QUÈ S’HA VIST A TARRAGONA?
En primer lloc, una entrada molt fluixa a l’estadi; els Jocs Mediterranis, doncs, no han estat un esdeveniment que hagi mogut masses,
cosa que, naturalment, no vol dir pas que Tarragona i el conjunt de Catalunya no n’hagin d’assumir els costos. Potser perquè vaig ser un dels molt pocs que, el 17 d’octubre de 1986, no es va posar a fer salts d’alegria quan, a Lausana (Suïssa), el president del COI —l’ex-franquista Joan Antoni Samaranch— va anunciar que els Jocs Olímpics de 1992 se celebrarien a la ville de Barcelona, sempre he recelat d’aquesta mena de grandiosos esdeveniments. De debò que a Tarragona, una ciutat amb un deute equivalent al 133% del seu pressupost municipal i amb unes urgents mancances socials, van calcular que un cop resoltes les despeses en infraestructures, per a les quals sempre hi ha limitacions pressupostàries, sobraven 17 milions d’euros que bé es podien gastar en la construcció d’un palau dels esports, perquè, tot plegat, no ve d’ací? Els Jocs han estat una ocasió per renovar els equipaments de la ciutat? Llavors, si aquesta renovació calia fer-la, quina necessitat hi havia d’organitzar jocs? Les instal·lacions esportives faran de debò servei a la ciutat un cop hagin passat els jocs? Aquesta és una pregunta molt important perquè els jocs se’n van però les instal·lacions, amb els seus costos de manteniment, es queden. Els organismes que promouen aquesta mena d’esdeveniments —el COI o, en aquest cas, el Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis—, els controla algú? El 1998, la cúpula del COI, amb Samaranch al capdavant, va ser acusada de rebre suborns per afavorir la candidatura de Salt Lake City als Jocs d’Hivern del 2002.
Temps era temps, hauria estat inconcebible que el president Jordi Pujol s’hagués plantejat de no assistir a un determinat acte per evitar haver-s’hi de trobar amb el rei Joan Carles I, que Pujol mateix participés en una acció de protesta contra la presència del rei o que el president de la Generalitat renunciés al seu càrrec de vicepresident honorífic de la Fundació Príncep de Girona. No crec pas que Felip VI fes mal fet de legitimar, amb el seu discurs del passat 3 d’octubre, la brutal repressió espanyola, que, segons diuen alguns, si no va anar a més és perquè som a la Unió Europea; el rei, tal com la constitució mateixa ho estableix, actua sempre com a representant o portantveu de l’Estat; per tant, si l’Estat opta per atonyinar gent pacífica que només pretenia anar a votar al seu col·legi electoral, el rei no pot pas contradir-lo ni pretendre desautoritzar-lo perquè l’Estat —el govern i les corts— sempre disposa d’una legitimitat democràtica que no té pas el rei. Certament, la reina Elisabet II del Regne Unit no hauria adreçat mai un discurs com el de Felip VI el 3 d’octubre, però és que el Regne Unit és un estat que va decidir permetre la celebració a Escòcia d’un referèndum perquè els ciutadans escocesos poguessin decidir lliurement sobre si separar-se o no del Regne Unit; per tant, en Elisabet II, un discurs violent i repressiu hauria estat tan fora de lloc com un de dialogant i conciliador en Felip VI; tal com ens ho podem figurar, si el rei es disculpés per les paraules que va pronunciar el passat 3 d’octubre, llavors sí que posaria en perill la continuïtat de la Monarquia perquè entraria en contradicció amb les autoritats espanyoles. Quina és l’opinió personal de Felip de Borbó sobre l’actuació del govern espanyol el passat octubre a Catalunya? No n’hem de fer res, mentre que, en canvi, com a President de la República Francesa —un càrrec que s’obté per elecció democràtica a les urnes—, Emmanuel Macron sí que té el dret i, fins i tot, el deure d’expressar opinions personals encara que això pugui dur-lo a enfrontar-se amb el govern o amb d’altres institucions polítiques franceses. En conseqüència, si trenca amb el rei, o amb la Corona com es vulgui dir, el president Quim Torra trenca amb Espanya, la qual, d’altra banda, ens està demostrant que el canvi de Mariano Rajoy per Pedro Sánchez no és un fet tan important com a primera vista pogués semblar; òbviament, si, en el cas de Catalunya, Sánchez tingués una actitud diametralment oposada a la de Rajoy, llavors el deure constitucional de Felip VI no seria pas el de disculpar-se per les seves paraules del 3 d’octubre sinó el de sortir a pronunciar un nou discurs, amb un contingut i un missatge situat a les antípodes de l’anterior.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)