Francesc Bitlloch, #PiulemPoesia

Itaca (1) contra el mite

El viatge a Itaca és un viatge contra un mateix, contra la comoditat, i a vegades contra la felicitat!

Qui coneix la Odissea, qui l’hagi llegida en el text nostrat per Riba, no trobarà res de nou en aquest article. No hi perdis el temps. El que pretenc és simplement acompanyar el lector novell i curiós en una passejada pels meandres poètics de l'Odissea, per la bellesa dels seus versos i de la seva traducció, estirant un fil molt senzill:

El viatge a Itaca no és només un viatge contra vents, marees, gegants, bruixes i monstres. El viatge a Itaca és també un viatge contra un mateix.

Ho és quan cal tota la fermesa i tota l'astúcia per no escoltar els cants de sirena, però ho és encara més quan cal fugir de la facilitat i de la felicitat immediata!

Em fascina llegir tots aquests episodis en els que Ulisses podria instal·lar-se, aturar l’errància, deixar de ser un exiliat, integrar-se, deixar-se assimilar o deixar-se véncer o convéncer per les declaracions d’amor de belleses i deeses; deixar-se corrompre o simplement deixar-se lliscar dins les propostes de poder i de benestar. Mirem, si no, el que li passa davant la sensual Calipso, davant les cuixes de Circe , davant les propostes del rei dels Feacis i sobretot, davant tot l’amor i la seducció dels ulls de Nausica, l’adolescent enamorada.

itaca05

Amb aquest periple voldria tòrcer el coll a una idea idealitzada, ingènua i infantilitzant del viatge d‘Ulisses, com de la idea de retorn i sobretot del concepte d’Itaca: Bandejar la cançoneta idiota de la terra promesa, del Nirvana, de l’Eldorado Itaquià i del final feliç. No n’hi ha! Itaca és una illa petita i escabrosa, terra de cabres, seca i aspra i solitària... molt menys interessant que algun dels països que visita. Li espera una Penèlope que segons diu ell mateix no és tan ben feta com les ninfes que s’enamoren d’ell pel camí i que, a més, li proposen la immortalitat!

Per què continua, doncs? Aquesta és la qüestió! I aquest és tot l'interés de l'Odissea. Instint? Predestinació? Nostàlgia? Voluntat? Fidelitat? Recerca d’un mateix? Dels orígens? Impuls interior? Amor del camí? Viatge iniciàtic? Instint aventurer? Tossuderia? Destí? Voluntat dels déus? En aquestes i altres preguntes hi ha segurament espurnes de resposta. I la grandesa del text fa que les explori totes. Però avui, seguim el fil, només llegim i veiem :

1. CALIPSO

Situem-nos: Després de desenes d'episodis, Ulisses viu actualment «al palau de la Nimfa Calipso» , «la ben rullada», «bella amb els seus grans bucles», i d'això ja fa temps!

«la qual el detura , per força i no pot fer cap a la terra paterna
puig que està sense naus de rems armades, ni homes
que li donessin camí per l’ampla esquena marina»

Ulisses fins ara, sembla feliç amb la Nimfa ben rullada, però tanmateix:

“ara es passava el dia assegut als penyals i a les barres
i guaitava la mar infecunda, estil·lant vives llàgrimes”

itaca02

Veient això, Atenea «la deessa d’ulls clars», protectora d’Ulisses i qui sap si gelosa de Calipso que se’l guarda per a ella sola... demana a Zeus que el deixi marxar. Llavors Zeus envia Hermes, el seu fill, el missatger alat, per exigir de Calipso que l’ajudi a marxar.

Calipso, però, davant d’aquesta demanda dels déus, s’esgarrifa, s’exclama, s’emprenya, s’histeritza :

«Sou implacables, déus, i més que altra cosa gelosos !
No perdoneu a les dones que el llit dels herois comparteixin
a la clara, si una se’n fa un espòs i l’estima»

«quan jo l’he salvat, que anava a cavall d’una quilla,
sol, després que la ràpida nau amb el llamp que enlluerna
Zeus va fendir-li...»

« jo l’he estimat i nodrit...»

Però per fi, apaivagada pels déus, es compadeix del seu hoste :
“pobre, no vull que més temps gemeguis aquí..."

«i la Nimfa serví tota mena de coses
per menjar i per beure, com n’usen els homes que moren;
i ella mateixa seia de cara a Ulisses diví;
i les serventes li van posar l’ambrosia i el nectar (begudes dels déus!)»

