Pere Verdaguer
Pels funerals d'en Pere Verdaguer, Na Miquela Valls va exposar els mèrits de l'ensenyant, de l'autor i sobretot de l'home.Encara que no abastin l’amplitud dels seus mèrits, els reconeixements públics no han pas mancat a en Pere Verdaguer :
- Creu de Sant Jordi el 1983,
- premi Rahola d’assaig el 1992,
- gira d’escriptor del mes el 1995,
- premi Canigó d’actuació cívica el 2010.
Aqueixos darrers temps, per això, s’havien multiplicat els homenatges, més nord-catalans aquests, a l’incansable defensor i il·lustrador del català. Per Sant Jordi 2016, la Vila de Perpinyà, on s’estava ja des de feia mig segle, li va lliurar la medalla que reserva als seus fills il·lustres. El 1er de desembre passat, la Universitat de Perpinyà homenatjava l’ex-professor capdavanter dels seus Estudis Catalans, i fins fa quatre dies, el 7 de gener passat, Illa feia ciutadà d’honor el minyó arribat el 1939, amb pares i germà, els Verdaguer i Joanola, finalment retirats al Riberal.
« Mal averany !» se devia pensar més d’un o una, secretament. amb l’ai al cor, com si la solemnitat d’un acte públic li tingués d’escurçar a n’el nostre Pere, la palanca que el duria a l’ « altra ribera ». Tantes vegades hom havia temut que la darrera hospitalització no fos l’última que, un hom se preparava, a veure un dia l’au Fènix no tornar a aixecar el vol.
Bé li calia dir per això a n’en Verdaguer que se l’apreciava, se’l respectava, se l’agraïa i se l’estimava. Malgrat un cansament evident, l’home se va sotmetre als rituals: senzill, benvolent, un bri mofeta a certs excessos de protocol. com ho havia estat sempre. Però més commogut –i commovedor– que mai a l’evocació de panys dolorosos del seua vida.
Fins hom hagués pogut descuidar, davant de tanta sensibilitat encomanadissa, que en Pere Verdaguer a més de bon fill, bon pare i avi, espòs carinyós, gendre atent, amic fidel i veí servicial, era i restava un home d’excepció per l’extensió, la diversitat, la qualitat de la seua obra i de la seua acció.
Res no preparava el minyonet, a Banyoles on neix el 1929 ni a Illa on arriba als 10 anys, a ser un dels més potents intel·lectuals de les terres catalanes. Res, sinó una intel·ligència fora de mida, un gust primerenc per l’escriptura, l’afany de saber i d’aprendre amb el qual corresponia a l’abnegació d’uns pares treballadors desterrats. S’hi afegeixen, per raons de salut ja, esperit d’independència sempre i necessitat de guanyar-se la vida, uns estudis descomunals, ara en aules de classe i més sovint pel seu compte. Sense programa ni aturador. El resultat ? Un batxillerat de ciències després del de filsofia, uns estudis de matemàtiques a continuació d’una llicenciatura de lletres, un esperit sempre esbatanat.
En Pere entra de puntetes al món de les lletres, envers 1950 als Jocs Florals, amb petits poemes en prosa, descriptius o narratius, no exclusivament en català que continuarà conreant tota la vida al marge de l’obra científica. Així naixeran Poesia del Conflent (1981), Un été en belle page (1998), Cabells del temps (2006), Perpignan le nez en l’air(2010), Le Roussillon, le pays et les gens /Rosselló, país i gent (2015). I també, més clarament autobiogràfiques, dues obres mestres Crepuscles (1986) entorn de l’envelliment dels pares, Pagines d’un exili ordinari (2002).
Mentrestant, en Pere que ha deixat el treball de la terra per la carrera docent, se casa el 1957 amb la Gineta Bernard. Neix en Miquel petit (1958). Uns anys més tard vindrà la Mireia (1964). Petits poemes, dits peuèmes, celebren llavors l’amor i el goig de viure, en francès . L’home hi tornarà de quan en quan més sovint en català, sembrant poquemes. fins a la ratlla del 2000.
