Què n’hem de fer de Perpinyà?
Sort encara que Perpinyà és radiant perquè només hi podem trobar tot allò que no ens agrada veure enlloc de Catalunya: una ciutat empobrida, bruta i deixada, tal com pot comprovar-ho qui faci una breu visita al barri de Sant Jaume,
suposant, és clar, que no hagi caigut ja a trossos, uns índexs d’inseguretat ciutadana de debò insuportables que, com és obvi, cal relacionar amb l’elevada taxa de consum i tràfic de drogues i, com a cirereta del pastís, un nivell gairebé residual d’ús social del català, un fet fàcilment perceptible per a qualsevol que es passegi pels carrers de la Fidelíssima Vila ni que només sigui una estona. No cal trencar-s’hi gaire les banyes, doncs, per endevinar quina és la ciutat pitjor no ja a Catalunya sinó dins del conjunt dels Països Catalans i tot, d’ací que tothom que pugi en fugi perquè segur que fins i tot a Vallestàvia es deu viure millor. Com no pot ser pas de cap altra manera, hi influeix —i molt— que Perpinyà ja no sigui capital ni del Regne de Mallorques ni dels Comtats de Rosselló i Cerdanya. En fi, qui l’ha vista i qui la veu la que va arribar a ser la segona ciutat més important de Catalunya; quins temps aquells en què al sud dels Pirineus després de Barcelona ja venia Perpinyà, mentre que Narbona, Carcassona, Montpeller i Tolosa eren a l’altra banda de la frontera i París en un altre món. El depriment espectacle que dóna actualment Perpinyà, amb un Parc d’Exposicions i un Palau de Congressos que no se sap pas per què deuen servir car cada vegada s’hi fan menys actes, no ve pas d’ara ni de fa cinquanta o setanta anys sinó que, com tothom sap, si les comarques del Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir i part de la Cerdanya no van poder participar en el projecte modernitzador que, en el seu dia, va representar per a Catalunya la revolució industrial, cal agrair-ho a la frontera establerta al Tractat dels Pirineus. Primer, va caldre conformar-se venent fruita, hortalisses i vi al gran mercat de París i, després, a partir de mitjans del segle xx, el progrés i la modernitat van consistir ni més ni menys que a provocar a la Costa Vermella una saturació turística pitjor encara que la de la Costa Brava, que ja és dir. I qui no volgués fer de pagès ni de cambrer havia d’esforçar-se a estudiar per així trobar una bona feina a París, que per això és la Ciutat de la Llum, i si a la Catalunya Nord han d’anar amb espelmes, això rai que no cal pas amoïnar-s’hi. Queda clar, doncs, que passar de ser el nord de Catalunya a ser el sud de França no ha estat pas un bon negoci.
Representaran les properes eleccions municipals l’inici de la sortida del fons del pou? Durant els seus sis anys al capdavant del consistori de Perpinyà, Louis Aliot no sols no ha resolt pas els problemes de la ciutat, començant pel de la inseguretat, el tema estrella de la seva campanya electoral, sinó que encara ha fet pujar les despeses de funcionament de la municipalitat un 16% mentre que els ingressos només han crescut un 9%; naturalment, els números s’han fet quadrar amb una pressió fiscal bastant superior a la mitjana entre les ciutats franceses d’una mida semblant a la de Perpinyà. A les reunions celebrades el passat mes de juny per presentar el seu “Balanç 2020-2026” l’actual president del consistori va afirmar que amb la seva rigorosa gestió, havia posat les finances municipals en el bon camí; ell deurà saber per què. D’altra banda, el seu projecte de ciutat està a l’alçada del vol gallinaci de la seva política, pròpia d’algú que no té cap més ambició que la d’arribar a remenar les cireres a París; per això, l’única iniciativa important que se li coneix és la d’haver intentat posar tants de pals a les rodes com li ha estat possible a la Bressola en el seu projecte d’instal·lar a l’antic convent de Santa Clara un centre d’ensenyament secundari en català. Tanmateix, per als propers comicis, Aliot parteix d’una intenció de vot del 40%, no és pas un escenari improbable que renovi el càrrec a les urnes, una altra cosa és si podrà acabar el nou mandat, tenint en compte la condemna d’inhabilitació que li ha de caure pels seus tripijocs amb els fons del Parlament Europeu.
Certament, estaria molt bé que la presidència del municipi de Perpinyà passés a Annabelle Brunet, capdavantera, com sabem, de la candidatura Plus forts pour Perpignan que Unitat Catalana, un dels partits que hi dóna suport, anomena “Més forts per Perpinyà” i per això fins i tot en demano el vot. Ara bé, dins de l’actual marc polític i administratiu franco-francès, presentar una alternativa real per a Perpinyà és pràcticament impossible perquè la Catalunya Nord és a la perifèria no ja de França sinó del desert francès i tot, una cosa que, en el món hexagonal, no es pot pas canviar de cap manera. Precisament, si en els actes i material de propaganda de la candidatura hi fos més present l’ús del català, això indicaria una clara voluntat de trencar el marc franco-francès. Evidentment, si el catalanisme disposa de la possibilitat d’oferir una alternativa real a la societat catalana és perquè es tracta d’un moviment polític format fora de la secta hexagonal.
I, sobretot, una darrera qüestió: a la Catalunya Nord, la recuperació del català només començarà a ser possible quan tothom se n’adoni que l’expressió Perpignan la Catalane és una incongruència tal com ho seria Lérida la catalana.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)