Cinc anys més?
Segons ho vaticinen els sondeigs i les enquestes, és molt raonable témer que Louis Aliot es converteixi en un batlle quasi etern de Perpinyà, igual com en el seu dia va ser-ho Pau Alduy si no passa, és clar, que o bé li donin un càrrec a París, com sabem l’únic lloc de França on de debò hi ha cireres per remenar,
o bé el tribunal d’apel·lació desestimi el recurs que va interposar contra la condemna que va rebre ara fa més o menys un any de divuit mesos de presó —dels quals sis en ferm amb braçalet electrònic— tres anys d’inelegibilitat i 8.000 euros de multa per malversació de fons públics. Alliot sosté que aquesta qüestió judicial no concerneix el seu mandant al consistori de Perpinyà; ell deurà saber per què ho diu. Ens hi posem com ens hi posem, no queda pas gaire ètic fer pagar a la cambra europea els sous d’uns suposats assistents parlamentaris que, a la pràctica, eren uns empleats del Front National que només treballaven per al partit; que en prenguin nota, doncs, els que encara vegin en el Rassemblement National (RN) una renovació de la vida política que deixi enrere certes pràctiques de corrupció, clientelisme o d’altres coses per l’estil.
I si, malgrat tot, Aliot aconseguís complir els seus cinc anys de mandat sense cap mena de contratemps? L’única cosa que podem tenir clara és que fóra del tot absurd augurar un escenari apocalíptic. En primer lloc, no pot haver notat ningú un canvi radical entre els governs municipals de Jean-Marc Pujol i els de Louis Aliot; segurament per això deu ser que dins de l’actual candidatura d’Aliot hi podem trobar una desena dels antics col·laboradors de Pujol. A Joan Pau Alduy se li poden criticar moltes coses, com ara, per exemple, l’afer del mitjons, però li dono tota la raó quan es mostra penedit d’haver passat el govern municipal a Pujol. Després d’aquells anys de reivindicació de la catalanitat, de voluntat d’obrir-se a Barcelona i a la resta de Catalunya va començar la grisor de Pujol; qui dia passa any empeny i importa molt més el record nostàlgic de l’Algèria francesa que no pas ressituar Perpinyà a Catalunya. Joan Pau Alduy va representar una renovació respecte del seu pare i predecessor, més que res perquè en les eleccions de 1993 tots els pesos pesats de l’equip municipal de Pau Alduy formaven part de la candidatura contrària a Joan Pau Alduy qui va emprendre una acció tan rupturista com va ser-ho incloure en la seva candidatura militants d’Unitat Catalana; ara en canvi Aliot sembla ja no un fill sinó un clònic de Pujol; no costa gaire entendre doncs, com és que ara fa cinc anys fracassés el projecte de donar suport a Pujol per evitar la victòria d’Aliot. Més aviat, el 2020 no va començar cap nou període en la història de Perpinyà sinó que hi va continuar l’iniciat el 2009. I què hem de fer doncs per aconseguir fer tornar els bons i feliços temps d’en Zebulon? Doncs espavilar-nos a enfortir el catalanisme fins aconseguir no pas que a les candidatures dels partits francesos hi hagi catalanistes per donar-hi color sinó que hi hagi qui demani ser admès a una candidatura catalanista. Presentar com a alternativa al RN els partits de la V República Francesa no té sentit, perquè l’única alternativa política real que hi ha a la Catalunya Nord és el catalanisme per la molt simple i senzilla raó que la seva gent no procedeix pas de la secta hexagonal i per això no n’ha interioritzat pas els dogmes.
Segurament per voler donar imatge de no ser totalment hostil al català que faci oblidar la seva bel·ligerància contra l’escola de la Bressola a l’antic convent de les clarisses del Vernet, en una entrevista publicada a El Punt Avui, Aliot hi deixa anar com a gest conciliador que “la meva àvia és valenciana, així que parlo mitjanament el valencià. Entenc perfectament el català, tot i que no el parlaria correntment. Després, cal reconèixer-ho: no és la llengua de futur per a la població d’aquí, malauradament, perquè és l’anglès que ho domina tot”. Anem a pams. Comencem imaginant-nos algú explicant que com que la seva àvia és de Montreal, parla mitjanament el quebequès i entén perfectament el francès, i, ja posats, té nocions de belga i tot; en fi, com que la meva àvia era de Guadalajara, entenc sense problemes l’andalús, el cubà i l’argentí però em costaria parlar-hi. Després, no es tracta pas que per als nord-catalans el català sigui la llengua del futur sinó que hi torni a ser la llengua del present tal com va ser-ho fins ara fa unes quantes dècades i ho continuaria sent de no haver estat per la repressió franco-francesa. Que a Perpinyà la llengua que hi predomina actualment no és pas el català ja ho veig; tanmateix, a mi em sembla que la llengua que avui dia ho domina tot a la Catalunya Nord no és pas l’anglès. Així doncs, si no volem que a la Catalunya Nord, el català faci la mateixa fi que el francès ha fet a la Louisiana hem de lluitar amb la mateixa tenacitat amb què al Quebec defensen el francès. Evidentment, al Principat es tracta d’evitar esdevenir una versió mediterrània d’Irlanda.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)