Pluja d’idees nord-catalana
Quins resultats ha fet Louis Aliot a Perpinyà? Doncs molt senzill, els que a mi m’agradaria que hagués fet Unitat Catalana.
Us imagineu que no calgués anar a la segona volta en les eleccions municipals de la capital nord-catalana perquè el batlle en exercici, un històric militant d’Unitat Catalana, hagués aconseguit ja superat el 50% dels vots emesos? I a més, que els partits hexagonals no haguessin sabut bastir una alternativa al catalanisme i, per això, haguessin presentat tot un seguit de candidatures sense suc ni bruc? Per anar bé, qualsevol persona vinculada al moviment catalanista hauria de considerar-se en el deure de posar-se a rumiar, cavil·lar, barrinar i cogitar què caldria fer per convertir en realitat aquest somni. Estic convocant, doncs, tota la gent compromesa en la lluita per la catalanitat de la Catalunya Nord a una sessió de brainstorming,—pluja d’idees—, una tècnica provada amb molt d’èxit en els camps de la indústria, la publicitat i el màrqueting consistent a reunir un grup de gent per trobar la solució a un problema que, en principi, sembla molt difícil de resoldre. En la primera fase de la pluja d’idees, s’intenta aconseguir que de la reunió en surti el major nombre possible de propostes; que algunes, o moltes, seran errònies ja hi comptem, però com més idees s’hagin proposat més fàcil ho tindrem per trobar-ne una que de debò funcioni. I per aconseguir una quantitat elevada de propostes, cal concedir a tots els reunits una llibertat total de proposar solucions sense cap mena de trava o de restricció, és a dir, sense risc de ser criticats o desqualificats; per tant, ací jo tinc dret a proposar la meva idea però no pas a bescantar les dels altres participants i si infringís aquesta norma, llavors caldria expulsar-me del grup; fet i fet, pot ser que una de les solucions proposades sigui del tot inviable o, fins i tot, un disbarat, però pot contenir alguna idea interessant que serveixi per trobar la solució. Sense més preàmbuls, doncs, ací presento la meva aportació a la pluja d’idees nord-catalana.
De cara al gran públic, és a dir, del mig milió d’habitants dels Pyrénées Orientales, el punt de partida del catalanisme ha de ser que els problemes socials i econòmics que es pateixen cada dia tant a Perpinyà com al conjunt del departament tenen el seu origen en la manera com està bastida la nació francesa. Com sabem, i no crec pas que costi gaire demostrar-ho, el departament 66 forma part de la perifèria no ja de França sinó del desert francès mateix, d’ací que, en podem estar segurs, a París no perdrà mai ningú la son perquè als Pyrénées Orientales les coses no vagin bé, és a dir, perquè hi hagi la taxa d’atur més elevada de tot França ni tampoc perquè Perpinyà sigui una ciutat bruta, deixada i insegura amb un 35% de la població en situació de pobresa. Perpinyà és molt lluny de París; per això es tracta de treure a les autoritats de París —com sabem, les úniques que hi ha a França— una feina que no han sabut fer mai, més que res perquè no han cregut mai necessari posar-s’hi de debò; mentre París sigui la Ciutat de la Llum, que la resta de França hagi d’anar amb espelmes, no ve d’ací. Òbviament, segons els esquemes nacionals franco-francesos aquesta és una idea del tot inconcebible perquè França és una, indivisible i hexagonal; certament, però els habitants dels Pyrénées Orientales tenen una característica especial, un fet que sovint no s’hi dóna gens d’importància però, ves per on, hi rau la solució als problemes del departament: són catalans. Com és lògic, ser català no significa pas ser més eixerit o més intel·ligent que la gent dels altres llocs de França, però vol dir que al departament 66 hi ha de debò una alternativa nacional a França; la immensa majoria dels habitants dels Pyrénées Orientales es defineixen com a catalans i, a tot arreu del món s’entén que un català és algú de Catalunya; d’altra banda, tal com el seu nom mateix ho indica, la Catalunya Nord —un nom proposat pel catalanisme que no és pas oficial però sí que és conegut i acceptat per gairebé tothom— forma part de Catalunya; per tant, els territoris encabits dins del departament de Pyrénées Orientales són aliens a la nació francesa perquè, en cas contrari, no tindria sentit dir-se català. La característica del catalanisme, doncs, és la d’impugnar la base de tot l’esquema nacional franco-francès que tots els territoris de la République són igual de francesos, encara que puguin estar situats al sud del Pirineu o al bell mig de l’Oceà Pacífic, i això és el que li ha de permetre presentar-se com a alternativa tant a l’extrema dreta del Rassemblement National (RN) com als partits hexagonals de sempre. Què oferia la candidatura de Plus forts pour Perpignan d’Agnès Langevine i Annabelle Brunet? Que els seus integrants no pertanyien a la extrema dreta del RN i que estaven disposats a donar una mica de color català a Perpinyà? Els resultats dels darrers comicis indiquen, clarament i sense ambigüitats, que amb això no n’hi ha pas prou per presentar una alternativa real a Aliot i als candidats dels partits hexagonals, molts dels quals són, com és lògic, tan franco-francesos com Aliot.
El catalanisme necessita definir un projecte propi i donar-lo a conèixer perquè, com és lògic, si volem convèncer la gent d’una idea primer li l’hem de presentar. La gent ha d’entendre que no pretenem pas que a París reconeguin que el departament de Pyrénées Orientales té una identitat pròpia o unes peculiaritats especials sinó que considerem del tot il·legítima l’existència dins de Catalunya d’un departament francès o de quatre províncies espanyoles. Evidentment, si som catalans, això és que no som pas ni francesos ni espanyols. Una candidatura catalanista hauria d’escriure tot el seu material de propaganda en català i ací no s’hi valen excuses perquè a una persona acostumada a llegir i parlar en francès és impossible que un escrit en català li resulti inintel·ligible; és més, el sol ús del català ja forma part del missatge que es vol transmetre. Com que el catalanisme ha de basar-se en el rebuig total a França, és necessari que en condemni tota la litúrgia nacional; així per exemple, el Dia de l’Armistici els catalanistes han de sortir al carrer a recordar que els morts dels monuments no van ser pas uns heroics patriotes francesos sinó uns joves catalans duts a l’escorxador de les trinxeres per unes autoritats civils i militars franceses que no donaven cap valor a la vida dels soldats que enviaven al front, és a dir, que no van ser pas Morts pour la France sinó Morts par la France; per tant, Raymond Poincaré, Georges Cleménceau i, sobretot, el mariscal Joffre no van ser de cap manera uns herois sinó uns criminals culpables de la infinitat de morts que va haver-hi a les trinxeres.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)