OBVIETATS
Si algú em diu que aquest article no és pas res més que un recital d’obvietats, hi estaré completament d’acord, però és clar, sempre hi ha coses que, precisament perquè són elementals i evidents, sovint s’obliden.
Per començar el recital, doncs, ací va la primera de les obvietats: si a la Catalunya Nord el catalanisme pot aspirar a superar la presència testimonial que hi té actualment és perquè a l’altra banda de la frontera no hi ha pas una regió espanyola com les altres, sinó el Principat o Catalunya Sud. No m’ha semblat mai casual que la pèrdua de la transmissió intergeneracional de la llengua a la Catalunya Nord coincidís amb el moment en què, a causa del règim franquista, la potència cultural i, fins i tot, econòmica del Principat estava completament anul·lada; d’altra banda, l’existència real una alternativa a la situació creada arran del Tractat dels Pirineus només quedarà demostrada un cop s’hagi consolidat la República Catalana. Considero, doncs, molt encertada la realització d’actes de protesta davant del consolat espanyol de Perpinyà així com la participació de nord-catalans en mobilitzacions independentistes al Principat; tant de bo Elna sigui recordada sempre com la població on van guardar-se les urnes del referèndum de l’1 d’octubre. Ara bé, amb el Principat hi tenim un greu problema: molta gent, fins i tot militants independentistes, ignora l’existència de la Catalunya Nord i, per tant, veu Perpinyà com una ciutat més del sud de França igual com Narbona, Tolosa, Montpeller, Nimes o Marsella; per tot això, la primera tasca del moviment catalanista ha de ser la de donar a conèixer la Catalunya Nord al Sud; cal, doncs, preparar-se per respondre a les objeccions que un sud-català pot posar a la idea de la Catalunya Nord; així, si, per exemple, ens diuen que a Perpinyà pràcticament ja no es parla català o que el catalanisme hi és minoritari, podem replicar que una situació semblant es dóna a molts llocs de l’àrea metropolitana de Barcelona. És necessari, doncs, reclamar que la nova República Catalana reconegui com a ciutadans nacionals els nord-catalans i que, tant en l’ensenyament escolar com en els mitjans de comunicació, es consideri Catalunya formada per vuit regions: l’Alt Pirineu i Aran, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Catalunya Central, la Catalunya Nord, el Camp de Tarragona, Girona, Lleida i les Terres de l'Ebre; naturalment, durant unes quantes dècades, la Catalunya Nord tindrà la peculiaritat de no formar part de la República i d’estar sota sobirania francesa, per la qual cosa, a diferència de les altres set regions, no serà pas una vegueria. Aconseguir que, al Principat, tothom, fins i tot la persona més inculta, desinformada i ignorant que ens puguem imaginar, sàpiga perfectament què és la Catalunya Nord serà més difícil de com sembla, però, aquesta és una fita imprescindible.
Un cop resolt el problema del Principat, ens trobem amb una altra cosa tan òbvia que cau pel seu propi pes: la integració de la Catalunya Nord a la República Catalana només podrà plantejar-se en el moment que el catalanisme hagi esdevingut majoritari al departament dels Pyrénées Orientales; naturalment, els èxits electorals del Front National als districtes catalans ens indiquen que aquest no és pas un objectiu que es pugui atènyer demà o demà passat; tal com ens ho hem de figurar, al Principat no hi hauria res a fer si en unes eleccions municipals a Barcelona el PP hi obtingués un nombre de vots comparables als de Louis Aliot a la primera volta de les darreres municipals de Perpinyà. Una altra obvietat és que si volem aconseguir que la gent accepti un determinat projecte hem de començar per proposar-l’hi; ens cal, doncs, un moviment polític que afirmi, d’una manera clara i sense cap mena d’ambigüitat possible, que l’objectiu final és que els territoris actualment inclosos al departament dels Pyrénées Orientales passin de França a Catalunya; precisament, si el procés sud-català arriba a tenir èxit, podrem dir que un objectiu tan radical com aquest pot assolir-se sense necessitat de cap mena de terrabastall revolucionari i, sobretot, sense terrorisme ni violència; no pretenem pas, doncs, fer com a Còrsega, l’Ulster o Euskadi; d’altra banda, hem de deixar que, a diferència de com va passar a Algèria, no es veurà ningú expulsat de casa seva perquè sigui francès. Al Principat es va crear l’entitat Súmate per fer propaganda de l’independentisme entre la població castellanoparlant, i d’ací va sorgir el diputat d’ERC al congrés dels diputats espanyol Gabriel Rufián; potser seria interessant agafar els documents de Súmate i traduir-los al francès; en català, Súmate és Suma-t’hi; com se’n podria dir en francès?
Naturalment, ens trobarem amb moviments com ara Oui au Pays Catalan que tindran com a objectiu, únicament, constituir una regió catalana dins de França; si tal cosa s’aconseguís, no ens semblaria pas malament i, per això, hi podem col·laborar. Ara bé, i aquest és un comentari personal meu, vista la naturalesa de l’Estat francès a mi em sembla molt més utòpic el projecte d’una regió catalana dins de França que no pas el de la reunificació de Catalunya.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)