Tant se me’n dóna
Tot el debat i tota la polèmica que s’han generat al voltant del nou model de finançament autonòmic de Catalunya me’ls miro amb una total indiferència;
considero una miserable i estúpida pèrdua de temps posar-me a pensar si el nou model és singular o no o quins trams de l’IRPF passarà a gestionar la Generalitat ni quants diners més rebrà Catalunya ni tan sols si aquest acord respon o no a les expectatives dels partits catalans que van pactar amb el PSOE de Pedro Sánchez. No sóc pas un menfotista ni un panxacontent sinó que, per una elemental qüestió de sentit comú, comprenc, sense cap mena de dificultat, que quan es parla de finançament es tracta de millorar la qualitat i prestacions dels serveis públics que s’ofereixen als ciutadans. Senzillament, igual com espero que sigui el cas de bastanta més gent, com que ens van prometre, no fa pas gaire temps per més que alguns intentin fer-nos creure que en fa una eternitat, una república catalana independent ja no crec ni en pactes fiscals ni en acords de finançament ni en d’altres romanços d’aquest estil. Comparat amb la hisenda d’un estat català, fins i tot el concert econòmic a la basca és fullaraca; imaginem-nos simplement que el País Basc i Navarra continuessin abonant la seva taxa de concert econòmic a la hisenda espanyola però que Catalunya no hagués de pagar-hi ni cinc perquè s’hagués fet independent. Com que, en el seu moment, ens van ensenyar a no conformar-nos amb les engrunes sinó a voler el pa sencer o, ja posats, la fleca amb el forn i tot, el meu model de concert econòmic no és pas el basc sinó el portuguès. Com és natural, tothom deu saber per quina raó els polítics portuguesos no han pas d’anar a Madrid a negociar el finançament de Portugal i com és també que els governs de les comunitats autònomes espanyoles no tenen cap dret a ficar-hi cullerada. Portugal té els seus diners, Espanya els seus i tots la mar d’amics. Si a Portugal els semblés que han de construir un eix atlàntic que vagi des de Faro fins a Porto i Braga, a Madrid no hi tindrien ni veu ni vot. Està transferit a Portugal el servei ferroviari de rodalies? Tots sabem quina és la resposta a aquesta pregunta, igual com si ens demanessin com va ser que, a partir de principis del segle xix, la plata i l’or d’Amèrica van deixar d’arribar a Espanya.
El Parlament de Catalunya aprova tot un paquet de mesures i de lleis per fomentar l’ús social del català i enfrontar-se així a la situació d’emergència lingüística en què ens trobem. Molt bé, però què són totes aquestes lleis comparades amb una llei escolar de la República Catalana on s’establís que en l’ensenyament ja no és obligatori estudiar i aprendre el castellà? Amb una llei que a Catalunya prohibís coaccionar ningú per forçar-lo a fer servir una llengua que no sigui el català? O amb una altra que sancionés amb tota la duresa necessària qui en un establiment o servei públic es negués a atendre algú perquè parla en català? Amb una campanya organitzada pel ministeri de política lingüística de la República on s’incités tothom que visqui i treballi a Catalunya a contestar en català a algú que se li dirigeixi en català? O amb les lleis d’ús del català que ara s’aproven a Andorra? Per cert, com és que el Tribunal Constitucional espanyol no disposa de jurisdicció sobre la legislació andorrana? No dic pas que la Casa de la Generalitat de Perpinyà no faci una bona feina, però és obvi que, per més que s’hi esforci, els seus resultats no arribaran ni a la sola de la sabata als que podria aconseguir a la Catalunya Nord una Casa de la República Catalana a Perpinyà o fins i tot la República mateixa des de Barcelona. Contrarestar la política visceralment anticatalana que menen els governs valencià i balear del PP i Vox? No cal ser gaire intel·ligent per adonar-se que ací la Generalitat de Catalunya no hi té pas res a fer. Naturalment, aconseguir l’oficialitat del català a les institucions europees és una tasca que supera i de llarg les forces de la Generalitat i del Parlament de Catalunya.
Durant dècades, la independència de Catalunya pertanyia a l’àmbit del somni i de la utopia però de cap manera al de la política seriosa; per això, quan tocava anar per feina calia tocar de peus a terra i deixar-se de fer volar coloms; un dia, però, les coses van canviar i la independència va esdevenir un objectiu propi de la gent de seny. Com tots sabem, és pot fer sortir el geni de la llàntia però tornar-l’hi a ficar és impossible per més que s’hi entossudeixin els dirigents polítics d’ERC, Junts i la CUP que, a la tardor del 2017, van avortar el procés de creació de la República Catalana.
Ser independentista significa no creure en les institucions autonòmiques igual com ser ateu significa no creure en la religió.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)