L'indépendant ha fet un pas endavant
Ara fa unes setmanes, dues persones van adreçar-se a L'indépendant per demanar-hi la publicació de l’esquela mortuòria d’un familiar directe, i el cap hexagonal de torn els va sortir amb el ciri trencat que si l’esquela la volien en català calia acompanyar-la d’una versió completa i fidel en francès,
cosa que, lògicament, duia a haver de pagar el doble perquè, tal com ho estableixen les immutables lleis de la física, en versió bilingüe l’esquela ocuparia un espai que en faria dos de l’habitual. A L'indépendant, els devots de la Marianne van justificar el seu estirabot acollint-se a la Llei Toubon, és a dir, a la llei número 94-665 del 4 d’agost de 1994 sobre l’ús de la llengua francesa que, tal com en presentar-la va anunciar-ho el seu promotor —Jacques Toubon, ministre de cultura i de la francofonia (1993-1995)—, té tres objectius principals: el primer és l’enriquiment de la llengua —del francès i de cap d’altra més—, l’obligació de fer servir el francès, fins i tot allà on s’ha imposat a la força en detriment de la llengua autòctona del país, la defensa del francès com a Llengua de la República —com ja ens ho podem imaginar, d’aquella que és una, indivisible i hexagonal— i la preferència de l’ús de termes francesos en comptes d’anglicismes. També haurien pogut invocar la llei escolar de Jules Ferry, l’informe de l’abbé Grégoire sobre la necessitat d’anorrear els patuesos és a dir de totes les llengües regionals que no fossin la de l’Île-de-France la qual, en canvi, calia imposar-la per damunt de totes les altres fins a fer-les desaparèixer, la prohibició per Lluís XIV el 1700 de l’ús del català als documents públics, una pràctica que va condemnar com a contrària a la seva reial autoritat i a l’honor de la nació francesa o, ja posats, fins i tot l’edicte de Villers-Cotterêts malgrat que en temps de Francesc I no hi havia pas cap part de Catalunya sota sobirania francesa. D’altra banda, Jacques Toubon és originari de Niça però no costa gaire d’entendre com va ser que no se li acudís mai impulsar una llei orientada a l’enriquiment de l’occità, que obligués a fer-lo servir al seu territori històric, el declarés també llengua de la República i mirés d’evitar-hi l’ús de gal·licismes en comptes de termes occitans genuïns. L'indépendant s’ha publicat sempre a Perpinyà però els seus responsables es vanten que els cent vuitanta anys d’història d’aquest periòdic en fan un dels primers diaris d’informació local de França; per això, la seva negativa a publicar l’esquela en català sense l’acompanyament de la versió francesa no té pas res d’estrany ni de sorprenent; tanmateix, aquesta decisió, denunciada per les persones afectades, ha generat rebuig social no sols a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans sinó fins i tot també en alguns llocs de França i, per això, la direcció de L'indépendant ha hagut de reconsiderar la seva decisió sobre l’esquela i, fins i tot, li ha calgut disculpar-se amb els perjudicats. Segons ho diuen a la carta que els van adreçar, han revisat la seva postura soucieux de respecter l’attachement profond de nos lecteurs à leur langue et à leur culture, una llengua i cultura que, com podem veure, no és pas la del diari per més que, en algunes èpoques, s’hagi definit com le journal catalan o le journal d’ici. Molt ens temem també que en tota la redacció de L'indépendant no hi hagi ningú capaç de redactar una carta en català. Malgrat tot, reconsiderant la seva postura, L'indépendant ha fet un pas endavant, tot i que n’hi queden molts per fer fins arribar al destí final que és publicar el diari íntegrament en català.
Les víctimes de l’exabrupte franco-francès de L'indépendant són Daniela Grau Humbert i la seva filla Magda Morvay Grau, que han hagut de passar tot un tràngol per poder posar en català l’esquela de Károly Morvay —el marit de Daniela i el pare de Magda, mort el darrer 14 de gener—, un filòleg hongarès que el 2008 va guanyar el Premi Catalunya Nord per Els bons usos es perden. Petit diccionari fraseològic cerdanià, un estudi, publicat el 2006, sobre les frases fetes que apareixen a Contalles de Cerdanya (1959), una obra de Jordi Pere Cerdà (1920-2011) escrita pocs anys després que s’iniciés a la Catalunya Nord la pèrdua de la transmissió generacional del català. Evidentment, també cal recordar Károly Morvay per la seva tasca de promoció de l’estudi del català a Hongria i per la redacció, juntament amb el seu compatriota Kálmán Faluba del Diccionari català-hongarès (1990) i del Diccionari hongarès-català (1996). Gràcies a la ferma actitud en defensa de l’ús del català de Daniela, Magda i la seva família, al suport social donat a la seva actitud d’oposició a la inacceptable actitud dels responsables de L'indépendant i a bastantes coses més, té sentit anomenar Catalunya Nord el departament de Pyrénées Orientales.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)