Associacions entre impostura i parasitisme…
La primera idea que passa pel cap quan s'evoca les associacions: un club d'esport local o un grup de la tercera edat subvencionats (raonablement) pel municipi…
Moltes associacions compleixen un treball rellevant i reten de grans serveis a la col·lectivitat. Sovint no reben res de l'Estat o de les col·lectivitats territorials i no compten per funcionar només sobre les cotitzacions dels seus adherents. Nosaltres mateixos hem creat o participat en associacions Llei 1901 refusant per principi tota subvenció. L'objecte d'aquest article no és evidentment atacar les associacions en elles mateixes, sinó de denunciar el desenvolupament de certes derives inquietants.
Des d'alguns anys veus s'eleven per denunciar, amb xifres i documentació, l'immens escàndol que constitueix el finançament públic de les associacions.
S’informarà a aquest propòsit amb el número especial del Cri du Contribuable, publicat l'any 2013: «Associations, le scandale des subventions».
L'Hexàgon comptaria ara al voltant de 1 500 000 associacions (gairebé tant com als Estats Units!) La creació de noves associacions és en augmentació constant. S'hauria passat de 10 000 a 70 000 noves associacions cada any entre 1975 i 2013.
El pressupost del sector associatiu és considerable (més de 70 mil milions l'any 2012). Certes associacions disposen de pressupostos colossals.
El 2015, 950 000 persones vivien a ple temps de subvencions públiques i 1,8 milió beneficiava d'un temps parcial. La feina associativa representa 5% de la feina total de l'Hexàgon. El món associatiu «pesa» 3,5% del PIB (més que l'hoteleria i la restauració, tant com l'agricultura i la indústria agroalimentària…).
Avui, algunes associacions de totes menes viuen àmpliament i de vegades únicament de subvencions públiques (i doncs dels diners del contribuent). El conjunt de les subvencions d'Estat ha estat estimat a 30 mil milions d'euros, ordre molt pròxim del pressupost del ministeri de la Defensa!
Es comprova, en efecte, un tractament particularment inigualitari de la part de l'Estat i de les col·lectivitats territorials, ja que al voltant de 80% de les associacions no reben cap subvenció i 70% de les subvencions públiques seria reservada a només 7% d'entre elles.
Malgrat subvencions considerables, certes associacions alliçonadores no fan que queixar-se i reclamar sempre més diners!
Es pot legítimament posar-se moltes qüestions sobre el principi mateix de la subvenció. Subvencionar és distribuir arbitràriament diners públics a certes associacions en general inodores i incolores. Al nom de què, en efecte, els ciutadans haurien de contribuir a aquestes despeses? Perquè iniciatives d'algunes persones haurien de ser subvencionades amb diners públics? Subvencionar una associació torna a fer cotitzar de facto tothom per un objectiu compartit només per certs individus. La llibertat d'associació, sí! L'obligació d'adhesió, no! Els resultats d'aquesta política de reclutament massiu i sorneguer és conegut de tots: favoritisme, clientelisme electoral, malgastament…
A causa de la ingerència financera de l'esfera pública, el sector associatiu francès es troba ara fagocitat per l'Estat i les col·lectivitats. Moltes associacions no són realment lliures. Depenen més o menys estretament del poder polític o de les col·lectivitats que generosament les «ajuden», amb els nostres diners és segur…
La maina dels diners públics condueix fins i tot certes «associacions» a esdevenir simples satèl·lits de l'Estat, de les col·lectivitats o de certs professionals de la política. En general, es presenten com empreses ciutadanes respectables, defensant «l'interès general» o una causa humanitària, progressista, Republicana! En realitat, no són sovint que nassos postissos del poder fins i tot el braç armat del sistema contra la llibertat de consciència i d'opinió. El seu paper es resumeix a difondre la ideologia dominant presentant les seves tries de societat com sols legítims.
Entre aquest tipus d'associacions, es pot citar l'exemple ben conegut de la Ligue Contre la Violence Routière (LCVR) dirigida per la Chantal Perrichon. Aquesta associació que beneficia de la complaença dels mitjans de comunicació no té cap soci i funcionaris al seu cap. Si us interesseu a la seguretat viària, no heu faltat de seguir Chantal Perrichon a la televisió. Totes les seves intervencions no tenen cap altre objectiu que fer acceptar pel públic la política del govern en matèria de circulació viària. Les maquinacions de la LCVR han aixecat un clamor entre els automobilistes i les associacions que els defensen. Chantal Perrichon i els seus amics han estat acusats d'utilitzar arguments més ideològics que científics, de compra de «likes» sobre les xarxes socials i d'afirmacions més que contestables. És impossible obtenir aclariments sobre el finançament de la LCVR. La seva presidenta hauria, diuen, rebut amenaces de mort. Lògic.
Les pseudoassociacions constitueixen un autèntic Aparell Ideològic d'Estat i representen un perill considerable per la comunitat catalana en aquest sentit que s'esforcen de convèncer-nos que caldria acceptar l'ordre comunitarista tricolor tal que s’ha imposat com «natural».
Aquestes associacions passen el seu temps a alliçonar-nos i volen normalitzar-nos (al sentit soviètic de la paraula). Amenacen greument les nostres llibertats nacionals. Podreixen el discerniment dels joves i dels vells.
Cadascú ha pogut comprovar l'extrema nocivitat del sistema de les subvencions a l'època de l'afer de la Septimània el 2004. Moltes d'associacions catalanes que haurien tingut normalment d’aixecar-se contra el projecte del Georges Frêche s’han llavors enclaustrades en un silenci còmplice per por de perdre les seves subvencions.
Joan-Pere Pujol
Comentaris (0)