I ara és Ulisses qui parla i s’esplaia agraït, dient coses que nosaltres trobariem una mica impròpies venint d’un amant que parla de la seva esposa absent !

«jo ja sé que al costat de tu, la discreta Penòlope
en bellesa i alçària és migrada, als ulls de qui us miri :
ella és mortal, i tu ets a recer de mort i vellura.
Ara, així i tot, jo vull i em deixo tots els meus dies
Per anar-me’n a casa i el dia veure en què torni»

I aquí s’caba el capitol com havia començat, amb la tendresa dels adéus i la bellesa dels gestos d’amor:

«Tal deia ell, i el sol es va pondre, i venia la fosca;
i retirant-se, els dos, al fons de l’espluga balmada, (la cova)
van fruir de l’amor, restant l’un en braços de l’altre»

itaca 14

Qui marxaria si no és Ulisses? Qui deixaria aquest paradís? El viatge a Itaca és un viatge contra la facilitat, contra la felicitat i contra un mateix!

Davant la determinació d’Ulisses, l’endemà mateix, ja se’ns descriu com Calipso li indica el lloc on hi ha els millors arbres per a construir el seu rai ( ), i com li proposa uns draps per fer-hi la vela :

«I va portar-li uns draps Calipso, divina entre dees,
per fer les veles ; i ell amb art igualment va tallar-les»

i ja arriba l’hora del comiat :

«I al cinquè dia li donà comiat de l’Illa Calipso,
després d’haver-lo agençat amb robes d’oló i de banyar-lo.
i la deessa, a més, li posà dos bots, de vi negre
l’un, i l’altre, un de gros, ple d’aigua, i pa en una alforja
de cuiro, i menges a grat del seu delit, abundoses»

La generositat enamorada de Calipso va fins aquí :

«i desfermà una brisa innocent i tèbia, en popa ;
i, ple de joia pel vent, Ulisses va estendre la vela»

2. CIRCE

Ja ha quedat clar que Ulisses no fuig sempre del perill. Ni de la misèria, ni de la solitud, ni de cap mal. Ulisses fuig sovint deixant enrere la facilitat, i potser la felicitat! L’episodi de Circe vindrà a confirmar-ho. Història complicada, però que acaba igual. Després d’un any de menjars i beures i de jeure al llit bellissim de Circe entre les cuixes de Circe, arriba un dia que:

itaca04

«Circe llavors em donà, per posar-me, un mantell i una túnica
i ella es vestí una blanca folgada roba, la Nimfa,
fina i graciosa, i entorn dels flancs va tirar-se
un cenyidor bell, d’or, i un vel per damunt de la testa»

«Jo per ma banda, en pujar al llit bellíssim de Circe
la vaig pregar pels genolls ; i escoltà ma veu la deessa
i, fent sentir la veu, li digué paraules alades:
Circe vulgues complir-me la prometença que em feres
d’encaminar-me a casa; ja el meu esperit se n’hi vola»

«Deia jo, i tot seguit, respongué la divina entre dees :
Raça de Zeus, Leartida, en ginys tan fèrtil, Ulisses !
No, no resteu més temps al meu casal, no volent-ho»

“Dreça l’arbre i estén les veles blanques i asseu-te:
Tu veuràs com l’oreig de la Tramuntana te’l porta»

Passem els mil detalls, però Ulisses, de nou, ha fugit del benestar i de la facilitat amb la mateixa determinació que quan fuig de monstres o de les sirenes enganyoses o de Escil·la i Caribidis .

3. El rei dels Feacis i la seva filla, NAUSICA

Tanmateix, després de tots aquests adéus, encara n’hi ha un de més colpidor. Es tracta de la separació d'Ulisses i Nausica, l’adolescent enamorada, la filla d’Alcinius, Rei dels Feacis. L’episodi de Nausica és molt conegut. És ella qui el troba sol i nu i desvalgut a la platja després de la gran tempesta, és ella qui el porta a palau, és ella qui influencia tothom per tal que el rebin... és ella qui s’enamora... segurament d’un primer amor adolescent, i és d’ella que Ulisses s’haurà de separar dolorosament, abans de marxar :

