Francesc Bitlloch

ITACA (4) : és la poesia mateixa

"No deixis de creure que les paraules i la poesia / sí que poden canviar el món" Whitmann

De l'aventura humana a l'experiència poètica

poesia2Allò que és veritat del viatge a Itaca aplicat a l'aventura humana, a l'anhel vital o al desig amorós.... s'ha d'aplicar també a la vital necessitat de poesia, a la fretura poètica, a la força de la set i de la font interior i a la poesia com a eina de transformació: ("No deixis de creure que les paraules i la poesia / sí que poden canviar el món." Walt Whitmann )

En l'episodi que vam dedicar a Vinyoli,(...) ja vam poder detectar que la set i la font són tots dos definitoris de l'experiència poètica. Ell, com tants altres poetes, ens fan avinent l'estranya contradicció interna de l'univers poètic que funciona amb un carburant on se barreja el foc i d'aigua, l'èxtasi i la nit, la font i la set.

Sense set la poesia és incapaç d'inflamar els mots,
("mots! la meva veu assedegada us fa plens" Carles Riba )
però quan ens hi acostem, quan bevem, quan ens hi immergim, encara acabem amb més fretura!
( "qui s'acosta als teus dolls, torna amb més set encara" Màrius Torres).

Vinyoli ho explica així:

Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me de set
de voler més no sabent què
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.
Sense fretura, què seria de nosaltres?
(...)
Oh il·luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
i declinar. (Vinyoli)

poesia5I en el "Llibre d'amic", en un altre moment transparent, s'adreça a la Poesia (a la Bellesa?) com qui parla a una enamorada, fins al punt que tu i jo podríem dir això mateix a una persona estimada:

Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure (Vinyoli)

Bellíssim.
Tanmateix, és una idea que trobem, tant en la cançó popular com en la poesia més elaborada dels més grans:

Jo estava que m'abrasava
per l'amor d'un jovenet,
com més bevia, més set:
s'aigo no m'assaciava
(Tornada d'esterrossar, popular de Mallorca, cantada per Maria del Mar Bonet)

L'aigua s'aprèn per la set,
la terra, pels oceans navegats.
L'èxtasi per l'agonia. (Emily Dickinson)

Tota l'aigua del món passarà per tes mans
i no en guardaràs gota
per al moment de la set que garrota la febre (Jordi Pere Cerdà)

Aquesta insistent aigua de paraules, (la poesia)
sempre creixent, va ensulsiant els marges
de la vida que vaig creure real (Gabriel Ferrater)

poesia 4

Però aquest cicle va començar a Itaca i s'ha d'acabar a Itaca. Va començar amb el mite, els mites d'Homer com a prototipus cantats en poesia, i acabarà "trenant" encara el mite amb la poesia. Com ho diu Agustí Bartra: "Mite i poesia es trenen. Si buidéssim Homer dels seus mites quedaria com una casa buida, com un esquelet d'or".

Val la pena escoltar un xic més el nostre poeta Agustí Bartra, que ho explica en el seu magnífic discurs sobre "mite i poesia": No ho sabríem dir millor: "Els mites hel·lènics bé podrien ser entesos com una vasta biografia simbòlica de múltiples connotacions que van de la innocència a la brutalitat, del material a l'espiritual, del somni a la necessitat, del grandiós al grotesc: una explicació del món que es resolia en poemes, estàtues, imatges... En tot mite, batega una dinàmica auroral, una creació viva i incitadora. Els sistemes envelleixen però els déus són immutables àdhuc en llurs metamorfosis... Quan llur vigència s'ha evaporat, resten com a exponents essencials de l'imaginari..."

El poeta és dipositari d'aquest imaginari, personifica aquesta aliança fundadora entre el mite i la poesia. No hi ha tribu, no hi ha llengua, no hi ha poble que no posseeixi una poesia que s'entortolliga pels mites fundadors. El mateix poeta és un mite perquè representa aquesta fusió transformadora. Exemple:

Anna Akhmàtova, gran poeta russa, té un poema, curt i incisiu, que mostra tota la mitologia que envolta el poeta com a personatge intocable i com a depositari dels mites i dels anhels. Alexandre el Gran, arriba davant la gran ciutat de Tebes i abans de donar l'assalt, parla amb el seu vell amic que dirigeix les tropes:

poesia3El jove rei devia ser paorós, terrible
quan va manar: "Tu destruiràs Tebes!"
I el vell guerrer va veure la ciutat orgullosa
que de temps coneixia, davant seu.
"De tot, de tot una foguera!" El rei
va anomenar les torres, els temples, els portals
meravella del món.
Però de cop, abstret, il·luminat, va dir:
"Compte sols, de salvar la casa del poeta." (Anna Akhmàtova)

Encara unes frases de Bartra, "trenant" i segellant ben fort mite i poesia: "La poesia espera. El mite dura. Ambdós engendren el futur que contribueixen a fer, malgrat llurs contradiccions.(...) Però deixem el mite i tornem a la poesia que tot just ha començat i és plena de virtuts inconegudes, com va dir Maragall. La poesia és una deu que sempre està naixent. La poesia és una naixença que mai no s'atura, que no aprendrà a morir, perquè poden morir les paraules -i moren-, però no la veu que es vol fer eternitat amb el destí de l'home sobre la terra..."

Restarà, doncs, la veu de la poesia trenada amb els mites (els universals i els nostres!) Però Agustí Bartra ha dit de la poesia que sempre està naixent i que té un futur. Quin? Per respondre,Bartra ha fet una referència a Joan Maragall que em sembla molt pertinent i que vull recollir: "la poesia tot just ha començat", "té virtuts encara inconegudes" diu, en paraules de Joan Maragall.

poesiaAquesta cita em sembla una fita important en el fil que estem seguint, perquè ens col·loca, ara, en el futur de la poesia, que és com dir en el futur de l'aventura humana ja que segons Carner, "la poesia és el combat més alt de l'esperit". I l'immens Carner té una visió molt clara del seu rol com a poeta i del de la poesia quan escriu:

Só del futur que lleva.
L' esdevenir roda sens treva:
Vull que s'acuiti el seu trepit
i retre, en ell l'ànima meva
al que ultrapassa el meu desig.
I aquesta sort em sigui dada:
Passat el viure que em consum,
enllà de pols abandonada,
ésser, en millor diada,
guspira anònima de llum. (Josep Carner)

Per explicar l'origen d'aquesta frase: (la de Maragall) ,
per explicar què pot voler dir que la poesia té un futur,
que "tot just ha començat";
per esbrinar com, els poetes, construeixen aquest futur,
per sentir dir a Hölderlin que "el que perdura ho funden els poetes",
i a Rilke: "Feliços pocs!"
haurem de tornar la setmana que ve amb el darrer capítol d'aquesta sèrie estiuenca que es dirà:
Itaca (i 5) és la poesia que vindrà, és el camí de la poesia ("la poesia tot just ha començat"!)

poesia1Mentrestant, per no perdre de vista el lligam entre aventura humana i experiència poètica, anem recordant allò de Walt Whitmann:

No deixis de creure
que les paraules i la poesia
sí que poden canviar el món.

i allò del nostre (mort fa pocs mesos) Carles Hoc Mor:

allò més poètic consisteix a sospitar
que tot és llavor

La setmana que ve: Itaca (i 5) és la poesia que vindrà

Francesc Bitlloch

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal