Érem feliços i ho sabíem pas… (6)
Escrits i reflexions dels dies de confinament. Dimecres 4A – dia 17
Un nou dia s’estava acabant. Eren tres quarts de sis d’una tarda primaveral d’un mes d’abril, d’un any del segle vint-i-u que, més tard, ningú es voldria recordar. M’estava defora, sentia el cant dels ocellets, el vent bufava suaument entre les branques. Al jardí ja hi havia petites margarides blanques. Feia alguns dies que els arbres s’havien posat la seva roba verda. Aquell matí, per primer cop, vaig veure una parella de tits que duien branquetes en el seu bec. Estaven fent el seu niu oferint-me un ballet harmoniós que em fascinava. A l’hora d’escriure, al lluny, tocaven les hores i em preguntava què havíem fet els humans per arribar on estàvem... De quin orgull ens havíem prevalgut per acabar tancats a les nostres cases com a gàbies?? Era com si el planeta Terra ens hagués dit: “Prou, basta, humans, de fer els imbècils!! Ja que no voleu entendre el meu patiment, us tanco a les vostres llars fins que entengueu que vosaltres en aquest món, no seu res més que els meus convidats...
I mentre no hagueu entès això les coses seguiran malament. No soc jo que estic malalta, sou vosaltres que teniu el cap tornabolat!! El que esteu vivint en aquests dies no és sinó una respiració a escala planetària. Una respiració que serà llarga però necessària. Us estàveu ofegant pobres humans, sense adonar-vos-en. Penseu que és una casualitat que el Covid aquest s’aferi als pulmons?? No, això no és cap casualitat, això és només la conseqüència de la vostra inconseqüència. A nivell de l’Univers, les casualitats no existeixen... A nivell de l’Univers, són els efectes que produeixen les causes... Massa contaminació, massa producció, massa competició entre la gent, massa il·lusió de potència, massa devoció al món de la finança, massa ambició, massa adoració cap a les deesses aquestes de Wall Street (les noies del CAC 40), massa abjecció entre vosaltres, massa des-centració de vosaltres mateixos!! Prou, prou, prou!! En tinc prou de tot això!! En tinc una fart de les vostres bestieses!! Una fart i una indigestió!! Us heu de curar humans, heu de reflexionar, això no pot durar”.
Així parlava la Terra als humans d’aquella tarda primaveral d’aquest any del segle vint-i-u que ningú mai es voldria recordar. Al cap d’unes setmanes, els més intel·ligents ja havien entès el missatge de l’Univers. Pel que fa als més burros, seguien fent la seva i sortien als carrers per qualsevol motiu... I un dia van decretar el toc de queda per fer tornar els recalcitrants a casa seva... i com això no era suficient va arribar l’exèrcit per ajudar la policia que ja no en podia pas més... Però això no passava a algun lloc primitiu d’aqueixos, com hom podria pensar!! No, això passava a tots els països “civilitzats” de tot arreu del món i això havia començat el primer mes d’aquell any del segle vint-i-u que ningú mai es voldria recordar...
Cristina MALET, estudiant de Llicenciatura de català de l’IFCT, Universitat de Perpinyà.
Comentaris (0)