Taula de reivindicacions
Vista la seva total implicació en el procés independentista del Principat, el moviment catalanista de la Catalunya Nord...
té dret a presentar a la futura República Catalana tot un seguit de reivindicacions, la primera de les quals, lògicament, és la de demanar la concessió de la nacionalitat catalana a tots els ciutadans del departament francès de Pyrénées Orientales que la sol·licitin; si al Principat, la nacionalitat catalana serà atorgada a tothom sense preguntar-li abans si és independentista o unionista o si parla en català o no, a la Catalunya Nord s’ha de fer igual.
Naturalment, la República Catalana ha de començar per implicar-se activament en l’ensenyament i difusió del català a la Catalunya Nord ja sigui subvencionant les escoles Arrels i Bressola, fileres bilingües o, fins i tot, mirant de crear una escola catalana a cada poble nord-català. D’altra banda, també cal reclamar l’adopció de certes mesures que contribueixin a esborrar, sobretot en la ment dels sud-catalans, la frontera del Tractat dels Pirineus; així, per exemple, convindria que a l’autopista AP7, després de la sortida La Jonquera-Figueres (Sud) —l’última en territori de la República Catalana si circulem en direcció nord— s’hi posessin indicadors assenyalant els quilòmetres que falten per arribar al Voló, el Pertús, Ceret, Argelers de la Marenda, Canet, Perpinyà i Ribesaltes igual com a Puigcerdà s’hauria d’indicar no sols la distància de Llívia, sinó també les de Sallagosa, Montlluís, Vilafranca de Conflent, Prada, Illa i Perpinyà, lògicament amb els noms de totes aquestes poblacions escrits correctament en català. Tots estem acostumats a veure a les carreteres uns rètols verds amb lletres blanques amb el nom de la comarca on entrem; llavors, a prop del límit dels termes municipals de Cervera de la Marenda i Portbou, en la zona encara sota control de la República, es podria posar un rètol d’aquestes característiques on s’hi pogués llegir “Rosselló”, igual com entre Molló i Prats de Molló un que digués “Vallespir”; naturalment, a Puigcerdà no ha d’haver-hi cap indicador que doni la benvinguda a la Cerdanya.
Malgrat que, si més no durant unes quantes dècades, no formi part de la República Catalana, al Principat, tant als llibres de text de les escoles com als mitjans de comunicació, sobretot si són de titularitat pública, s’ha de tractar la Catalunya Nord com una més de les regions de Catalunya igual com ho són l’Alt Pirineu i Aran, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Catalunya Central, el Camp de Tarragona, Girona, Lleida i les Terres de l'Ebre; per tant, a part de considerar incorrecte dibuixar el mapa de Catalunya posant-hi només el territori de la República, les notícies de què s’acostuma a fer ressò l’Indépendant, han de difondre’s a tot arreu de Catalunya, des de Salses fins a Alcanar; dins de la República, doncs, Martin Fourcade ha de ser tan famós com Mireia Belmonte, Núria Picas, Kilian Jornet, etc., l’alcalde de Perpinyà ha de ser tan conegut com l’alcalde de Girona, el de Lleida, el de Tarragona o el de Tortosa, i el president del consell departamental dels Pyrénées Orientales igual com el president de qualsevol de les vegueries la República; a més, si els serveis meteorològics anuncien fortes ratxes de vent als dos extrems del país, tothom ha d’entendre que el vent bufarà amb força tant al Montsià com al Rosselló. Donada la situació lingüística del país, els mitjans de comunicació poden trobar-se entrevistant una persona que no parli en català; llavors, les seves declaracions es subtitularan en català tant si s’expressa en francès com si ho fa en castellà; com és lògic, la inclusió de la Catalunya Nord dins de l’àmbit català ha d’implicar deixar de veure el castellà com una llengua entesa per tots els catalans. Que potser és inevitable haver de parlar dels escriptors del Principat que publiquen en castellà? Molt bé, però llavors s’ha de donar el mateix tractament informatiu als escriptors nord-catalans d’expressió francesa, de tal manera que a Barcelona, Dominique Bona acabi sent tan coneguda com Juan Marsé perquè en una ciutat tan oberta i cosmopolita com ho és la capital de Catalunya, escriure i parlar en francès no pot ser pas motiu d’exclusió.
Comentaris (0)