Manifestacions a Barcelona ara i fa cinquanta anys
Evidentment, si dissabte passat a Barcelona manifestacions contra el caos de Rodalies RENFE no va haver-n’hi només una, tal com hauria estat normal, sinó dues —la del migdia i la de la tarda— va ser només per la negativa de tot un seguit d’entitats socials i polítiques a participar en una mobilització organitzada per l’ANC i el Consell de la República.
Ara bé, si el seu objectiu era desmarcar-se de l’independentisme, van fracassar del tot precisament perquè a la manifestació que va sortir a les cinc de l’Estació de França amb el lema volgudament apolític de “Sense trens no hi ha futur” es veien estelades per tot arreu. Segons la plataforma “Per un mitjà de transport públic de qualitat”, el conjunt dels usuaris del tren o del transport públic en general no es pot vincular a cap opció política determinada; tenen tota la raó del món, només que, en aquest cas, en la seva manifestació a més d’estelades s’hi haurien hagut de veure també d’altres símbols. Tanmateix, el balanç de les manifestacions barcelonines del 7 de febrer també té la seva part negativa; Catalunya s’ha quedat sense trens però a la protesta contra el caos de rodalies només hi van participar en total entre onze mil i setanta mil persones; per tant, no han fet perdre la son ni a Espanya ni a la RENFE. Com tots sabem, si en una època no pas tan llunyana com alguns ens volen fer creure, s’hagués donat a Catalunya un col·lapse total de la circulació ferroviària i l’ANC hagués convocat una manifestació de protesta, les xifres de participació haurien estat tan multitudinàries que la Guàrdia Urbana de Barcelona les hauria avaluades, com a mínim, en unes noranta mil persones i els qui haguessin volgut contraprogramar l’ANC amb una manifestació paral·lela haurien fet un ridícul espantós perquè no haurien aconseguit passar de ser quatre arreplegats. D’una banda, les manifestacions de dissabte passat indiquen que a Catalunya, ganes de mobilitzar-se només en tenen els independentistes, és a dir, els únics que proposen una alternativa real al sistema polític encara vigent, però de l’altra a conseqüència, com és obvi, de com es van fer les coses després de l’1 d’octubre, el conjunt de la societat catalana no tornarà a prendre’s seriosament la independència com a opció política fins que a Junts, ERC i la CUP s’hi esdevingui una remodelació tan profunda que enviï cap a casa no sols les actuals directives sinó també els que ara en són els quadres intermedis. En qualsevol partit amb un mínim de cara i ulls, als llocs tercer o quart de la jerarquia de comandaments sempre hi ha tota una sèrie de gent que la manera d’entendre la política l’ha apresa en uns cursos i unes escoles de formació on els professors que imparteixen les classes són els líders del partit; lògicament, no serviria per a res fer fora els mestres i quedar-nos amb els seus alumnes.
Partint de la situació real i present, se m’acut un possible curs futur dels esdeveniments que, com és lògic, no puc pas pretendre assegurar que hagi de ser el que acabi donant-se de veritat. A les properes eleccions catalanes, que, molt probablement se celebraran el 2028, hi haurà dues coses que seran igual de grans: d’una banda, l’avenç en vots i escons d’Aliança Catalana (AC) i de l’altra la patacada que a les urnes s’enduran Junts, ERC i la CUP, que, amb tota seguretat les portaran a retirar ja d’una vegada els seus actuals líders que, com tots sabem, són els del 2017. Llavors passaran dues coses; la primera, que el missatge xenòfob i ultradretà d’ AC repugnarà a tots els que no siguin d’aquesta corda, i evidentment, el racisme forma part del discurs ideològic d’AC igual com la doctrina de l’anticapitalisme alternatiu constitueix el missatge polític de la CUP; la segona serà que AC es mostrarà tan neoautonomista com ho són ara Junts, ERC i la CUP. Llavors si l’independentisme aconsegueix bastir una alternativa seriosa, potser a les següents eleccions es podrà reprendre la veritable lluita per la independència, que, lògicament, ha de partir de la base que proposar a Espanya la celebració d’un referèndum d’autodeterminació —o de dret a decidir com es vulgui— és o bé perdre el temps o bé enredar la gent o bé totes dues coses alhora i també, i sobretot, que la independència no vindrà pas com a resultat d’una suposada “revolució dels somriures” sinó d’un procés dur i dolorós de lluita amb l’estat. Precisament, ara es commemora el cinquantè aniversari de les manifestacions dels dies 1 i 8 de febrer de 1976 convocades al centre de Barcelona sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”; aleshores, van fer la volta al món imatges de policies —els grisos— estomacant amb gust i ganes la gent que va sortir a manifestar-se per més pacífica que fos la seva actitud; doncs, bé, unes imatges gairebé idèntiques a aquestes es veuran quan la gent surti al carrer a demanar la implantació efectiva de la República Catalana votada al Parlament de Catalunya, només que, com que som ja al segle xxi, les imatges seran en color, s’hauran gravat amb telèfons mòbils i es penjaran a internet. Naturalment, per als dirigents polítics independentistes que hi hagi aleshores , només existiran dues opcions: o arribar a constituir un govern de la República Catalana reconegut per la comunitat internacional o fugir a l’exili; com és lògic, després del 2017 tots sabem que la idea de dialogar amb Espanya és una falòrnia.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)