Monarquia i democràcia
Democràcia significa, necessàriament, que el poder polític, només poden exercir-lo governants elegits pel poble;
per tant, l’única manera possible de fer compatible monarquia i democràcia, tal com avui dia es fa en alguns països europeus, és reduir les atribucions del rei a qüestions merament protocol·làries i simbòliques.
Naturalment, llavors ens trobem amb el problema de tenir —i mantenir—algú que cobra de l’estat una paga força més alta que el salari mínim interprofessional per no fer res o per limitar-se a realitzar accions de pur tràmit com ara signar les lleis, però, de totes maneres, si el rei, una figura al marge de l’elecció popular, disposés de poder polític, llavors no viuríem pas en democràcia.
Què passaria si demà es restaurés la monarquia a França? Doncs molt senzill, en virtut dels seus drets dinàstics, Enric d’Orleans, comte de París, esdevindria rei de França i, llavors, s’instal·laria al palau de Versalles o al de l’Elisi —a les Tulleries no, perquè aquest palau va ser incendiat durant els fets de la Commune de París de 1871— i la seva tasca es reduiria a posar la seva signatura a les lleis que aprovés l’Assemblea Nacional, a donar la mà als visitants estrangers i a pronunciar un discurs a la televisió un cop l’any, mentre que de l’administració de l’estat, se n’encarregaria un primer ministre elegit per l’Assemblea Nacional, càrrec que ocuparia Emmanuel Macron, François Hollande, Nicolas Sarkozy, Jean-Luc Mélenchon o qui fos, potser fins i tot Manuel Valls o, pitjor encara, Marine Le-Pen.
Tot això ve al cas perquè ara fa uns dies, en una entrevista publicada al diari digital El Salto, la periodista Pilar Urbano, una experta en temes relacionats amb la família reial espanyola, va afirmar que “El rei, quin sigui” [Joan Carles I, Felip VI o, potser, el dia de demà, Elionor I] “mou molts fils, i no són pas precisament fils de putxinel·lis, són interessos nacionals. Afecten a la butxaca” [del contribuent, de qui si no?].
Anem a pams. En primer lloc, això no ho diu pas la tan sacralitzada constitució espanyola de 1978, la qual sempre deixa clar que, per més que sigui el cap de l’estat i, doncs, la màxima autoritat d’Espanya, el Rei no disposa pas de poder efectiu, més que res perquè les seves accions només són vàlides si un ministre les avala, és a dir, se’n fa responsable. D’altra banda, si realment les coses van així, i la iniciativa de Felip VI instant —o coaccionant— importants empreses a marxar de Catalunya després del referèndum del passat 1 d’octubre sembla confirmar-ho, llavors Espanya, una democràcia ho deu ser només a mitges, és a dir, únicament en aquells àmbits que depenen del President del Govern, un càrrec designat, com sabem, pel Congrés dels Diputats, elegit al seu torn pel poble; tal com ja ens ho podem figurar, si, com diu Pilar Urbano, el Rei “mou fils” llavors ens trobem amb algú que actua al marge de cap mena de control democràtic ja que, per començar, el Rei no el vota ni l’elegeix ningú i, a més, no se li poden demanar responsabilitats perquè, segons ho estableix la constitució, és jurídicament irresponsable.
Ignoro com deuen funcionar les altres monarquies europees, però, de totes formes, tots entenem què és democràcia i què no ho és; els estats constituïts a Europa durant el segle xix es basaven en els principis del liberalisme, però no eren pas democràtics ja que les eleccions o bé no es feien per sufragi universal o bé era normal i habitual manipular els resultats de les urnes mitjançant el frau i la coacció, com també, sobretot, perquè les constitucions d’aquella època acostumaven a reconèixer atribucions polítiques als reis, i vers 1900, tots els estats europeus eren monàrquics excepte Suïssa i França, però compte que França era una república només a partir de 1870 i, a més, hi havia un potent moviment monàrquic.
Igual la part més important, i preocupant, de tot plegat és que les declaracions de Pilar Urbano no hagin provocat cap polèmica d’aquelles on tothom hi fica cullerada esquinçant-se les vestidures i posant el crit al cel o que la Casa Reial mateixa no hagi sortit —amb raó o sense, tan hi fa— a desautoritzar-la.
Segurament, ací tenim una prova més que a Espanya són normals coses que no haurien de ser-ho, com ja vam tenir ocasió de comprovar-ho a partir de l’1 d’octubre de l’any passat.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)