«Quan les dones l’haguéren banyat i fregat amb un oli
i van tirar-li a l’espatlla un esplèndid mantell i una túnica,
ell sortí de la pica i anà amb els senyors, que bevien;
i Nausica, llavors, que dels déus tenia bellesa,
era aturada dreta al muntant del sostre massís
i s’admirà d’Ulisses quan dins els seus ulls el va veure.
I, fent sentir la veu, li digué paraules alades :
-Hoste, adéu, i, quan siguis de nou a la pàtria, recorda’t
de mi, que a mi la primera tu deus el rescat de la vida»

itaca07

De primer se’ns diu que s’admirà d’Ulisses "quan dins els seus ulls el va veure". Després, aquesta confessió sona com una declaració d’amor desesperada, gairebé ferida. Però estan en mig de la gent i la resposta d’Ulisses és de galant, de distant que fuig de la força dels llaços nuats ja el primer dia a la platja :

«que jo atenyi el casal i allí et pregaria igual que una dea
tots els meus dies, car tu m’has donat la vida, princesa!»

Perquè ja el dia de la primera trobada, Nausica, la bella, dirà unes paraules més que ambigües, més que agosarades, d’una clara intencionalitat... Com que estan caminant cap al palau del rei, el seu pare; com que han de passar per la ciutat, li dirà això : (recordem que s’acaben de conèixer ! )

«D’ells em voldria jo estalviar la picant parlaria,
que per darrera no em blasmin... i en tenen la llengua del poble!
I ves algun de pitjor, si ens topava junts, si diria :
« Qui és aquest que segueix Nausica, de tanta presència,
i foraster? D’on l’ha tret? Serà el marit que s’hi casi?
Sí, el deu haver recollit perdut de la nau que el portava,
algú de terrers lluny, perquè no tenim veïnatge.
O és el déu sospirat que ha vingut com ella pregava
de les altures del cel a fer-la seva per sempre?
Millor, si ella mateixa, rodant, ha trobat un marit
de fora; car el cert és que del seu país de Feàcia
menysprea els qui la pretenen, i això que són tants i tan nobles!»

Aquesta és la declaració de la noia. Però el pare encara serà més clar en el curs d’un sopar. Se’n diu donar la mà de la filla sense que li demanin:

«Ah, que em plauria, Zeus sobirà i Atenea i Apol·lo,
quan et veig com ets i que penses com jo de les coses,
que poguessis tenir ma filla i dir-te el meu gendre,
restant ací; i el que és jo et donaria casal i riqueses,
si consenties romandre. Però ningú de Feàcia
no et retindrà si no vols; això que Zeus el pare ens en guardi!»

I no només el deixaran marxar sinó que:

«els quals de molt bon cor, talment com un déu honorant-lo,
el duran en vaixell a la cara terra paterna,
carregat de presents de bronze i or i robes,
moltes, com de Troia mai no hauria portat tanta cosa
ni que n’hagués retornat sense mal, amb sa part de la presa;
car són destí és els seus que estima reveure, i atènyer
el seu palau alt de sostre i la seva terra paterna»

Els tresors de la presa de Troia se’ls ha engolit la mar ja fa dies, pero els feacis li faran tants regals que superaran el botí. Però Ulisses partirà, i la nau solcarà la mar fins a Itaca, mentre l'heroi jeu adormit a la popa, els ulls endolcits per la deessa Atenea:

«Quan s’aixeca l’estel que és el més lluent i anuncia
just amb la seva vinguda l’esclat matiner de l’aurora,
doncs alehores a l’Illa, abordava la nau marinera»

itaca 13

4. REINTERPRETAR NAUSICA

En la literatura catalana, Nausica ha fascinat alguns poetes. Joan Maragall en va fer una Trgèdia en vers. En l’obra de Carles Riba hi apareix diverses vegades. Aquests són dos exemples molt coneguts. Però n’hi ha d’altres que ho són molt menys. Com per exemple la gran novel·lista Mercè Rodoreda, que va escriure un bellíssim sonet intitulat "Nausica". Però per avui ho deixem aquí. Nausica es mereix un capítol a part. Bon vent. La sèrie continuarà dissabte que ve amb la segona part d’aquest d’avui sobre Itaca, amb la visió d'altres poetes. L'episodi se dirà:

Itaca (2) contra la finalitat. Itaca no és la fi, és el camí.
(“I caminem per poder ser i volem ser per caminar”).

Francesc Bitlloch

Comentaris (1)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes

I no, no he llegit l'Odissea... I potser, millor, perquè no hi hauria trobat totes les explicacions que en dones...
Gràcies, ara en sé una mica més i ja espero dissabte vinent...

 
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal