És de debò possible la independència?
Estic del tot d’acord amb l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) i el Consell de la República Catalana que davant del deteriorament dels serveis bàsics que estem patint a Catalunya que ara té la seva manifestació més clara en el col·lapse del servei de trens, l’única via és la independència;
d’aquesta manera, ens alliberaríem de l’espoli fiscal espanyol i del centralisme econòmic madrileny, el qual, encara que sembli impossible, és més radical encara que el parisenc, que ja és dir. Per fer fora la RENFE de Catalunya, el secretari general de Junts, Jordi Turull, proposa que el govern li rescindeixi el contracte i que la gestió de Rodalies Barcelona l’assumeixi íntegrament Ferrocarrils de la Generalitat. En primer lloc, caldria veure si de debò tindria competències la Generalitat de Catalunya per emprendre una mesura com aquesta i després, s’hauria de discutir si Ferrocarrils de la Generalitat disposaria dels recursos humans i econòmics necessaris per gestionar tota la xarxa ferroviària catalana; al capdavall, per alguna raó deurà ser que les línies de Ferrocarrils de la Generalitat són les mateixes ara que el 1980. Com que el millor model de cotxe elèctric que hi ha és el tren, caldria estendre la xarxa ferroviària fins al darrer racó de Catalunya, adaptar-la a l’amplada de via europea i, sobretot, garantir un servei ràpid i eficient, i qui pot aconseguir tot això no és pas Ferrocarrils de la Generalitat sinó la companyia ferroviària de la República Catalana.
I ací arribem a la pregunta de si en les condicions reals i presents de Catalunya és veritablement possible —o no— la independència. Hi havia una època, afortunadament cada cop més llunyana en el temps, que voler la independència era fer volar coloms perquè dels diferents partits independentistes que hi havia a Catalunya no n’hi havia cap de capaç d’aconseguir els vots necessaris per obtenir un sol escó al Parlament; aleshores, es podia parlar d’independència com també es podia debatre sobre la reconstitució de la IV Internacional. En les eleccions del 15 de març de 1992, declarant-se explícitament independentista, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) va aconseguir esdevenir la tercera força política per darrere dels dos grans d’aleshores: CiU i el PSC; ara bé, ERC, l’únic partit independentista al Parlament, només tenia onze escons; per tant, parlar d’independència continuava sent somniar truites exactament igual com proposar la reconquesta d’Atenes i Neopàtria. Vint anys després, en la Diada del 2012, el clam independentista va ser tan multitudinari com en la Diada del 1977 ho havia estat el de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia; llavors, en les eleccions, anticipades, que es van convocar el 25 de novembre del 2012, ERC va obtenir vint-i-un diputats i CiU cinquanta, però amb la peculiaritat que CiU havia evolucionat de l’autonomisme de Jordi Pujol a l’independentisme d’Artur Mas; naturalment, la cirera del pastís van ser els tres diputats d’una altra formació independentista: la CUP. Aleshores, es va iniciar la marxa cap a l’estat propi, és a dir, cap a la independència i així van començar aquells meravellosos anys de la revolució dels somriures; aleshores, com que tot estava per fer i tot era possible, fins i tot les coses impossibles, preguntar si arribaria mai Catalunya a ser independent no tenia sentit perquè la resposta era òbvia. Tanmateix, quan les garrotades espanyoles de l’1 d’octubre van demostrar que la revolució dels somriures era una falòrnia i, amb l’aplicació del 155, Espanya va amenaçar de deixar els polítics catalans al carrer sense feina com també d’enviar-los a la presó, ERC, Junts i la CUP van decidir tornar a la cleda autonòmica i ací no ha passat res; lògicament, la votació de la República Catalana al Parlament de Catalunya va acabar sent un paper mullat perquè els primers a no creure-hi eren els mateixos que la van impulsar. Ara ens trobem que els dirigents d’ERC, Junts i la CUP encara són els que el 2017 van avortar el procés independentista mentre que Aliança Catalana (AC), una força inexistent el 2017, potencia més la seva vessant ideològica d’extrema dreta que no pas la independentista, igual com ERC ven més discurs d’esquerres que d’independència; per tant, ara i ací, parlar de la independència de Catalunya és com explicar sopars de duro o tenir molta terra a l’Havana, com es prefereixi. Ens hi posem com ens hi posem, pretendre arribar a la independència amb els actuals dirigents d’ERC, Junts i la CUP és com si en una ramaderia volguessin fer servir bous com a sementals. Com és natural, aquest és un fet que haurem de tenir molt en compte si la manifestació de l’ANC i del Consell de la República convocada per al proper dissabte 7 de febrer a migdia no té un resultat gaire lluït o bé si arriba a superar-la l’altra manifestació convocada també per a dissabte que ve però a la tarda, que té un caire tan apolític que s’hi han adherit el PP i Vox.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)