Francesc Bitlloch

"Com m'agrada escriure en una llengua que diuen que es mor"

"Un alfabet fosforescent de pedres" Antologia poètica sobre la llengua

"Si amb la llengua ens fem, sense la llengua ens desfem". Per això, els poetes, no han deixat de regirar el tornavís dels mots i de dir-nos a l'encop la força i la fragilitat de les paraules. Vet aquí una molt petita antologia poètica per a cantar i reivindicar la llengua:

  1. Estellés
  2. Espriu
  3. Comadira
  4. Sampere  - Gasol
  5. Fragments del nord: Cayrol, Pons, Amade, Portet...
  6. i una citació de Lluís XIV per concloure en beauté.

1- Vicent Andrés Estellés:
Pot semblar estrany però aquesta "molt petita antologia" començarà amb un poema (i una cançó!) que, com diu en Berenguer, no se sap ben bé si parla de la llengua, de la terra, de la pàtria o de la mare que ens va parir."Tu mateix". El lector sent, i mana. Però el que és segur és que "M'aclame a tu" és un monument de poema i lo que en fan l'Ovidi i el Toti Soler el converteix també en un monument de la cançó.

M'acalame a tu, mare de terra sola.
Arrape als teus genolls amb ungles brutes

I ara, Estellés llençarà les seves pedres fosforescents al cel per celebrar la llengua, llençarà les seves pedres fosforescents als botxins de la llengua per trencar-los la boca i les llençarà també cap a nosaltres per encendre incandescent el nostre desig de llengua.

Amb l'escolta de la cançó, a internet, trobareu fàcilment la lletra. Jo transcric un parell d'estrofes que em semblen les més directament relacionades amb el tema. Amb tres observacions:

Primera: Estellés se'ns presenta, en temps difícils (de ferocitat), com un gos que s'agafa al seu os preferit: la llengua!
La segona: la llengua, és un alfabet fosforescent de pedres perquè és qui marca a la vegada el camí i el destí. No sé si això us recorda alguna cosa però durant l'estiu hem fet un serial amb cinc episodis sobre Itaca que anaven d'això, del camí i del destí.

I la tercera: Aquest alfabet té sempre "la clau al pany", és a dir, té sempre la porta oberta per a qui vulgui entrar.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.

(...)

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada...
Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre. (Vicent Andrés Estellés)

Aquests darrers mots són canela de la fina. Lo que en fan l'Ovidi i el Toti és emocionant. No sé vosaltres... però jo crec que Estellés diu que ha anat pujant els graons de la llengua fins a ser capaç de cantar la pregària que sap sempre escoltada, perquè la llengua li respon i li retorna sempre amb escreix.

2- Salvador Espriu
Després d'això, encara que sigui de passada, per raons personals i històriques, se'm fa difícil no fer referència a Espriu. Alguns dels seus poemes van acompanyar aquella primera "transició" tan estranya que vam viure fa anys, en la que la independència era tan lluny, però la llengua tan propera. Semblava que podíem salvar la llengua sense rescatar el país! Molt pocs van denunciar la trampa. Ara sabem tots que no era cert.

Espriu va acompanyar el moviment democràtic amb l' "Assaig de càntic en el temple" i més tard amb l' "Inici de càntic en el temple". Espriu, tan criticat pels que fan una lectura restrictiva de la seva "pell de brau", ho deixa, aquí, ben clar: salvar els mots, sí, però per accedir al "ple domini de la terra":

"però hem viscut per salvar-vos els mots
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra"

i finalment aquell famós: "El meu poble i jo", que també va cantar Raimon i que tant simbolitza aquell moment... i aquest moment d'ara!

salvàvem els mots de la nostra llengua
el meu poble i jo

tenim la raó contra bords i lladres
el meu poble i jo

ens alcem tots dos en encesa espera
el meu poble i jo (Salvador Esperiu)

(aquí, el text sencer, i la cançó cantada per Raimon:
El meu poble i jo.

La poesia d'Espriu va contribuir a encendre en nosaltres, adolescents, la consciència de viure en una llengua clandestina... i va posar un nom i un referent més a una passió naixent per la llengua. De poetes ja en coneixíem uns quants, de clàssics i de més recents, però res encara que ens posés en contacte amb la realitat social, amb la reivindicació lingüística, amb la critica de la realitat ofegadora.

Espriu, ens va permetre d'expressar, per primer cop, amb paraules poètiques però directes, aquesta necessitat d' "atacar i ferir", de "rompre i traspassar". Vet aquí el que escrivia (1962?) en la mort de Bertomeu Rosselló-Pòrcel, (gran poeta mallorquí i gran amic d'Espriu):

Aquesta llengua esdevinguda a poc a poc
el just i dur suport de la meva ira,
de la nostra freda, obstinada, invencible passió
(...)
I tu que mories jove i saps així somriure,
alliberat del temps, en el fons del record,
fes resplendir en la nit les paraules que ens calen
per atacar i ferir, per rompre i traspassar,
perquè el meu poble, alçat de nou torni al camí (Salvador Espriu)

3- Narcís Comadira.
Però fins aquí hem donat veu només al "club dels poetes morts"... Llegim ara què ens diu algun poeta d'avui sobre la llengua. Començant per aquest petit, deliciós i emotiu poema de Narcís Comadira. No calen comentaris. A vegades, a la poesia només li calen "quatre paraules" per dir-ho tot. Tot sembla fàcil i evident en aquesta petita joia. No ho és, però és tan directe i eficaç  com un Estellés.

