocació és, així de clar i de simple, la d’esdevenir l’homòleg americà de Vladimir Putin; evidentment, si és molt difícil que ho pugui aconseguir és per la gran solidesa del sistema constitucional americà, en funcionament des de fa més de dos-cents anys; al capdavall, l’actual constitució dels EUA és encara la que va aprovar-se el 1787 al Congrés de Filadèlfia mentre que la constitució francesa de 1791 i l’espanyola de 1812 van fracassar totalment; no podem, doncs, comparar la tradició democràtica i constitucional dels EUA amb la de Rússia. Si un país amb la força i la potència dels EUA assumís la tasca de netejar el món de dictadures i de totalitarismes, hi sortiríem tots guanyant, però, és clar, en primer lloc, ves la feina que se’ls hauria girat precisament perquè els països dictatorials són majoria; d’altra banda, costa molt imaginar-se els americans intervenint a la Xina, com ara ho acaben de fer a Veneçuela, per liquidar-hi el règim totalitari de Xi Jinping i el Partit Comunista Xinès, culpable, entre moltes altres coses, de la matança de la Plaça de Tiananmen a Pequín perpetrada el 4 de juny de 1989. Igualment, tal com ja ens ho podem figurar, per més autoritari i forassenyat per pugui ser Javier Milei, Donald Trump no organitzarà mai una operació militar a l’Argentina perquè els disbarats i les bestieses d’un governant d’extrema dreta sempre es poden perdonar. Com és obvi, que el president dels EUA ordeni la captura del seu homòleg de Veneçuela i se l’emporti presoner per jutjar-lo és del tot contrari a la legalitat internacional. Però i què? Si tal com es pretén, les relacions entre els diferents estats constituïts al món ha de regular-les l’ONU, llavors ens trobem que en aquesta organització mundial hi tenen cabuda tots els estats existents per més que, en bastants casos, pugui tractar-se de dictadures corruptes i sanguinàries; així per exemple, són membres de l’ONU Corea del Nord, la República Democràtica del Congo, l’Aràbia Saudita, Iran, Bielorússia, Guinea Equatorial, Sudan del Sud, l’Afganistan, etc., etc. Es comprèn, doncs, que a la pràctica, l’ONU no tingui gaire autoritat. D’altra banda, a Madrid i a París s’han pronunciat sobre la crisi veneçolana però no cal perdre-hi gaire el temps. En conflictes internacionals, les opinions d’Espanya no van enlloc i si ens hem de refiar d’un estat a la vora de la fallida econòmica com França, llavors sí que ja podem llençar el barret al foc.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)