OPLC, Alà Baylac Ferrer

OPLC, una eina indispensable, no un talismà

Per què el català se troba en 2017 en fase de retrocés a Catalunya Nord ? Per una raó estructural i per una raó ideològica.

Una resposta a l'OPLC: el taüt de la llengua?

La primera és que el nord de Catalunya i els seus habitants van ser ocupats militarment i annexats per França en 1659. La conseqüència és que els catalans del nord de la frontera viuen dins el marc institucional de la República francesa, el qual prohibeix als que tenen una altra llengua que el francès el dret de fer-lo servir i té com a missió la preservació, promoció i enaltiment de la llengua francesa. En el context d’una política lingüística exclusivament orientada a favor del francès, és poc sorprenent que la llengua catalana, que igualment té menester d’estructures i de mesures a favor seu (i no les té, ni en l’ensenyament, ni en els mèdies, ni en l’ús públic), se trobi a Perpinyà en un estat de substitució lingüística avançada.

La segona explicació de l’estat del català és de tipus ideològic: qui parla una llengua és qui creu –de veritat!– que és LA seua (la sola) perquè correspon a la llengua del seu país, de la seua cultura, del seu futur. No serveix de res de parlar una llengua més que una altra. Serveix simplement a comunicar amb els seus fills en la llengua que encaixa més amb el que tu ets i vols ser, amb el que tu vols que siguin els teus familiars, els teus descendents. Parli català (per la llista de les comissions, per conversar amb els nins, per enviar sms…) perquè som català, perquè la història del meu país és catalana, perquè vull que ho continuï de ser en el futur cada cop més. Una primera llengua no té pas cap utilitat; simplement te permet de SER tu. Podem parlar de què serveixen i dels avantatges de les llengües a partir de la segona i de la tercera que aprenguis (per comunicar, viatjar, comerciar, estudiar, treballar…). Mes és un altre tema. Fet i fet doncs, la segona raó que fa que el català a Perpinyà no se trobi pas gaire bé és perquè la gent no se creu –ni se sent– pas prou que és catalana i la conseqüència lògica és que no parla català als seus fills. I així se trenca la cadena intergeneracional –s’afebleix molt en tot cas– i se posa en perill la llengua de tot un poble.

O sigui que doble culpa pateix el català: culpa de França que el vol fer desaparèixer i culpa dels individus que no el parlen pas (amb els fills). La primera raó és difícil de retreure al propi país que és en el seu paper de fer tot el que cal per ser el més fort i per viure el més de mil·lennis possibles. La segona raó, en canvi, és personal i cadascú, a la seua escala, hi pot intervenir. És més. Ningú te pot interdir de parlar la llengua que vols amb els teus fills. Simplement depèn de tu mateix. En cal ser prou convençut i com apuntàvem abans solament cal creure que ets català.

Dit això com a propòsits previs –i ràpids, que aqueixes qüestions sociolingüístiques se poden debatre i desenvolupar durant hores, dies i anys– tornem a l’Oficina pública de la llengua catalana, dita OPLC. No se pot pas deixar dir les enormitats que enuncien certes persones. I si han estat escrites com a provocació o revulsiu per impulsar unes expressions de suport, doncs atenyen el seu objectiu. Veiam els diferents punts esmentats, des de la meua posició partidària a l’OPLC.

Una promesa de campanya i una compensació pel (mal)nom de la Regió. Veig difícil de retreure a uns polítics, un cop elegits, de complir el que han promès que farien… Aquí quelcom m’escapa. Caldria ser en contra dels que fan el que diuen que faran? O és absurd aquest comentari, o arriba a un nivell de demagògia populista impressionant. Quant a compensar el (mal)nom de la Regió, no veig pas que res hi pugui arribar. A part d’un mancament democràtic greu (la no presa en compte de la majoria de catalans que s’han expressat a favor de País Català) i el no respecte de promesa electoral –aquí sí– d’escoltar la gent, ratllar del mapa administratiu els catalans a través de la imposició d’un nom que els és estranger (què dirien els francesos si els imposaven de dir-se belgues, valons o alemanys de l’oest ?), és un error polític. Com qualsevol error, permet d’aprendre i de rectificar. Com que és inconcebible que els catalans acceptin mai una tal denaturalització de la seua identitat, és clar que tard o d’hora aquest (mal)nom canviarà i se restablirà una denominació sinó més exacta, en tot cas més equitable. I és evident que no cal pas que cap català renunciï mai a reclamar permanentment fins que s’aconsegueixi la correcció del nom inic.