Als Jocs Florals ha conegut joves d’aquí delerosos com ell de cultivar llur catalanitat : l’aviat amic Francesc Català i Jordi Pere Cerdà. Xoc estètic, companyonia ideològica originen el magistral prefaci d’en Verdaguer a l’obra poètica de Cerdà (1966) i l’allistament al GREC acabat de crear el 1961 per contrarestar la pèrdua de transmissió de la llengua dels avis, per difondre una imatge novedora de la cultura catalana. A Sant Joan i Barres, la revista del GREC, fort del seu bon coneixement lingüístic en Pere no para : corregeix, redacta cursos de llengua, inventa algun conte .
De fet, als anys seixanta enceta una feina seguida de periodista ocasional : qualque fantasia narrativa, vivències personals i sobretot cròniques d’actualitat, bilingües a la revista Conflent; en català al Midi Libre, i a continuació al finestró català de l’Indépendant de 1972 a 2015, al Punt Catalunya Nord de 1987 a 2000. Al Sud, se fa el publicista de la Catalunya del Nord, al Tele Estel a finals dels anys 60, més endavant (70-90) a Serra d’Or, a l’Avui (fins al 2000). Són Milers d’articles, molt parcialment recollits en volums com La vedellada de mister Bigmoney (1975), Les lletres de l’oncle Enric i missatges de l’extraterrestre (1978), Cartes a la Roser (1982) o Roda la bola a partir de cròniques a ràdio Arrels.
Igualment, publica veritables assajos : Entre llengua i literatura (1992), De la cultura a la política (1995) a partir d’articles de tenor polític i sociològic a la revista La France de l’amic Monestier de Prada i a la Revista de Catalunya de l’amic Max Cahner de Barcelona,.
Per facilitar l’entrada del català a escola, en Pere Verdaguer, que prou sap el desconeixement que tenen les catalans del Nord de llur cultura emprèn una obra divulgativa, editada al Principat,i doncs també aclaridora al sud del Pirineu: Lectures escollides rosselloneses, 1966 ; Poesia rossellonesa del segle XX, 1968 ; Fabulistes rossellonesos, 1973. Feina que se continua als anys 2000 als « Clàssics rossellonesos » dels Livres de l’Olivier, en un bilinguïsme pragmàtic.
Al mateix temps La Catalunya francesa i El Rosselló avui (1969) fan el punt de la situació sociocultural i lingüística, perquè el país català del Nord, no quedi pas al marge de la Gran Catalanitat que s’està refent. La seua història pròpia fa d’en Pere Verdaguer el nexe perfecte.
La Universitat Catalana d’Estiu, nascuda del seu impuls, agilitzarà a partir de 1969 el mutu coneixement nord-sud.
A part de les tasques organitzatives i mediàtiques, en Pere hi dóna classes de català. Català del Rosselló, en el qual la vida l’ha immergit i que les pautes descobertes durant els estudis de filologia a Montpeller li permetran d’explicar, d’organitzar, d’ensenyar. I també de vulgaritzar, en mode rialler però mai autoodiós, al finestró del diari.
N’eixiran eines cabdals en la reapropiació de la llengua familiar: El català al Rosselló (1974), Connaissez-vous le catalan (1974), Le catalan el le français comparés (1976), Le catalan et le français. Études de vocabulaire (1980). I el Diccionari rossellonès (2002), pedra de toc avui en matèria de lèxic septentrional.
Nomenant Pere Verdaguer membre de seua la Seccio Filològica, l’Institut d’Estudis Catalans, s’adreçava doncs a la persona més entesa en parla septentrional, al dialectòleg més fi, que tenia ben superada pel seu compte la dialèctica amb la norma, i maldava perquè els altres també la superessin.
O sigui fent, en paraules, actes i escrits una pedagogia ben entesa. Els qui s’han beneficiat de classes d’en Pere, coneixen la rectitud d’un raonament que no destorben mai les marrades ni l’humor.
En tenen un record entranyable tots els seus alumnes : els de la institució Sant Lluís de Perpinyà, els del col·legi de Ribesaltes on en Pere encetà la seua carrera d’ensenyant públic com a lector i després professor d’espanyol, els de Port Vendres el d’Elna on aplegà el professorat entorn d’un projecte català. I a la Universitat de Perpinyà els estudiants del departament de català que ell contribuí a crear.
