Francesc Bitlloch

Poesia per als presoners polítics

Carta a Jordi Sanchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Quim Forn

Ara mateix acaben d'anunciar que no deixen sortir en Junqueras. El volen a la garjola preventiva tot i saber que els seus fills l'esperen, que no hi ha res de jurídicament sòlid contra ell i que les seves acusacions són sense fonament. La podridura espanyola baixa avui un graó més en la indecència venjativa.

Però avui, en lloc d'enrabiar un xic més respondré amb la poesia, proposant-vos la carta que vaig enviar fa poc als quatre presoners.

No sé si a les presons espanyoles hi ha una biblioteca. Lo que és segur és que no hi ha ni un llibre en català. I encara menys de poesia! És per això que vaig enviar una carta col·lectiva als quatre presoners... amb un poema per a cada un d'ells quatre. Uns versos dels nostres poetes que em semblaven adients a cada un dels quatre. Així tindran, al menys, quatre poemes per a les llargues hores closes, i una finestreta de "paraules alades", que és així que anomenava Homer les paraules emotives i incisives.

Vet aquí la carta:

Bon dia Jordi, Jordi, Oriol i Quim!
Això va per tots quatre. Un trosset per cadascú.

presos cuixart

Jordi Cuixart, ens hem trobat en alguna reunió però segur que no m'identifiques. No hi fa res. Jo t'identifiqui molt bé! I per això t'escric: Tots nosaltres t'identifiquem. Tots sabem que ets el boc expiatori i l'escarment de tots els qui ens vam manifestar aquell dia i que ens hem manifestat cada cop que hem volgut dir la nostra part de desig de futur i de rebel·lió. Com que entre parets segur que no teniu antologies, he pensat que potser us faria gràcia llegir algun vers. I com que l'altre dia, per Nadal, ens vas enviar un magnífic missatge que anava molt de llengua i escola, he pensat enviar-te un poema molt planer i senzill d'en Comadira que ja deus conèixer i que ho diu així:

Mig en somnis, un àngel
se m'apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me'l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el dels pecadors,
m'és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix:
Té, diu, quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t'he fet el poema.
I jo dic: Si escric 'món',
bé hi hauré d'afegir
desastres, fam, guerres.
Si escric 'país', ja entro
al territori foll
de l'ésser i dels fantasmes.
i si escric 'llengua', veus?
el dolor em trenca l'ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu 'amor'
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l'ànima:
Veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

presos sanchez

Jordi Sanchez, salut company! Et trobem molt a faltar. I tots sem i serem presoners fins el dia que surtis. Sobretot els qui hem compartit amb tu la dèria de la democràcia i de la llibertat. És per això que et vull enviar un tros de Carles Riba. Ja deus saber que a Bierville, a l'exili, va escriure les seves grans elegies. N'hi ha una que aquests dies se'm fa molt present pensant en vosaltres, els de dins i els de lluny. Hi fa un homenatge als grans lluitadors per la llibertat, als constructors de la democràcia, des dels de la Grècia antiga, inventors del mot i de la cosa, fins als nostres lluitadors maltractats:

Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l'orgull d'ésse' i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.

Tu saps molt bé quin és el nom d'aquest "destí bestial" al que fa referència Riba en aquell moment de la història. I saps també que en aquest vers hi ressona aquell altre del Dant: "Considereu, si us plau vostra sement: no sou pas bèsties". Però és sobretot la fí de l'elegia que et vull transcriure perquè s'hi revela la dimensió universal de cada lluita local o parcial per la llibertat. És la teva, la nostra dimensió molt de casa i a la vegada universal. A menys que te'l sàpigues de memòria, fa temps que no has pogut llegir aquests versos que parlen tan precisament de vosaltres:

La llibertat conquerida en l'apassionada recerca
del que és ver i del que és just i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda, i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l'esperança, meravellosa, traspassa,
crida, més real que la tenebra o l'estel (...)
i arrenca de tots els exilis cap al seu crit.
I els vençuts van retrobar-se soldats.

presos junqueras

Oriol Junqueras, no ens coneixem de res però llegint les cartes que has enviat aquests dies, hi he vist traspuar les teves fermes i indoblegables conviccions, malgrat les contrarietats, grans i petites. I saber-te tancat i barrat, m'ha fet pensar en Jonàs, de Carner. Saps? és el mateix que el de la Bíblia, aquell que es va passar tres dies dins del ventre d'una balena! Ja sé que per tu ja són més de tres els dies i les nits... dins d'aquest ventre! Estic segur que podries recitar el cant de Jonàs dins el ventre de la balena! Però he triat un altre tros. Pequè per a tu també arribarà el dia que la bestia t'escupirà en alguna platja assolellada... i he pensat en els ulls que obriràs aquell dia, en com apreciaràs l'amor i la mar i les coses petites... com ho fa el Jonàs de Carner en aquells versos meravellosos. I també en les ganes que potser tindràs, com ell, de deixar-ho córrer tot i de descansar a l'ombra d'una figuera, i aquella necessitat o aquella Veu que et cridarà a continuar...

