Els deu mil de Perpinyà
Ara fa una vintena ja llarga d’anys, es va notar com la consolidació de l’autonomia al Principat i, sobretot, l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea havien provocat un cert creixement del sentiment catalanista a la Catalunya Nord.
Era lògic; en temps del franquisme, realment, l’Àfrica començava als Pirineus i, per tant, més al sud de Cervera de la Marenda i del Pertús no hi havia res de res, excepte gent que, alguna vegada que podia, feia escapades a Perpinyà per poder gaudir d’uns instants de llibertat; d’altra banda, si malgrat la democratització i la concessió de l’autonomia a Catalunya, Espanya hagués quedat fora de la Unió Europea, per viatjar de Sallagosa a Llívia o Puigcerdà caldria disposar d’un visat i d’un passaport com també anar al banc a fer canvi de moneda. Així doncs, no ens hem de sorprendre pas que el procés independentista del Sud hagi reactivat el catalanisme al Nord; al capdavall, l’adveniment de la República Catalana seria la prova incontestable que, de debò, hi ha alternatives a França i Espanya.
Evidentment, si, dissabte passat, milers de sud-catalans van sentir-se motivats a participar en la manifestació de Perpinyà va ser perquè, en aquests darrers mesos, s’ha demostrat, i no pas només una vegada, que la Catalunya Nord existeix de veritat ja que, en cas contrari, no s’haurien pogut guardar a Elna les urnes del referèndum, igual com a Perpinyà no es veurien llaços grocs ni es muntarien cassolades per la llibertat davant del consolat espanyol ni, tampoc, s’hauria organitzat una exposició sobre l’1 d’octubre en resposta a l’actitud dels responsables del Visa pour l’Image; podem confiar, doncs, que, a partir d’ara, al Sud molta gent deixi de considerar la reivindicació de la Catalunya Nord un acudit propi de radicals eixelebrats, del tot comparable a pretendre reconquerir Atenes i Neopàtria. Als carrers de Perpinyà, no resulta gaire habitual sentir-hi parlar en català, igual com passa també als carrers de moltes localitats de l’àrea metropolitana de Barcelona; l’única diferència és la que hi ha entre el francès i el castellà, i, d’ací podríem passar a plantejar que si, en la qüestió de la llengua, a algú li sembla lògic fer concessions al castellà per així mirar d’eixamplar la base de l’independentisme al cinturó de Barcelona, llavors també es deuran poder fer concessions al francès per mirar de convertir els nord-catalans a l’independentisme. Com deu dir-se, doncs, Súmate en francès?
Algú s’imagina un diputat nord-català que, defensant a l’Assemblea Nacional de París el dret d’autodeterminació de la Catalunya Nord, demostrés un domini del francès del tot comparable a la perfecta dicció castellana de Gabriel Rufián?
Es podria plantejar que a la futura República Catalana, cooficial amb el català no ho fos només el castellà sinó també el francès? El president d’Aragó, Javier Lambán —encara que no ho sembli, militant del PSOE i no pas del PP, Ciutadans o Vox— va proferir l’exabrupte que els grans autors catalans són els que escriuen en castellà; no se li podria respondre enumerant-li els autors catalans que escriuen en francès? Que potser Jaume Balmes va ser més gran que Francesc Aragó?
Segur que le Pays Catalan o le Roussillon no són la versió francesa de Tabàrnia?
Naturalment, el tema també pot plantejar-se des de l’altre costat; si al Principat comencen a prendre’s seriosament la Catalunya Nord, llavors serà cert que, més enllà de l’Occitanie —o de l’Occitanie-Pays Catalan— i de la France, també hi ha món i que Barcelona pot ser una opció força més interessant que no pas Tolosa o París. Dins de França, la Catalunya Nord ocupa la trista condició de perifèria dins del desert francès; potser resultaria interessant plantejar quins beneficis hi aportaria la unió a la República Catalana. Igual així aconseguiríem que la propera vegada que deu mil persones es manifestin a Perpinyà per la Diada de la Catalunya Nord, la majoria d’aquests manifestants siguin nord-catalans.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)