FRANCO I PÉTAIN
Les restes mortals de Pétain estan enterrades al cementiri de Port-Joinville a l’illa de Yeu, on el mariscal va morir mentre complia cadena perpètua per la seva responsabilitat en el règim de Vichy
a conseqüència de la qual fou també desposseït de tots els seus honors i, doncs, expulsat de l’Acadèmia francesa; certament, el 1973, a Jean-Louis Tixier-Vignancour (1907-1989) se li va acudir robar-ne el taüt per exigir que l’enterressin a l’Ossera de Douaumont, on reposen les restes dels soldats francesos morts a la batalla de Verdun, però, evidentment, l’opinió d’un antic activista de l’OAS no resulta gaire rellevant.
Com és lògic, les coses serien del tot diferents si les despulles de Pétain es conservessin a les Invalides, al Panthéon o en un gran mausoleu construït per reivindicar-ne i perpetuar-ne la memòria, igual com ho estan les de Franco al Valle de los Caídos, que no és pas res més que la versió espanyola dels grans monuments funeraris que Pétain, Hitler i Mussolini no van poder tenir, però, és clar, Espanya fou l’únic país d’Europa on la II Guerra Mundial van guanyar-la les potències de l’Eix; per això, a França, no s’honora la figura de Pétain igual com a Alemanya no s’honora la de Hitler, o a Itàlia, la de Mussolini, mentre que a Espanya manifestar-se al Valle de los Caídos cridant visques a Franco i fent salutacions feixistes no és pas cap problema; evidentment, caldria veure què passaria amb uns que anessin al cementiri de Port-Joinville a cridar “Travail, famille, patrie” o “Vive l’État français”.
No sé pas si l’actual govern espanyol aconseguirà treure les restes de Franco del Valle de los Caídos; en primer lloc, la família del dictador —de “l’anterior cap de l’estat” com, púdicament, se’n deia abans— ha anunciat que està disposada a denunciar el president Pedro Sánchez per profanació, i, veient com actua la justícia espanyola, em sembla molt raonable creure que els hereus del criminal feixista guanyarien el plet sense cap mena de dificultat. D’altra banda, l’exhumació de Franco seria només una petita part de la tasca a realitzar; per començar, ara fa poc, les autoritats espanyoles van reconèixer el títol de duquessa de Franco a la néta del dictador, la qual, a més, en un programa emès per la televisió pública espanyola, es referia al seu avi dient-ne el “abuelito” sense cap escrúpol ni remordiment; és clar que els fills de Reinhard Heydrich tenen tot el dret del món a dir que, a casa, era un pare afectuós i atent, però això no els podria dur pas a oblidar que fou un dels pitjors criminals nazis, directament implicat en l’Holocaust.
Després, hi ha la qüestió del Pazo de Meiràs i de tot un seguit de propietats que la família posseeix com a herència del tirà, qui, durant els seus anys al poder, va preocupar-se d’anar engrandint el seu patrimoni personal i familiar; naturalment, s’hauria de partir de la base que els hereus de Franco només tenen dret a les propietats que ell pogués haver posseït en data anterior al 18 de juliol de 1936, el dia que el govern espanyol va posar-lo en ordre de recerca i captura per un veritable i autèntic delicte de rebel·lió. Lògicament, caldria continuar amb la identificació de les restes de les víctimes de la dictadura, moltes de les quals estan enterrades en les cunetes de les carreteres on van ser assassinades. La condemna del règim franquista en els mateixos termes en què Charles de Gaulle va condemnar el règim de Vichy és una cosa força complicada; Joan Carles I i Felip VI poden dir que els Borbó regnen, simplement, perquè la constitució espanyola de 1978 és monàrquica i, a més, els reconeix a ells com a legítims hereus de la corona espanyola, però no és pas cap secret que, en el moment de la mort de Franco, la majoria dels ciutadans espanyols volia la República i que no convocar un referèndum sobre la forma de govern va ser una part del preu que es va haver de pagar als ex-franquistes perquè acceptessin la transició a la democràcia.
El cas de Maurice Papon demostra les mancances del procés de depuració de responsabilitats per col·laboració amb el règim nazi iniciat a França després de la fi de la II Guerra Mundial, però a Espanya, no s’han passat mai comptes amb els crims del franquisme.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)