Una OPLC que triga massa. Denúncia del retard. Bé. Fa anys i decennis que altres regions disposen d’Oficines de la llengua i que ho reclamen les entitats catalanes. Ve pas d’aquí doncs si triguem uns quants mesos a fer la feina. Més aviat jo trobi que va un xic massa ràpid. Trobaria necessari més concertacions, més intercanvis i doncs més setmanes i mesos de marge. I per mi, poc importen els terminis electorals. Tothom té moltes ocupacions, totes molt importants i prioritàries. I fer les coses ben fetes necessita temps. No trobi pas desraonable que posem uns quants mesos, uns quants anys si cal, a crear un organisme que ha de ser el més eficaç i útil possible. No serveix de muntar a corre-cuita una entitat que treurà mal a funcionar i que no assoliria l’objectiu per al qual hauria estat concebuda. La «situació dramàtica» evocada efectivament fa referència a una situació molt preocupant, però tampoc ve pas de qualques mesos que el català se salvi a Catalunya Nord o desaparegui del tot. Els processos de substitució lingüística poden ser ràpids (un parell o tres de generacions), però les resistències també s’han de tenir en compte. Fa un segle, a Perpinyà mateix tothom poc o molt parlava català, i fa decennis que profetitzen els darrers locutors, però la darrera enquesta (2015) diu clarament que un 35 % (unes 130 000 persones) encara el sap parlar (un 20 % el sap parlar bé o molt bé). I no vull pas dir amb això que no siguem pas pressats d’arribar a un resultat satisfactori.

L’ús dels diners públics. És satisfactori que no se’n gastin per l’OPLC i el català? Ironia o nova contradicció ? Tota política pública té un cost. I també uns beneficis. Com també té un cost una política que no se fa. No s’ensenya el català en classes bilingües que costen molt poc, no s’ensenyen bé les llengües en general, els ciutadans francesos no saben llengües, no són competitius en els mercats internacionals, perden oportunitats i clients i capacitat de producció, manquen llocs de treballs i empreses, i acabem pagant persones que no tenen feina. Tot té un cost i una dinàmica virtuosa o pot convertir-se en cercle viciós. Donar suport al català té un cost. Molt més feble que els centenars de milions que s’esmercen pel francès. Si hem de fer comptes, siguem honestos. Calculem en el mateix compte què ens reportaria un desenvolupament seriós de la llengua en termes d’activitat econòmica. Darrer apunt, no he constatat mai que tots els sous consagrats a la llengua a la Catalunya Sud o al Quebec hagin estat perjudicials per la situació econòmica del país. Més aviat me semblaria el contrari: el departament més deprimit de França com és Catalunya Nord, és on més poc se gasta en finançament a favor de la llengua.

Quin pressupost ha de tenir l’OPLC? És una qüestió difícil de respondre senzillament. Depèn del que li toqui fer, depèn de les feines i els objectius que se fixin. S’hi han d’incloure tot el que se paga actualment en ajudes al català? I cal integrar el cost dels professors i mestres? Cal comptabilitzar una part del que se gasta normalment en retolació o ajut a la cultura? El màxim possible, en tot cas. L’objectiu essent molt ambiciós, cal revitalitzar la llengua catalana en tots els seus àmbits de coneixement i ús a Catalunya Nord, la part financera que s’hi destini ha de permetre de respondre a les necessitats. Tenim exemples: l’Oficina basca té uns 3,5 millions d’euros de pressupost anual. Però tampoc ens hem de limitar : les necessitats pel català són més grans, els habitants de Catalunya Nord són més nombrosos. En proporció de l’OPLB, segurament hauríem de comptar amb uns 5 milions anuals. Que tampoc seria res de l’altre món per les finances d’una Regió, d’un Departament, de 220 municipis i de l’Estat ajuntats! Quant se gasta en francofonia i en ensenyament en francès?

