Una qüestió que no porta pas enlloc
Qui és català? Si donem una definició de català —la que sigui— automàticament, tota persona que no hi encaixi no és catalana o no té pas dret a demanar que l’hi considerin malgrat que ella proclami la seva catalanitat.
Així per exemple, en el cas que, tal com ho fan a Espanya, entenguéssim per català un ciutadà espanyol establert en qualsevol lloc de les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida o Girona, llavors la gent de les comarques del Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir i part de la Cerdanya no seria —ni podria ser— catalana de cap manera per més que ho afirmés o fins i tot ho reivindiqués; per això, Joan Lluís Lluís i Joan Daniel Bezsonoff escriuen en català i es defineixen com a catalans però, tanmateix, no serien pas catalans perquè no són ciutadans espanyols i no viuen dins de la zona espanyola de Catalunya; serien doncs, com a molt, uns francesos que escriuen en català, igual com en el seu moment va ser-ho Josep Sebastià Pons (1886-1962). I a l’inrevés, si català és un ciutadà francès instal·lat al departament dels Pyrénées Orientales, aleshores jo no sóc català ni tinc dret a dir-me’n a no ser que adquireixi la ciutadania francesa i me’n vagi a viure als Pyrénées Orientales. Aprofito, de passada, per assenyalar un greu defecte a la definició “clàssica” que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya. Si, per les circumstàncies de la vida, jo m’hagués hagut de passar un temps residint i guanyant-me la vida fora de Catalunya, llavors resultaria que durant aquell temps no hauria estat català; al capdavall, per posar un exemple entre molts, era català l’escriptor Avel·lí Artís-Gener “Tísner” (1912-2000) a l’època que va estar vivint i treballant a Mèxic? Va ser mexicà durant aquells anys? O deixa de ser català l’economista Xavier Sala i Martín quan s’està a Nova York?
Naturalment, si qui pretén establir la definició de català és algú vinculat al catalanisme, llavors sempre s’arriba a la conclusió que catalans només ho són els catalanistes mentre que els altres no passen de ser espanyols, francesos o estrangers residents a Catalunya, però a la condició de catalans no hi poden arribar mai perquè les seves opinions nacionals els incapaciten per ser catalans. Segurament, a Aliança Catalana els deu semblar que només són catalans els que accepten tot l’ideari del seu partit sense desviar-se’n ni una coma, igual com a la CUP deuen dir que catalans només ho són els que pertanyen al poble treballador català, però no pas les elits burgeses. Molt bé. És català Louis Aliot? Òbviament, respondre negativament a aquesta pregunta no li treu pas la condició de primera autoritat municipal de Perpinyà. És català Javier Cercas? De nou, ens trobem que negar-ho no ens servirà pas per esborrar-lo de la vida cultural i mediàtica del Principat. És català algú que ens demani o, fins i tot, ens exigeixi, que ens hi adrecem en castellà o en francès? Ens hi posem com ens hi posem, aquella persona és a Catalunya i no en marxarà pas perquè nosaltres no la considerem catalana. A efectes polítics, a Catalunya (el Principat) per tenir dret a votar cal estar-hi empadronat i, sobretot, ser ciutadà espanyol; suposo que a aquestes alçades no cal que expliqui per quina raó no tindria jo dret de vot a la Catalunya Nord encara que hi anés a viure i m’hi empadronés.
Veient com han anat les manifestacions de la darrera Diada, potser tenim motius per esperar que de nou es reprengui el camí cap a la independència. Quan aconseguim finalment l’estat propi, la qüestió de qui es català serà molt senzilla: català ho serà tothom que disposi d’un carnet d’identitat i d’un passaport expedit per la República Catalana. Se sentiran catalans tots els catalans i, a més, estaran contents de ser-ho? A mi em sembla inevitable que durant els primers anys i, fins i tot, les primeres dècades de la República, a Catalunya hi hagi bastanta gent que, tot i ser catalana, enyori Espanya; els qui ara se sentin espanyols no deixaran de sentir-se’n l’endemà de la independència. Una vegada, el dirigent del PP català Alejandro Fernández va avisar que, per més que fem o diguem, la gent que a Catalunya es considera espanyola ni marxarà ni desapareixerà. Tenia, com és natural, tota la raó del món, només que ací vindria a tomb recordar-li que a la Cuba de finals del segle xix també hi havia cubans que se sentien espanyols i molts d’ells van continuar vivint a l’illa caribenya fins i tot després de la creació de la República de Cuba. Potser trenta o quaranta anys després, encara s’hi podia trobar gent amb actituds hispanòfiles, però Cuba s’havia fet independent i prou.
Així doncs, jo no entro pas en la qüestió de qui és i qui no és català perquè, segons em sembla, només en pot sortir una discussió bizantina més abstrusa encara que la del sexe dels àngels. Simplement, procuro aconseguir que a Catalunya el missatge del catalanisme arribi al màxim nombre de gent possible perquè, evidentment, no neix ningú sent independentista. Al capdavall, el principal problema amb què es troben els occitanistes és que el seu ideari només l’assumeix una ínfima part de la població a què està destinat mentre que la immensa majoria dels que, segons l’occitanisme, haurien de ser els occitans se senten tan francesos que l’adhesió a França la veuen com una cosa òbvia i natural, gairebé de sentit comú.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)