Bell era de veure
altre cop el batre exaltat,
la pressa
del petit en l'il·limitat,
l'ocell en els aires,
el peix en el ròdol marí, la gran vastedat
que com la del cel no podríeu
saber, mesurar ni tenir;
bell era de veure que el fàcil s'eixampla,
i enllà l'impossible se us fa transparent.
Ocell tu que et daures del dia,
i peix que degotes l'argent,
un goig en el cos se us aboca
llampant i lluent.
Oh joia
del petit en l'il·limitat!
Enfora de greus agonies
jo em veia al gran aire llançat,
del clos de la fosca tornat
dins una llargada de dies.

Tot era al món començament i joventut.
La mar mirallejava només per a un llagut.
Jo veia l'or del dia que sobre el mar s'escola.
En una cala, prop d'un pi, la negra gola
m'havia tirat a l'eixut.
Sentia olor de sal i olor de ginestera;
lluía al sol un home pel turó
i anava a jeure en el tendal d'una figuera;
un fuminyol pujava damunt d'un cabanó.
-Ací -vaig dir- jo restaria
com l'arbre, com el roc- . Però la Veu vingué:
-Ves a l'esclat de Nínive, Jonàs, no passis dia:
plegats, tu arribaràs i Jo diré.

I ja que he llegit que ets creient, deixa'm afegir els darrers versos d'aquest gran poema que és Nabí. Perquè tu els podràs llegir en el sentit directe que els devia donar Carner, sense necessitat d'estrafer-ne el sentit amb interpretacions rebuscades com ho feia Ferrater i com estem obligats a fer-ho tots els qui no ens queda més remei que pensar Jonàs com un profeta de la poesia... o de la justícia que vindrà... Diria que en aquest final, Carner en té prou de déus severs i castigadors... i ens proposa com una mena de déu-mare d'endreça, de pomes i mel... que segurament ha d'encantar a tots els que lluiten contra els reflexes patriarcals, siguin lingüístics o ideològics:

-Salta en mon cor com un infant al raig del dia,
oh pensament de Déu,
tu que ajustes els plecs de l'alegria
i fas com amb un cant el nostre dol més breu.
Oh jaç, oh font que corre, oh tast de marinada,
ull d'or mirant per les escletxes del parral,
i a l'hora que estavella la calda empolsagada
ombra segura d'un penyal. (...)

Adéu, però, grans grapes de càstig i avarícia!
Morir per a la nova naixó, clara delícia!
Només amor esdevindrà l'home rebel!
Car ultrapassaràs del Pare la justícia,
o maternal condícia
del brossat, de les pomes i la mel!

presos forn

Quim Forn, ens coneixem a penes. Ens coneixem d'un sol dia. No sé si te'n recordaràs. Però no té importància. Com que veig que he regalat als altres uns fragments força compactes i solemnes, he pensat que a tu et tocaria una cosa un xic més lluminosa i musical, mirant al mar que tant t'agrada. Jo, hi ha coses en aquest sonet d'en Foix que no acabo d'entendre... però llegir-lo o dir-lo en veu alta m'infon vitalitat i optimisme. Sobretot quan arribo a aquesta mena de full de ruta en tres punts que és el darrer tercet. Hi ha sonets més coneguts, com aquell tan magnífic sobre el país: "No pas l'atzar, ni tampoc la impostura, han fet del meu país la dolça terra on visc i on pens morir" . Però avui volem que llum i mar i xarxes i veles blanques entrin a la teva presó:

Alceu la mà si els murs són blancs! (Al fons
la mar.) Obrim, de bat a bat, portals
i finestres caduques! A les calçs
d'antics casals marqueu-hi solcs pregons.

La llum pertot: El Sol! La mar! (Racons
amb xarxes molles.) Coronem de sals
les cabelleres toses! Ei, xavals,
cremem matins amb immortals tions!

Cada noia a la boia; i, a l'eixut,
els vells! Tots nus: fora estofes i embulls!
Oh canviants marines de tants d'ulls!

Hissem la vela en el fustam panxut,
salvem esculls entre cants i traülls:
Servim el Tot en l'indòcil minut.
___

Abraçada!

Comentaris (2)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
  1. Prost

Molt bé Francesc

Ara voldria afegir a destinació de la senyora Ministra a Madrid:

Pobra senyora:
Una divisió d' infanteria no pot res contra les idees d'un Oriol Junqueras
Un batalló de la Legió no pot res contra la determinació de Carles...

Molt bé Francesc

Ara voldria afegir a destinació de la senyora Ministra a Madrid:

Pobra senyora:
Una divisió d' infanteria no pot res contra les idees d'un Oriol Junqueras
Un batalló de la Legió no pot res contra la determinació de Carles Puigdemont
Tots els oficials de la caserna del Bruch no aguantarien un cara a cara amb Carles Riera i Albert.
I no parlo d'en Cuixart, Sànchez, Forn, Trapero....
El teu exèrcit espanyol fa metal.licament el pes és evident, però moralment i intel.lectualment no fa el pes de l'ombra d'un independentista !

Joan Jaume

Llegir més
 
  1. Berenguer

Gràcies Francesc, suposi que ells ho rebran. Estic segur que s'emocionaran com jo m'he emocionat.

 
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal