Francesc Bitlloch

Qualsevol nit pot sortir el sol!

Vinyoli: "sentir l'aurora rere la nit, la saba fer-se fulles" (L'aventura de la poesia no és una aventura de poeta)

Confesso avergonyit que fa uns quants anys, em mirava Joan Vinyoli com un poeta de segona. Després hi va haver l'any Vinyoli i vaig tenir ocasió d'apropar-m'hi fins a cremar-me els ulls enlluernats. La lectura atenta de "El callat" o de l' "Elegia de Vallvidrera"... em van fer caure dins d'un pou estrellat. I confesso, feliç, que a can Vinyoli, hi vaig trobar com una llanterna màgica per llegir els poetes:

i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d'alguna cosa certa...

Nit 01

Després de Vinyoli, he rellegit alguns dels meus clàssics de la poesia i m'han semblat nous de trinca. Amb "perles als ulls". La llanterna Vinyoli. La clau Vinyoli. Busquem-la:

D'ençà d'aquell excés,
totes les coses se'm canvien sempre
en altres de millors, insòlites, si rocs,
en diamants, si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d'acer; si cavallets de fira,
en constel·lacions...

nit 05

Quan t'agrada un poeta, quan l'estimes i el vols explicar, ho voldries dir tot, ho voldries transcriure tot. Però no patiu, això d'avui no serà una presentació de Vinyoli, Déu me'n guard! Simplement us inviti a estirar un fil amb mi, per veure fins on ens porta el poeta. Un fil que faci com una garlanda d'un poema a l'altre... N'agafarem un... i estirarem plegats. No sé vosaltres però jo quan llegeixi un poeta, m'aturi en un vers que em crida i m'hi passi una estona. Hi torni i hi torni, i algunes vegades il·lumina tot el poema... i més enllà. Per l'amor d'un vers em vendria un poema!:

En el poema "L'arbre incandescent", per exemple, hi ha un vers que diu: "hem tocat els vermells enfervorits del vespre". I cada cop tinc ganes d'aixecar la mà ben oberta davant meu i de tocar la posta enfervorida. A partir d'aquest vers penjarem la garlanda:

"hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides que van omplint-se
amb aigues de pluges ancestrals"

nit 03

I després dels vermells enfervorits, és segur que ens cau la nit a sobre, ens cau el teló i ve la fosca! La nit astral, la nit vital, la nit social, la nit moral, la nit d'hospital... en la nit poètica hi caben totes les nits:

M'enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d'albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai, tot l'enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs. I en moltes vies mortes
trens aturats. Sóc una golfa plena
de mals endreços...

Instal·lats en la nit, sabem, inquiets, que hi ha naixença d'albes "que no arriben a ser ple dia mai"... D'aquesta nit ens n'allunyem:

M'allunyo dels embruixos del ponent
esvento les recances i la cendra
i de l'antiga troca tallo el fil

nit 02

Però també sabem que a vegades el poeta, el caminant, el vident, l'insomníac ("la poésie vit d'insomnie perpetuelle" René Char) s'enfonsa en la nit atret per una crida:

M'ha cridat algú
des de la nit. He d'allunyar-me sol,
nit fosca enllà, tristesa, mal camí
de roca i fred, i carros de malson
a les roderes fondes, que no puc
desencallar.

En la nit, el poeta hi ha anat a cercar, hi ha anat a vetllar, hi ha anat a generar, hi ha anat a covar l'ou, a covar la llum:

des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l'ocellassa
de la nit negra covant l'ou de la llum
del dia nou-

nit 08

Un altre poeta, Francesc Garriga ho diu amb una gran simplicitat: "Vet aquí la lliçó: preludi de la llum, caldrà acollir la nit" I encara ho repeteix d'una altra manera:"Per veure el dia nou, em calen ulls de nit".

Però seguim el fil Vinyoli: Aquí és l'arbre en plena nit... el poeta és" l'arbre de càntic" que ja ha covat l'ou fins a tenir l'aurora a la sang:

Arbre de càntic a mercè
de vents contraris a la terra,
meu estatge, la terra
m'ha nodrit les arrels:
la muntanya i el bosc,
el ponent i l'aurora
són dintre meu, són ja la meva sang.

nit 04

Altres poetes ens han dit aquesta espera d'ulls de nit: "jo amb la nit dins els ulls i esperant l'alba" (Josep Piera)
-i aquesta creació de l'aurora: "dins la fosca que em venç creo l'aurora brillant" (Carles Riba)
-i li han donat un nom: "Ara obro la finestra i dic a la meva ànima: aurora, aurora meva, ets el dolç nom del món" (Agustí Bartra)
-I n'han fet el confí, l'horitzó i la fita: "seràs confí on l'aurora comença" (Vicenç Andrés Estellés)
-i n'han fet l' instant de la gran esperança: "et à l'aurore, armés d'une ardente patience, nous entrerons aux splendides villes" (Arthur Rimbaud)

Ja vam tenir ocasió fa poc, aquí mateix de veure néixer l'alba, l'aurora, el sol ixent en els versos d'Homer, de Rimbaud, d'Espriu, de Carner... Però avui, instal·lats en la nit, "sentir l'aurora rere la nit" és allò que dóna sentit a la nit de Vinyoli:

Però sentir l'aurora
rere la nit, la saba fer-se fulles,
però mirar foguera i astres
ardents, oh meu irreductible!

I en Vinyoli hi ha un instant encara més precís, més curt i més efímer:

heus-me aci en la partió de la nit i l'alba

Vinyoli sembla dir-nos que "en la partió de la nit i l'alba" és l'hora. L'hora del poeta, l'hora de la poesia. L'hora de l' insomni i del somni covat en la nit. Aquella hora exacta en la que la nit és encara plena però l'esperança també és plena a vessar...a punt d' il·luminar-se. L'anhel és tan fort que farà venir la llum: "so del futur que lleva" (Josep Carner)

Vinyoli té un fetitxe, un amulet, un símbol, un senyal de poesia, és el gall salvatge. I qui es desperta a l'hora greu, entre la nit i l'alba, pot sentir el cant d'aquest gall. Per dir-ho curt, el gall de bosc identifica la recerca del poeta i el seu cant, la veu.

nit 07

Gall que cimeges en la nit,
gall salvatge endinsat
en la boscúria espessa - qui no es mou
de la ribera trista, contemplant
el pes feixuc de l'aigua morta,
mai no et veurà ni sentirà el teu crit.

La nit "del pas feixuc de l'aigua morta" pot esdevenir un bosc "ple de secretes aigües vives" a condició que el caçador (el caminant, el poeta, l'aventurer, es llevi... a l'hora greu que és exactament aquesta: "entre la nit i l'alba":

Però el bon caçador que es lleva
a l'hora greu entre la nit i l'alba,
sent el crit en el bosc ,
ple de secretes aigues vives,
i pren el camí que duu
cap a la veu intacta.

La veu intacta. Hem de suposar que la veu intacta és aquella que en un altre poema anomena "la melodia primigènia" i més enllà "el primigeni cant" i més enllà... la "inconeguda", "la secreta"...

Ja no
sóc jo que miro sinó ella,
la inconeguda, la secreta,
que m'habita i em porta
d'ací d'allà, talment com si, ja cec,
a roca i flor, trobés, cantant, el fil
cap a la melodia primigènia

nit 06

I posats a trobar-li altres noms, altres aspectes, altres cares, altres ulls...a l'Elegia de Vallvidrera ens fa aquesta invitació:

Oh! Il·luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant
i declinar.

Qui és... la secreta? la veu intacta? la melodia primigènia? Sabem, en tot cas, que per trobar-la cal llevar-se molt d'hora (entra la nit i l'alba). He de suposar que és la veu de la poesia, la veu de l'inefable, la veu de l'indicible. La poesia que té també un rostre, i un risc:

Deixaré flames i sostre
per anar cap al teu rostre
perillosa summitat

I si la poesia és perillosa, si té risc, és perquè és insaciable, perquè és a la vegada la font i la set, la fretura, la deu i el desig:

Abocat a l'incendi del matí gloriós,
o petjant la planura de la nit sense temps,
l'aigua vera no és per als llavis la pedra;
en la set dels qui cerca neix profunda la deu.

i aquí, per tancar el fil, havent-nos passejat per altres llibres de Vinyoli, hem de tornar altra vegada a Vallvidrera, el darrer llibre escrit i publicat, que és on el tema de la set és més explícit:

Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d'alguna cosa sempre.

Ja anem descobrint alguna de les claus dels boscos vinyolians... la set, la fretura, el desig... i l'amor, dit amb versos lluminosos de set, de fretura i de desig:

vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set...

una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo pogués beure

Hi ha coses que les hauriem de llegir tres vegades, només pel plaer lent dels mots i de la llum, i després memoritzar-les per tal que ens impregni la set, perquè la poesia només pot donar set fins a fer-nos insaciables segons el mot de Màrius Torres:
"qui s'acosta als seus dolls, torna amb més set encara"

Mireu com hem passat de la nit a... no al dia, sinó a la set! A l'instant secret entre la nit i l'alba... hem descobert el desig que torna sempre insaciable. No ens podem queixar, doncs, de la nit ni de la set que és la natura mateixa del poema:

"i doncs és falsa tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó: que "el que , però, perdura,
ho funden els poetes"

(la conclusió, en cursiva, és de Hölderlin, un dels mestres de Vinyoli, traduït al català per Vinyoli)

Tant és així que l'àrid
hivern amb què s'obria aquest poema (la nit)
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny,
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida.

Respirem. Rellegim. Memoritzem.

Però Vinyoli és molt més que això!
Estireu el fil i ho veureu. Estireu els fils que són tots filons folls fills del foc i de la fuga!

Francesc Bitlloch

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal