La llengua dels amics
Si la història del nostre país n’hagués estat una altra, que un rossellonès, un barceloní o un castellonenc reflexionessin sobre per què han fet del català la seva llengua no tindria sentit perquè vés quina llengua hauria de ser la seva si no,
el xinès no ho crec pas, el suahili tampoc i el francès o el castellà encara menys, però és clar en la Catalunya real on, per desgràcia, vivim sí que era raonable preguntar-li a Montserrat Roig com era que escrivia en català i que ella hi respongués “primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana”. En canvi, en el món alternatiu que he imaginat, demanar-li a un lletraferit barceloní o perpinyanès per què escriu en català seria del tot absurd, igual com ho fóra preguntar-li a Éric Vuillard per què escriu en francès; una altra qüestió seria, naturalment, plantejar aquesta qüestió, per exemple, a Dominique Bona. Hem de lamentar, doncs, trobar-nos en una situació en què sigui lògic escriure La llengua dels amics, el darrer llibre de Joan Daniel Bezsonoff.
Mitrofan Bezsonoff va quedar-se sense el seu país perquè els bolxevics transformaren Rússia en la Unió Soviètica, i al seu nét Joan Daniel li ha passat gairebé igual perquè hagut de veure com el Rosselló es convertia en els Pyrénées Orientales, un més dels departaments encabits dins del cul-de-sac que és el sud de França, un món deixat de la mà de París, mentre que potser Josep Sebastià Pons no va tenir mai cap raó per témer que un dia el Rosselló deixés de ser el país català que havia estat des de sempre, és a dir, d’ençà del Tractat dels Pirineus; pobre home si demà alcés el cap i se n’anés a passejar una estona per Illa, oi? Els Bezsonoff no han tingut pas gaire sort en la història; a la Catalunya Nord, Joan Daniel ha fet tant com ha pogut per mantenir viu el català i, en la guerra civil russa, Mitrofan va lluitar contra els bolxevics en els exèrcits dels russos blancs comandats per l’almirall Kòltxak; aquest sentiment de derrota i de pèrdua traspua tot el contingut de La llengua dels amics. En canvi, la sensació de país perdut jo no la tinc pas perquè els meus records personals només abasten la Catalunya autònoma d’avui dia i els darrers anys del franquisme. Sobre la llengua, el tema central del llibre de Joan Daniel Bezsonoff, la meva percepció, que evidentment és la d’un llec, és que, al Principat, està tan malament en l’actualitat com en temps de la meva infantesa, mentre que si ara se senten crits d’emergència lingüística és només perquè ha deixat de ser dogma creure en l’èxit —total, rotund i incontestable— de la política lingüística de la Generalitat basada en l’engany de fer creure a la gent en la total compatibilitat de la normalització del català amb el bilingüisme espanyol. Per a tothom que vulgui saber i entendre com és que la Catalunya Nord no és pas igual com el Principat però en francès i també a la inversa per què el Principat no és pas una versió espanyola i en castellà de la Catalunya Nord, La llengua dels amics és una lectura imprescindible igual com ho és Un país de butxaca i també el breu assaig de Llorenç Planes (1945-2016) Petit llibre de la Catalunya Nord. Què és la Catalunya Nord? Doncs molt senzill, la part de Catalunya on, a diferència de com va passar a la resta del país a partir de principis del segle xx, la força i la presència del catalanisme hi ha estat testimonial. Ens hi posem com ens hi posem, la diferència entre el Principat i la Catalunya Nord ve molt més d’ací que no pas del Tractat dels Pirineus. Bezsonoff —Mitrofan no, Joan Daniel— ha concebut La llengua dels amics com una autobiografia lingüística; no ha escrit pas un llibre de memòries perquè, segons li sembla, la seva vida no té gaire interès; si realment és així el felicito de tot cor perquè molt em temo que no hi ha pas pitjor desgràcia al món que tenir —o haver tingut— una vida interessant; com tot novel·lista —i, en general, tot creador de ficció— sap, les històries de gent normal en situacions normals no poden captivar mai l’atenció del lector o espectador perquè no tenen ni suc ni bruc; són avorrides i mancades de gràcia per la molt senzilla raó que la vida real no és pas res més que una novel·la dolenta.
Es demana Joan Daniel Bezsonoff, òbviament lamentant-se’n, si té sentit escriure en una llengua que no parla gairebé ningú al seu poble que no és pas cap vilatge de l’Île-de-France sinó Nils (Rosselló); ben mirat, Ludovic Massé deuria trobar-se amb aquest mateix problema; òbviament a Èvol, Sant Joan Pla de Corts, Ceret o Perpinyà al temps de La fleur de la jeunesse o de Les Trabucayres, no enraonava pas ningú en la llengua que l’escola imposava als mainatges de males maneres, i als plens municipals, els regidors parlaven en català no pas per cap mena de militància política catalanista sinó perquè sí i ja està. Igual com la Rússia de Mitrofan Bezsonoff, el Rosselló de Josep Sebastià Pons i de Ludovic Massé no tornarà mai més; ara bé, la tasca que fan Joan Daniel Bezsonoff i també, entre molts d’altres, la Bressola, Aire Nou de Baó, la Llibreria Catalana de Perpinyà, Ràdio Arrels, etc. serveix per posar la llavor perquè el dia que el Principat es converteixi en la República Catalana, sigui possible catalanitzar els Pyrénées Orientales i a partir d’ací fer tornar la frontera entre França i Catalunya al massís de les Corberes, d’on no s’hauria hagut de moure mai. I això és el que dóna sentit al concepte mateix de Catalunya Nord.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)