Dues demagògies enfrontades
El lema “Volem acollir” està molt bé, sobretot perquè sembla conferir una aura de superioritat moral als qui l’esgrimeixen que, per això, es creuen autoritzats a desqualificar com a racistes, xenòfobs i feixistes els qui no acceptin el dogma que la immigració no genera cap mena de problema per més que l’observació de la realitat demostri exactament el contrari.
Per començar, l’arribada d’una ingent quantitat de persones sense cap mena de recursos econòmics, és a dir, amb una mà davant i una mà darrere, té un inevitable cost econòmic que, com és inevitable, repercuteix negativament en les magres prestacions socials —sanitat, educació, assistència— que s’ofereixen a la població en general. D’altra banda, si en poques dècades hem passat de la Catalunya dels sis milions a la dels vuit milions que aviat en seran deu ha estat a conseqüència, evidentment, de la immigració; tenint en compte les taxes de creixement vegetatiu de la població, és a dir, el balanç de naixements i defuncions, sense la immigració potser a hores d’ara en seríem uns quants menys dels sis milions dels temps de Jordi Pujol; com és lògic, un nombre menor d’habitants significaria menys consum de recursos naturals i una disminució en la generació de residus, la contaminació atmosfèrica o la producció de gasos d’efecte hivernacle com també ens donaria, sobretot, la possibilitat de recuperar com a espais naturals zones que calgué urbanitzar arran del gran i ràpid creixement de població que va donar-se a Catalunya a mitjans del segle xx. Que no hi ha cap català disposat a anar a Lleida a fer de temporer a l’època de la recollida de la fruita? Si la immigració no existís, llavors, els propietaris de les explotacions agràries es trobarien amb només dues opcions possibles: o bé mecanitzar la feina o bé oferir unes condicions laborals que fessin atractiu o interessant anar a fer de temporer a persones que no estiguessin en una situació límit de subsistència. Que llavors al mercat la fruita caldria vendre-la més cara? Les coses sempre tenen un preu i aquest preu s’ha de pagar i si no volem —o no ens va bé— abonar-lo en diners, llavors haurem de satisfer-lo en espècie; per tant, si ens sembla lògic que la fruita la reculli una gent disposada a acceptar un sou i unes condicions de treball que ni el més pobre i marginat de nosaltres trobaria dignes, llavors sí que no ens queda més remei que admetre la immigració, la qual, a la pràctica, no és pas res més que la part del preu de la fruita que paguem en espècie. A part d’això, malgrat que a alguns no els agradi admetre-ho —o ni tan sols parlar-ne— la immigració musulmana té com a conseqüència la formació de ghettos identitaris, és a dir, de barris on la gent que hi resideix viu segons els principis de la xaria ignorant —i rebutjant— del tot els valors de la societat occidental quant a igualtat de les dones, tolerància religiosa, llibertat sexual, etc., etc.; en realitat, el multiculturalisme significa tancar els ulls davant d’aquesta situació i considerar que, a la pràctica, no sols els principis morals sinó fins i tot la llei mateixa és vàlida únicament per a les persones de cultura occidental. Per a l’extrema dreta —Vox, Aliança Catalana, Rassemblement National—, en canvi, la qüestió de la immigració es resol d’una manera molt senzilla i expeditiva: aquesta gent —o gentussa com deuen dir-ne ells— que ens arriba de ves qui sap on no la volem de cap manera i, doncs, l’hem de fer fora, per les males si cal perquè aquest país és nostre i de ningú més. O què s’han cregut si no? Que hi ha persones que al seu país no poden trobar manera de guanyar-se la vida i que si estiguéssim en el seu lloc, nosaltres també emigraríem a la recerca d’un futur millor? No hi fa res, si al seu país es moren de gana que s’aguantin que ja prou feina tenim nosaltres, i encara gràcies que no els llencem al mar perquè se’ls mengin els taurons, un comentari que, dissortadament, l’he sentit a dir de debò.
D’entre aquestes dues demagògies oposades, la de l’extrema dreta té més atractiu perquè identifica el problema i hi proposa una solució, mentre que la del “Volem acollir” viu d’esquenes a la realitat. Naturalment, com passa sempre en els grups extremistes —tant de dreta com d’esquerra— les solucions que proposen són incompatibles amb qualsevol noció d’ètica, moral o principis, cosa que les fa extremadament perilloses; al capdavall, els drames i tragèdies que ocasionaren els règims totalitaris del segle xx —comunisme, nazisme, feixisme, franquisme, etc.— són un exemple claríssim de què acaba passant sempre si es renega dels principis morals bàsics. Sostenir que dels problemes d’una determinada gent no n’hem de fer res i que no ens hem de preocupar per respectar els seus drets com a persones sempre acabarà girant-se en contra nostra, perquè si a algú el poden tractar com una bèstia, això també es podrà fer amb nosaltres. El III Reich exalçava els alemanys perquè els considerava membres de la raça ària, la qual, per la seva incontestable superioritat, estava plenament legitimada per dominar el món sencer i esclavitzar i explotar les races inferiors; ara bé, tot just arribats al poder, els nazis van obrir camps de concentració i, fins a l’inici de la II Guerra Mundial, la immensa majoria dels seus reclusos eren alemanys que, malgrat pertànyer a la raça ària, eren comunistes, socialdemòcrates, dissidents polítics, homosexuals, etc.
En conclusió, doncs, els lamentables fets de Badalona no són pas res més que el resultat del xoc d’aquestes dues demagògies. “Volem acollir” però si els que suposadament acollim han de malviure entatxonats de qualsevol manera en un edifici ocupat no passa res, mentre que l’alcalde Xavier Garcia Albiol pretén guanyar-se el vot i l’admiració dels veïns deixant gent a la intempèrie. Durant una bona part del segle xx, a Barcelona hi havia molta gent que malvivia en barris de barraques; naturalment, això era una vergonya per a la ciutat, però més vergonyós hagués estat aplicar-hi la “solució Albiol”: tirar les barraques a terra, deixar la gent que s’hi aixoplugava tirada al carrer i desentendre-se’n del tot. Tenim mala peça al teler, doncs, perquè la solució és molt complicada. Els principals obstacles que ens hi trobem són les elits socials, és a dir, els qui controlen el poder polític i econòmic. Les d’Europa accepten la immigració tranquil·lament perquè els problemes que genera no seran pas els seus membres els que els patiran; els immigrants no s’instal·len pas a la part alta de Barcelona i si el sistema sanitari es col·lapsa, no passa res perquè els rics no necessiten pas una sanitat pública que funcioni; a més, els immigrants del Tercer Món són una mà d’obra barata. A l’Àfrica, ens trobem amb països governats per dictadures extremadament corruptes o per senyors de la guerra als quals, com salta a la vista, no els amoïna gens que molts africans estiguin disposats a emigrar a Europa encara que això signifiqui haver de travessar el desert del Sàhara en condicions inimaginables i passar el Mediterrani en patera. Jo no vull acollir per la molt simple i senzilla raó que no vull que ningú hagi de marxar del seu país per poder guanyar-se la vida o per viure amb dignitat. Si algú se’n va a viure a un altre país, no passa res, però quan es dóna un fort i intens corrent emigratori això ens indica clarament l’existència en un determinat lloc d’uns problemes socials tan greus que molta gent decideix anar-se’n; la solució lògica, tot i que difícil i complexa, seria contribuir, en la mesura que sigui possible, a resoldre aquests problemes.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)