Dues solucions: la dolenta i l’encara pitjor
Tenir entatxonada de qualsevol manera dins d’un institut abandonat tota una sèrie de gent que, per la seva condició d’immigrants sense papers, no disposen de cap opció de trobar una feina que els permeti guanyar-se la vida dignament és una solució dolenta.
En primer lloc, l’edifici no estava gens condicionat per funcionar com a centre d’allotjament o d’acollida i, com és lògic, les persones que hi estaven aixoplugades hi sobrevivien en unes condicions de misèria que ni el més pobre i dissortat de nosaltres es veuria capaç de suportar, és a dir, sense els serveis d’aigua, llum i gas, que, com és natural, considerem imprescindibles. Una situació com aquesta, doncs, era inadmissible i calia posar-hi fi immediatament. Tanmateix, la solució que hi ha donat l’alcalde de Badalona Xavier Garcia Albiol (PP) de fer-los fora per la força i deixar-los al carrer que s’espavilin si no és que surti una ànima caritativa a ajudar-los ha estat la pitjor de totes les possibles perquè en comptes de resoldre el problema l’ha agreujat encara més. Evidentment, no cal pas ser gaire savi per adonar-se que si, dins de l’edifici abandonat, aquesta gent estava malament, acampats al carrer encara estan pitjor. De totes formes, els mètodes expeditius de l’alcalde Albiol no ens han de sorprendre pas; el 2011, va guanyar les eleccions municipals a Badalona amb un programa gairebé calcat del de Plataforma per Catalunya (PxC), una formació d’extrema dreta xenòfoba ja desapareguda però que ha estat el planter d’on han sortit gairebé tots els militants de Vox al Principat. Tal com queda clar, doncs, Xavier Garcia Albiol és una mena de versió badalonina de Louis Aliot, com també una prova més que, en realitat, l’equivalent francès del PP no és pas Les Républicains sinó Rassemblement National (RN).
Malament tenir aquella gent dins de l’edifici però pitjor encara engegar-los al carrer. Què calia fer, doncs? Segurament, els pressupostos municipals de Badalona podrien assumir sense gaire dificultat la despesa que significaria allotjar en condicions dignes la gent d’aquell col·lectiu d’immigrants irregulars format, segons sembla, per unes quatre-centes persones; ara bé, tal com ho assenyala l’alcalde Albiol, si es fes així, què passaria si demà es presentessin a Badalona quatre-cents immigrants irregulars més i després d’aquests una altra tongada i així fins a l’infinit. I, sentint-ho molt, no ens queda més remei que reconèixer que en aquest punt té tota la raó del món; admetem-ho d’una vegada, en contra de les caricatures que acostumem a fer-ne, ser un reaccionari d’extrema dreta no significa pas necessàriament ser un talòs o un enze. D’altra banda, si Badalona tingués un consistori d’esquerres, cal témer que tot s’hauria reduït a anar tolerant una situació tan intolerable com ho era permetre que un grup de gent ocupés il·legalment un edifici municipal en unes condicions de mancança dels serveis més bàsics, però, de totes formes, com que així no se’n parlaria es podria fer veure que el problema no existeix, malgrat que així també podríem trobar-nos un dia que els arrecerats a l’antic institut ja no en fossin quatre-cents sinó quatre mil o quaranta mil.
La solució correcta al problema no n’és d’altra que regular o limitar la immigració; ara, simplement, s’acull els nàufrags de les pateres a les Canàries —una mesura humanitària inexcusable, com és lògic— i com que en aquesta comunitat autònoma espanyola no se’ls poden pas quedar tots, la majoria els facturen en avió a Madrid, Barcelona o on sigui i les autoritats locals ja s’espavilaran a resoldre la patata calenta, i al final sempre hi ha algú que no es pot treure el mort de sobre endossant-lo al veí. Ara bé, si es tracta de posar fi a la immigració africana a Europa, per aconseguir-ho només hi ha un mètode humanament acceptable: erradicar la pobresa de l’Àfrica. I no és pas una qüestió senzilla, precisament perquè molts països africans estan sota el govern d’unes dictadures extremadament corruptes que no es poden pas admetre com a interlocutor vàlid; per posar un exemple entre molts, signar un acord de cooperació i de desenvolupament amb Guinea Equatorial fóra absurd perquè tots els diners de l’ajuda se’ls quedaria Teodoro Obiang, el tirà que, des de 1979, reprimeix sense contemplacions els seus desafortunats súbdits per així robar totes les riqueses del país i aconseguir una fortuna personal incalculable, vaja, que comparat amb Obiang, Joan Carles de Borbó encara pot semblar un home honrat, íntegre i amb valors. L’opulència en què viu l’actual rei del Marroc, Mohammed VI, fill i successor de Hassan II (1961-1999), és, en gran part, la causa de la misèria que impulsa molts marroquins a emigrar a Europa; el 1990, Gilles Perrault (1931-2023) va escriure el llibre Notre ami le roi on mostrava les relacions i contactes de gran part de les elits polítiques i econòmiques franceses amb Hassan II, i hem de témer que les seves conclusions i denúncies continuen vigents. Com és obvi, si el Pla Marshall va funcionar va ser només perquè es podia confiar que els governants europeus destinarien els milions de dòlars que reberen dels EUA a fons perdut a reconstruir els seus països devastats a conseqüència de la II Guerra Mundial però no pas a embutxacar-se’ls ells, és a dir, perquè en l’Europa de la postguerra no hi havia pas cap Obiang ni cap Mohammed VI. No volem immigrants senegalesos? Molt bé, només que arran d’un tractat pesquer entre Europa i el Senegal, els pescadors senegalesos s’han quedat sense lloc on poder anar a treballar; per tant, hem de començar per reivindicar que s’anul·li aquest acord. I si això no són capaços d’entendre-ho els cinquanta ximples que han bloquejat l’església de la Mare de Déu de Montserrat, la parròquia del barri badaloní de la Salut que s’ha ofert a acollir els immigrants expulsats per Albiol, problema seu.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)