Mig en somnis, un àngel
se m'apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me'l de sobre,
vull dormir el son del justos,
o el dels pecadors,
m'és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t'he fet el poema.
Jo li dic: si escric 'món',
bé hi hauré d'afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric 'país', ja entro
al territori foll
de l'ésser i dels fantasmes.
I si escric 'llengua', veus?
el dolor em trenca l'ànima.
No puc escriure més.
I em diu: Tu escriu 'amor'
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l'ànima:
veuràs que encara pots
escriure aquest i mil poemes. (Narcís Comadira)

4. Màrius Sampere
De nou, un poeta viu. Una veu important, que ens ha donat aquests darrers anys algunes coses que quedaran per sempre. Aquí, el seu enigmàtic poema sobre la llengua, que comença amb una aparent provocació i acaba amb una obertura inesperada.

Com m'agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament,
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l'obaga, l'entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.
S'obre el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l'amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra. (Màrius Sampere)

Aquest final m'ha fet pensar, salvant totes les distàncies, salvant totes les interpretacions, en el final d'un poema de Ventura Gasol dedicat a la mort del president Companys, afusellat per Franco. No puc impedir el paral·lelisme entre "com més fonda la mort, més endins de la terra" i el final de Gasol: "i aquesta terra ets tu, i ets tu, i ets tu".

No digueu que ell és mort.
La mort és cosa dels homes sense arrels
en l'infinit;
digueu tan sols que té la boca closa
i la cançó de l'herba sobre el pit.

No digueu que ell és mort
La mort seria perdre's en el no-res;
i aquell qui un dia acaronà la Pàtria
amb el peu nu
i es féu pols amb la terra que l'aferra,
no podem dir que és mort, ell s'ha fet terra,
i aquesta terra ets tu, i ets tu, i ets tu (Ventura Gasol)

5. Uns fragments del nord
Els poetes del nord no s'han quedat curts a l'hora de reivindicar la llengua. Potser massa sovint en el to de la nostàlgia, del ruralisme o del folklor. Però és lo que hi ha. O lo que conec jo, pobre de mi! Si en coneixeu de ben diferents em faria il·lusió apuntar-los i publicar-los. (Confessi, avergonyit, que no he llegit encara la darrera proposta de Pere Figueres. Segur que hi trobaré sorpreses, per un altre dia)

Deixem aquí alguns botons de mostra:

En el poema "Desperta't Rosselló", de Joan Amade, bellament musicat per Pere Figueres, trobem aquesta estrofa:

Si n'hi ha que els hi fa nosa,
llengua del nostre passat,
nosaltres veiem la cosa,
de molt diferent costat;
que si nos deien un dia
-Parleu pas més català!
la raça s'aixecaria
amb un garrot a la mà!

Tam, patamtam
que les figues són verdes
Tam, patantam,
que ja maduraran! (Joan Amade)

I d'un cantant a l'altre...

"digues-me, digues-me coses, en aqueixa llengua rosa
que arrossega pels carrers..." de Joan Pau Giner

o el tan popular "nosaltres aquí parlem català" de Jordi Barre i Joan Cayrol:

Parlem català per te dir t’estimi
Parlem català per collir la flor
per esgrunar els anys
d’aquest temps que passa
parlem català per riure i cantar (Joan Cayrol)

o tants d'altres que responen a aquella predicció enamorada de Josep-Sebastià Pons:

"I un dia mos cants trobaran un ressó
en la llengua pairal renovada;
d'altres, llavors, seguiran la cançó
en el punt on l'hauré jo deixada!" (Josep Sebastià Pons)

Capítol a part, perquè to a part, aquest fragment del poema "Travessar el llenguatge a repèl" de Na Renada-Laura Portet:

Ara per ara, sols el mot 'aventura'
em convé
pel que pressuposa
en si mateix
com a fracàs
i com a irreprimible nostàlgia
de les muralles mil·lenàries del meu nadiu país
del qual cada frase
en l'idioma 'oficial'
m'allunya cada cop més. (Renada-Laura portet)

 

6. Per concloure

Posats a transcriure fragments i frases, no ens quedem curts! Començant per aquesta citació de Josep Carner:

La mutil·lació més trista que pot sofrir un home
és la renúncia al seu idioma natura. Josep Carner

I el crit d'una sola llengua
s'alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d'un clamor de llibertat. Joan Maragall

Poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix. Marià Aguiló
.
La llengua no ens la regalarà ningú,
l'haurem de guanyar dia a dia. Joan Fuster

i aquesta, sobretot:

L'us del català repugna i és contrari a l'honor de la France Lluís XIV 1700

Contra el diktat, tenim una herència. Contra l'herència tenim un diktat.

He heretat
l'esperança dels avis
i la paciència dels pares
i de tots ells, els mots,
dels quals ara em serveixo per parlar-vos (Miquel Martí i Pol)

Si amb la llengua ens fem, sense la llengua ens desfem. El nostre món, l'experiència nostra i passada, només es pot dir amb els nostres mots. Sense la llengua, sense aquesta llengua concreta, deixa d'existir. Es perd. És la llengua que ha fet el poble i el poble que ha fet la llengua. Vet aquí com ho expressava el meu mestre, Modest Prats:

"Aquest món nostre, intransferible, experiència única que surt en forma de paraula,
no ens pot fer oblidar que aquesta paraula ens ha estat donada;
l'hem rebuda d'una llengua... per tot un poble, per tota una història que ens l'ha lliurada" (Modest Prats)

Francesc Bitlloch

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal