Pobre Regne de Mallorques
El passat dia 14 de març, els presidents dels consistoris de Perpinyà i Palma van reunir-se a la ciutat mallorquina per posar les bases de l’agermanament entre aquestes dues urbs i per estrènyer els seus lligams històrics i culturals.
Fins ací, aquesta és una molt bona notícia perquè sembla indicar que —per fi i ja n’era hora— els actuals responsables municipals de Perpinyà s’han adonat que els seus referents identitaris no són pas ni a la regió franco-francesa d’Occitanie ni tampoc en allò que sempre se n’ha dit el Midi français; al capdavall, fins al Tractat dels Pirineus, Perpinyà tenia tant de francesa com Tortosa o Girona; d’altra banda, a més que, com tothom sap, entre 1276 i 1344, Perpinyà va ser la capital del Regne de Mallorques, tant Mallorca com la Catalunya Nord són territoris dels Països Catalans. Llàstima, però, que al capdavant del consistori de Perpinyà hi hagi Louis Aliot i del de Palma, Jaume Martínez Llabres.
Uns quinze dies després de la visita d’Aliot, al consistori de Palma, el PP —el partit de Martínez Llabres— va aprovar una proposta de Vox que eliminava el català com a requisit per treballar al govern municipal, com també feia canviar el domini del consistori de “palma.cat” a “palma.es”. Lògicament, no crec pas que a Aliot tot això li sembli malament; fet i fet, ja el coneixem per la inusual hiperactivitat —de debò impròpia d’ell— que mostra quan es tracta de posar tots els pals a les rodes possibles a la Bressola per impedir-li obrir un liceu en català al barri del Vernet i per la seva gran idea de canviar el lema de “Perpinyà la catalana” per Perpignan la Rayonnante. D’altra banda, el darrer cap de setmana, no se li va acudir res millor que organitzar a Perpinyà una provocativa exposició on equiparava la violència que es pateix ara a Gaza amb la que va emprar el FLN per lluitar contra el colonialisme francès a Algèria. Ja ho sabem que l’FLN va fer servir la violència contra la població civil francesa d’Algèria i que, després de la independència, va imposar un règim totalitari que es va mantenir durant més de quaranta anys, però també comprenem que de les tortures de la policia francesa, dels crims de l’OAS, dels intents colpistes del general Raoul Salan i, sobretot, de les brutalitats perpetrades per França durant la conquesta d’Algèria, com ara matar multituds asfixiant-les amb gasos tòxics, Aliot no en parlarà mai —i Jean-Marc Pujol, tampoc—, però la nostàlgia de l’Algèria francesa és un dels referents ideològics de l’extrema dreta francesa, representada pel Rassemblement national d’Aliot i Marine Le Pen. Pobre Regne de Mallorques, doncs, si els que han de reivindicar-ne la memòria són ni més ni menys que Aliot i Martínez Llabres, enemics declarats, com hem vist, de la llengua que hi parlava tothom, tant el rei i els cortesans com el poble; podem estar segurs que, per a ells, el seu pitjor malson fóra que, tot d’un plegat, a Palma i a Perpinyà, el català hi recuperés la vitalitat i la normalitat que hi havia tingut tant en temps dels reis de Mallorques com en l’època dels reis d’Aragó. Com és natural, no m’imagino pas Aliot i Martínez Llabres parlant-se en català en les trobades personals que van mantenir.
Una trobada d’Aliot amb el consistori de Barcelona o de qualsevol altra vila o ciutat del Principat no és pas factible ni tampoc desitjable. Igual com a Europa, a Catalunya es recela de l’extrema dreta i, a més, l’anticatalanisme d’Aliot es força conegut. Ara bé, fidel als seus orígens franquistes, el PP, el partit de la dreta espanyola, no rebutja pas l’extrema dreta; per això a Espanya hi ha ajuntaments i comunitats autònomes regides per una coalició del PP i Vox, d’ací que Martínez Llabres no hagi tingut cap inconvenient per rebre Aliot, qui, amb tota probabilitat, deu d’haver aprofitat el viatge per veure’s amb els dirigents mallorquins de Vox, els seus correligionaris; en canvi, segur que Martínez Llabres no hauria volgut saber-ne res dels regidors d’Elna i de d’altres municipis nord-catalans que lluiten per poder parlar en català als plens municipals. En les darreres eleccions, a Portugal ha crescut força l’extrema dreta, però la dreta i l’esquerra han arribat a un acord de govern que deixa fora els ultres, una cosa que, tal com ja ens ho podem figurar, és inconcebible segons la lògica espanyola. Ara només ens queda esperar la triomfal rebuda que el president valencià Carlos Mazón (PP) i el conseller torero Vicente Barrera (Vox) oferiran a Aliot si mai se li acudeix visitar València.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)