Érem feliços i ho sabíem pas… (4)
Escrits i reflexions dels dies de confinament. Dissabte 28M – dia 11
Un dissabte ordinari, un dissabte com n’hi ha tants, un dissabte per compartir amb amics i família, però un dissabte de distanciació social… i doncs un dissabte extra ordinari, un dissabte com n’hi ha pocs, un dissabte sense amics, ni família però un dissabte de comunió i de solidaritat a través de les xarxes. Un dissabte que jo voldria lleuger i que no ho és; un dissabte on jo voldria anar de compres i no puc, un dissabte on m’agradaria xerrar amb companys o desconeguts als carrers i no és possible, un dissabte per re-fer el món, però amb qui?? Amb mi mateixa?? Per què no?? M’agrada també la meva companyia!! Un dissabte pujada amb d’altres a l’escenari d’aquest Gran Teatre del Món del que parlava el Lope de Vega aquell. Ara bé, aquesta peça que s’està jugant aquests dies a davant nostre, aquesta tragèdia podríem dir, no té res a veure amb la magnificència i la bellesa d’una obra teatral, sigui clàssica o moderna. L’obra aquesta s’assembla millor a una obra postmoderna, després de que la civilització hagi desaparegut. Una mena de peça de l’endemà... Una peça orquestrada per un actor molt potent encara que no tingui molt talent... Covid-19 que es diu... Quin nom tan estrany per a un actor!! Aquest està fent el seu one man show planetari des de fa tres mesos; va començar la seva gira mundial el gener passat, primer a la Xina, després va passar a l’Iran i Itàlia i ara està jugant a Europa, Àfrica i Estats Units... però el Covid aquell, no sol jugar als teatres de les ciutats. S’estima més els hospitals del planeta... i enlloc de llegir als diaris “entrades exhaurides”, els pobres germans humans que sem, hi podem llegir “hospitals col·lapsats”... Vaja merder!! Pel que fa a les mascaretes, són els espectadors d’aquesta funesta obra teatral qui les solen dur!! Vaja tragèdia grega tan estranya!! I en termes de tirades declamatòries no és tampoc l’actor principal que se n’encarrega sinó les cadenes informatives que, de mica en mica, destil·len el seu verí a destinació dels oients... Vaja bogeria!! Aquest Covid actua cada dia i cada nit que Déu fa, no amb la sala plena sinó amb les cases plenes. De fet ens cal mirar la seva actuació des de les llars, no tenim altra solució. Perquè el repte no és tant que aquest continuïi actuant en aquest Gran Teatre del Món, sinó que acabi amb la broma aquesta i que torni a la seva. Però perquè aquell torni a la seva, nosaltres germans humans, hem de ser solidaris, hem de quedar-nos a casa i respectar el toc de queda encara que això s’assembli a una cosa d’un altre temps. De fet, la veritat, és que ningú vol que hi hagin prolongacions de l’obra aquesta que s’està jugant malament a tots els hospitals del món.
Cristina MALET, estudiant de Llicenciatura de català de l’IFCT, Universitat de Perpinyà.
Comentaris (0)