14 d’abril
Ara fa a la vora de cinquanta anys, una de les bases de la transició democràtica que va posar fi al franquisme fou ignorar l’experiència de la II República Espanyola,
un sistema constitucional i democràtic liquidat, mitjançant la força de les armes, pels franquistes que, després de quatre dècades de poder dictatorial i totalitari, es van veure en la situació d’haver d’arribar a un acord amb l’oposició al règim per així poder conservar el poder i, sobretot, evitar haver de retre comptes dels seus crims. Després de la mort de Franco, des dels mitjans oficials es parlava de la democràcia com si fos una novetat inèdita en la història d’Espanya; d’ací ve haver hagut de sentir dir que Adolfo Suárez (1932-2014) —president del govern espanyol 1976-1981— va ser el primer president de la democràcia espanyola, un honor que, en realitat, li correspon a Niceto Alcalá-Zamora (1877-1949), president del govern provisional de la República Espanyola (14 d’abril-14 d’octubre 1931) i, posteriorment, president de la República (1931-1936). Lògicament, a Madrid, amb les noces reials de l’alcalde Almeida i amb una presidenta com Isabel Díaz Ayuso a qui no li falten mèrits per ser considerada la Marine Le Pen espanyola, república deu ser una d’aquelles paraulotes tan lletges que qualsevol persona educada s’està de dir sobretot si parla d’història d’Espanya. Al País Valencià, amb l’obvi beneplàcit del president Carlos Mazón, el conseller Vicente Barrera deu d’estar ben disposat a clavar-li dues banderilles a qui gosi parlar de la II República, i, com sabem, el Consell Insular de Mallorca ha nomenat filla adoptiva de l’illa ni més ni menys que la princesa Elionor. Amb tot aquest panorama, podem estar segurs que l’acte institucional del president Pere Aragonès a la galeria gòtica del Palau de la Generalitat deu d’haver estat l’única commemoració oficial feta en territori espanyol de l’adveniment de la II República el 14 d’abril de 1931.
En el seu parlament, Aragonès va reivindicar la República proclamada per Francesc Macià el 1931. Compte. El 14 d’abril, Macià va proclamar la República Catalana però dins d’una suposada federació de pobles ibèrics; per tant, no es qüestionava pas que Catalunya formava —i havia de continuar formant part— d’Espanya. Tanmateix, a Espanya tenien molt clar que la nova república no havia de ser federal de cap de les maneres i, per això, es va obligar Macià a renunciar a la República Catalana a canvi de conformar-se amb la instauració d’un govern regional autònom a què es va donar el nom de Generalitat de Catalunya. Així doncs, si a Espanya, com hem vist, no té ganes ningú d’evocar la data del 14 d’abril de 1931, a Catalunya 1931 és l’any de l’inici de l’autonomia; al capdavall, el valor polític que el 1977 tenia Josep Tarradellas era el de ser el representant legítim de la Generalitat creada el 1931; per tant, ací no es va donar el fenomen de l’oblit total de la II República Espanyola. El 1931, el poble de Catalunya va aprovar un projecte d’estatut d’autonomia que, després, les corts espanyoles van retallar i desfigurar tant com van voler i, com sabem, la victòria de Franco en la guerra civil va significar la supressió de la Generalitat. Si aquesta va ser la història de la primera autonomia de Catalunya, la de la segona, iniciada el 1977, més o menys ja la coneixem; per això, malgrat les garrotades de la policia, molta gent va sortir l’1 d’octubre del 2017 amb la intenció de passar de l’autonomia a la independència de Catalunya en forma de república. En les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, un 52% dels votants va donar el seu sufragi a partits independentistes però la Generalitat ha fet una política clarament autonomista; per això deu ser que el president Aragonès ha reivindicat la República Catalana del 1931 i no pas els fets de Prats de Molló de 1926 o la Constitució Provisional de la República Catalana aprovada pel congrés separatista celebrat a l’Havana el 1928 sota la presidència de Francesc Macià. Haver aconseguit només un govern regional autònom, Macià va veure-ho com un fracàs, mentre que Aragonès sembla molt ben instal·lat en el neoautonomisme.
D’altra banda, aquesta commemoració del 14 d’abril també es recordarà per aquest piulet del compte de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya: “Si hi ha un nom que pot posar cara al que va significar l’exili de desenes de milers de republicans a les acaballes de la guerra civil espanyola és el del poeta Antonio Machado”. A part d’oblidar els molts catalans, gairebé tota la intel·lectualitat d’abans de la Guerra, que el 1939 van emprendre el camí de l’exili, l’autor d’aquesta piulada no va tenir pas en compte que, el 1932, mentre les corts espanyoles discutien el projecte d’estatut d’autonomia, es va emprendre una campanya contra l’autonomia catalana, condemnada com un gest separatista contra la unitat d’Espanya, que va comptar amb l’adhesió d’Antonio Machado (1875-1939) igual com la de d’altres figures de la vida cultural espanyola com ara entre d’altres José Ortega y Gasset (1883-1955), Miguel de Unamuno (1864-1936) o Felipe Sánchez Román (1893-1956). Segons diuen les males llengües, alguns dels republicans espanyols que van a Cotlliure a visitar la tomba de Machado —i que, evidentment, no veurem mai a Prada a la tomba de Pompeu Fabra— es dediquen a treure les banderes catalanes que hi veuen, les quals, en realitat, hi deuen ser simplement perquè Cotlliure és un poble de la comarca del Rosselló.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)