Per què ens hem de manifestar el 7 de febrer?
Si la lleugeresa de l’ésser és de debò insuportable o no, no ho sé pas, però el funcionament dels trens a Catalunya sí que ho és i molt.
Aquesta setmana al Principat, arran d’un accident ferroviari a Gelida (Alt Penedès) provocat per una esllavissada, que a més d’un mort ha deixat uns quants ferits —alguns de greus—, el servei de rodalies ha deixat de funcionar i ja veurem quan torna a engegar, mentre que al Conflent, la línia Perpinyà-Vilafranca s’ha estat divuit mesos tancada arran d’un incident en un pont d’Eus —encara sort que en opinió dels caps hexagonals aquest és el poble més bonic de França— i, a més, la comarca ha quedat incomunicada per ferrocarril perquè, a conseqüència també d’una esllavissada, ha calgut aturar la circulació del Tren Groc; com tots recordem ara fa uns quants anys, un accident al pas nivell de Millars també va posar en perill la continuïtat de la línia de tren que uneix el Conflent amb el Centre del Món. Vaja, que n’hi ha per convocar una manifestació amb el lema “Ni RENFE ni SNCF, companyia ferroviària catalana”
El col·lapse ferroviari del Principat ha dut l’ANC i el Consell de la República a convocar “una gran mobilització de país” a Barcelona per al proper dia 7 de febrer dissabte perquè el mal funcionament a Catalunya dels serveis bàsics i fonamentals és “conseqüència directa del maltractament i la discriminació permanent que patim per la dependència de l’Estat espanyol”, és a dir, de l’espoli fiscal espanyol que evidentment no resol pas l’acord de finançament de la Generalitat que han acordat ERC i el PSOE, i del centralisme econòmic madrileny perquè de la mateixa manera que hi ha París i el desert francès hi ha d’haver també Madrid i el desert espanyol i, ves per on, tal com ho exemplifica ara la pèssima qualitat del servei de ferrocarrils, Catalunya està migpartida entre aquests dos deserts. Si el proper dia 7 baixo a Barcelona a dir “PROU!” amb l’ANC i el Consell de la República serà per demanar la dimissió dels responsables últims de tot aquest desgavell: els dirigents d’ERC, Junts i la CUP que el 2017 van avortar la implantació de la República Catalana votada al Parlament de Catalunya. Lògicament, amb la independència “el maltractament i la discriminació permanent que patim per la dependència de l’Estat espanyol” de què parlen l’ANC i el Consell de la República ja no existirien; naturalment, si amb República Catalana i tot ens trobéssim en un desori com el d’ara, llavors hauríem de manifestar-nos per exigir la dimissió del govern i la convocatòria de noves eleccions. Per sortir de l’atzucac, necessitem que comencin a fer passes al costat fins arribar a casa seva els líders polítics que, quan la falòrnia de la revolució dels somriures va esdevenir insostenible, van optar per aturar el procés independentista i tornar a la cleda autonòmica amb models de finançament, traspassos de rodalies i d’altres romanços per l’estil que durant els anys del procés semblaven propis d’un passat que ja s’havia deixat enrere per sempre més. I compte que quan pleguin els dirigents actuals no els substitueixen els que ara són els quadres intermedis dels respectius partits perquè llavors ens trobaríem amb els mateixos gossos però amb diferents collars, és a dir, amb la típica revolució lampedusiana on tot canvia perquè res no canviï. Evidentment, com que no crec pas que la culpa del col·lapse ferroviari la tinguin els immigrants extracomunitaris no em sembla que votant Aliança Catalana es pugui aconseguir resoldre res.
El 7 de febrer estem convocats a protestar contra el deteriorament dels serveis públics que a més dels transports ferroviaris són els de sanitat i educació. Com és obvi, amb la independència, Catalunya disposaria de molts més recursos econòmics per construir escoles —de les de veritat, no de les de barracons— i contractar mestres, podria dissenyar un pla d’estudis partint de la realitat catalana i, sobretot, podria decretar que a escola deixés de ser obligatori estudiar i aprendre el castellà. Ara bé, molt em temo que el desastre que es ara el sistema educatiu català ve també de certes idees pedagògiques força vigents i arrelades a Catalunya; per tant, si no s’hi fes un gir de cent vuitanta graus, amb la República Catalana l’ensenyament català continuaria grinyolant, tot i disposar de més recursos humans i materials.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)