Traducció dels debats i ús del català en les reunions i els documents. Demostrem la inutilitat de la traducció en català? O de l’Oficina? La primera reunió de l’OPLC a la Universitat tenia un sistema de traducció simultània que efectivament, pel que me sembla, no servia de gaire re perquè tots els participants eren en mesura al menys de comprendre el català. I com que tothom sap francès… És interessant simbòlicament que s’hagi procedit d’aqueixa manera. Ara bé, ni la minsa distància entre el català el francès, ni l’acceptació normal de les dues llengües justifiquen el recurs a un sistema car i que fa menys hàbil i fluïda la comunicació. La normalitat de l’ús del català en les societats del segle 21 on hi ha una altra llengua coneguda per la població, dicta que hom ha de ser capaç de funcionar en 2 llengües sense menester d’intermediari. Quant a la discussió sobre per què no se fa servir més el català a les reunions, ens enganyem de debat. Clar que és important que el català no se cantoni pas a una llengua simbòlica i que els locutors s’hi puguin expressar en qualsevol circumstància. Però és realment anecdòtic que les reunions de creació de l’OPLC s’hagin fet en francès o en català. És la imatge de la realitat lingüística actual del país, de la persistència de diglòssia, i és el que justifica justament que se posi en plaça una OPLC per canviar aquesta situació. Com a explicacions més pràctiques, molts dels qui s’hi han expressat en francès han pres en consideració, conscientment o no, l’enjoc de la situació comunicativa: un objectiu, un emissor del missatge i un receptor. Els emissors en aquest cas són els que reivindiquen i esperen obtenir quelcom. Els receptors són els qui decideixen, els «polítics», i els que no parlen català (i si l’entenen, els costa de concentrar-se en una conversa). A efectes útils doncs, i per ser més eficaços i estratègics, és lògic que l’intercanvi se desenvolupi en francès. És benentès que un cop creada l’estructura, cal esperar que funcioni «normalment», el més normalment possible, en català. Pel que fa a les ressenyes de les reunions, convocatòries i documents, aquí és cert que no hagués costat massa de fer-ne, al mínim, una versió bilingüe. Era important simbòlicament i no dificultava en res la comunicació. S’hagués pogut esperar, de fet, de rebre més ressenyes i documentació, tout court… I l’excusa de la demostració per l’absurd d’escriure en francès aquesta crònica contra l’OPLC, no me sembla gens absurda, sinó molt coherent i coincident amb una actitud d’inseguretat lingüística, d’inhibició i de postura poc constructiva del seu autor. Els altres que parlen en francès són «traïdors» i «fossoyeurs» de la llengua catalana, ell escrivint en francès fa pedagogia!

La «política catalana de Perpinyà», l’oferta i la demanda. Fer una política lingüística (és a dir voler intervenir, des dels poders públics, a favor d’una llengua), és precisament intentar de regular les regles del mercat entre una llengua dominant que tendeix a esclafar-ho tot i una llengua minoritzada amenaçada de desaparició si deixem fer sol el liberalisme lingüístic. Pretextar que no hi ha demanda per no prendre mesures de promoció en el camp lingüístic, vol dir el contrari de ser neutre, significa afavorir el més fort. No caldria posar en plaça equipaments per handicapats perquè la demanda és massa feble? Si la Vila de Perpinyà enregistra una certa baixa d’intensitat en la promoció del català no és pas per necessitat financera, sinó per decisió política o indecisió política, el que equival al mateix ja que inacció a favor del català és sinònim d’ajudar-lo a desaparèixer.