Hi cal afegir els innombrables deixebles que s’han sortit de llur illetrisme català gràcies al Cours de langue catalane (que no s’ha deixat de publicar d’ençà del 1974) i de llur incultura literària gràcies a l’Histoire de la littérature catalane (1981).
Tothom qui en aquesta terra catalana del Nord té alguna consciència catalana ho deu poc o molt a n’en Pere Verdaguer.
Especialment els ensenyants. Afinals dels anys seixanta, començ dels setanta va ser decisiu l’acompanyament que féu en Pere d’una legislació incipient. Va saber convèncer les autoritats acadèmiques, els mestres, fer-se formador de formadors, tot de manera voluntària .Va fornir el material didàctic apropiat a l’entrada del català a escola : realitzat amb en Ramon Gual : El català a l’escola primària (1977) que tant de servei ha fet, seguit per al secundari de la Breu antologia catalana (1984).
Val a dir que en Pere és de totes les accions destinades a promoure el català a escola , el català per a tots com a justa accessió al patrimoni comú. Val a dir també que acompanya totes els accions amb columnes ben sentides, a la premsa i amb brams a l’adreça dels qui tenen poder de decisió. A la presidència de l’Associació per a l’ensenyament del català (APLEC, 1983) és l’iniciador de les intervencions de català a l’escola primària havent incitat incitat, el 1995, la Vila de Perpinyà a fer impartir 1000 hores anyals de català, intervencions ara generalitzades al conjunt del departament.
En Pere és també el pare del Dictat en català, qeu fa llengotes a l’edicte d’interdicció del català del 1700. Durant anys n’ha escrit el text, enrevessat però sempre alliçonador. En serà enguany el guia amorós.
I com si no fos prou per l’home tranquil que aparentava ser, en Pere Verdaguer és també el primer novel·lista nord-català contemporani i el més prolífics.
D’entrada, el 1966, amb El cronomòbil, se decanta pel gènere llavors poc conreat en català de la ciència ficció. La curiositat d’en Pere per la ciència, els seus reals coneixements, la freqüentació de publicacions especialitzades el preparen al caire científic d’una obra que s’irà sofisticant durant els anys setanta-vuitanta, sense descartar mai de l’aventura els problemes d’ètica. Així doncs en Pere ens ha posat davant d’eventualitats esdevingudes realitats comunes d’ençà : la genètica (El mirall de protozous, 1968) ; el clonatge humà i la creacio d’androides (Nadina bis, 1981; les manipulacions del vivent per biologia molecular (L’altra ribera, 1982), nanotecnologies (Quaranta-sis quilos d’aigua, 1983) i modificacions ondulatòries (Àxon,1985). No hi manquen ni les ruptures espaiotemporals de La dent de coral (1985), ni els encontres d’aliens d’Arc de Sant-Martí, (1992), ni tampoc el rescalfament climàtic amb les consegüents emigracions de les poblacions del sud i llur corol·lari xenòfob de La gosseta de Sírius (1986). Car la ciència ficció és per ell un entrenament a pensar una situació nova abans de viure-la, i doncs de prevenir les relliscades. De la pensar a partir de l’aquí i de l’ara, Perpinyà, Prada, Banyoles, o Cirac… mitjançant el fluir del pensament d’un narrador casat i emmainadat com ell i content de ser-ho, a qui l’autor presta la seua acuïtat d’observació, el seu sentit de les responsabilitats, la seua atenció als éssers, la seua capacitat a superar amb gràcia els entrebancs.
L’hem sabut i el sabrem mai agrair prou, en Pere Verdaguer, per tot el que ens has llegat ? Ell que sempre se descuidava quan ressenyava les produccions escrites del nord Ell que en lloc de dir « jo » deia « nosaltres » ? Ell que deixava tothom content quan s’acomiadava amb un « C’était très bien ».
Sí, ha estat molt bé Pere. Tot lo que has fet, dit i escrit, molt bé, però molt.
Miquela Valls « C’était très bien ! »
Comentaris (1)