El català, llengua morta? Poca cosa a dir sobre el tema. Qui digui això, mostra que n’entén poc de sociolingüística. El català no és una llengua morta. Podríem dedicar hores a mostrar-ho. Ni tan sols a Catalunya Nord. Les xifres de la darrera enquesta ho il·lustren. Quan un 61 % de la població és en capacitat de comprendre i un terç pot parlar, no se pot parlar de llengua morta. Un altre punt és si la gent que en sap pot o vol fer servir la llengua en situacions de comunicació social o familiar. Una llengua no mor. Són els humans que trien de no utilitzar més una eina donada, de no cultivar més un camp sempre existent però cotiu, són els pobles que decideixen d’immolar-se en benefici d’enfortir la identitat dominant. El català en el quadre de la seua àrea lingüística, el Països Catalans, compta uns 10 milions de locutors, i és una de les llengües minoritzades amb és bona salut.

«Nos adversaires»? El fet de parlar en francès podria haver estat interpretat com un acte de feblesa «pels nostres adversaris», diu el comentarista. No ho crec. Però prèviament, veig un error en la designació dels interlocutors. La realitat és lluny de ser un sistema tot binari, bon / dolents, nosaltres / ells, catalans / estrangers, ciutadans / polítics, etc., com sembla que fa servir el comentarista. Els elegits, polítics, responsables de les administracions (regional, departamental, estatal, municipal) presents a les reunions, a part de la societat civil i les associacions catalanes, no són enemics. Són partenaris, socis en la discussió i en la posada en marxa d’instruments de política lingüística i en la promoció i el desenvolupament del català. En el pitjor dels casos, ens agradin o no, són els representants designats pel sufragi. Uns poden ser més sensibles que d’altres a la llengua i a la identitat catalana. Però tots són l’emanació del poble i de l’electorat català, i com a tal n’han d’assumir les reivindicacions. Clar que pertoca al ciutadà, ens toca a nosaltres, de fer la feina de terreny, de parlar, d’explicar, de convéncer el màxim de persones que volem que secundin les notres demandes, incloent-hi els polítics, mes pas únicament. Dit això, tampoc cal amagar que uns responsables que parlen en nom de tota la Regió, poc representen els catalans que pesem 1 de 13 departaments (sobretot amb el poc cas que veiem que fan del nostre avís… en la qüestió del nom). Els dirigents del Departament són de més confiança. Però me costa sempre fer un procés d’intencions. És cosa nostra de fer tot el possible per aconseguir un instrument important per posar en marxa una política lingüística pel català. Ja tindrem temps, després de denunciar el que no va bé. És absolutament inútil de denigrar i de fer fracassar per endavant una eina inexistent i que representa una possibilitat, si surt bé, de millorar la situació. Sempre i quan les coses se facin bé, des de les institucions, però també des de les entitats catalanes i persones més conscients.

Per l’OPLC i per una política lingüística a favor del català. La llengua catalana a Catalunya Nord necessita urgentment una política lingüística de veritat, no a trossos i pedaços com ara tenim (quatre paneus, una Carta d’intencions, un parell de subvencions per iniciar qualques nins a l’escola…). Una política lingüística amb un objectiu simple i clar -recatalanitzar la població, salvar la llengua de l’extinció- té menester d’estructures i organismes (amb empleats, responsables, polítics, especialistes i experts, activistes i voluntaris –mireu sinó les Direccions de política de lingüística de les Generalitats, del Govern Balear, del Govern d’Andorra) per organitzar, fer funcionar i tirar endavant els programes i dispositius adequats. Una OPLC no és pas cap talismà, però sí que és una eina indispensable per avançar en aquesta direcció, una primera etapa cap a la remuntada.

Alà BAYLAC FERRER
Vice-president APLEC
Director IFCT
Membre de la SF de l’IEC

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal