Eleccions a la vista
Que les properes eleccions catalanes no se celebrarien pas quan tocava, és a dir, el febrer del 2025, sinó uns quants mesos abans, ja es veia venir; la sorpresa ha estat, però, que la cita amb les urnes s’hagi avançat al 12 de maig, és a dir, d’ací a només unes vuit setmanes.
Com tots recordem, a les darreres eleccions, les del 14 de febrer del 2021, els partits independentistes van assolir el 52% dels vots; lògicament, si a hores d’ara no som independents ha estat perquè els partits que, en la campanya, van prometre complir el mandat de l’1 d’octubre, han usat la seva victòria per fer autonomisme. Resulta força raonable plantejar-se si fóra legítim proclamar la independència només amb un 49% dels vots; en canvi, no sembla preocupar-se ningú per si és ètic fer autonomisme amb un 52% de vot independentista. Sigui com sigui, però, posem fi a una legislatura malaguanyada i ens toca, doncs, preguntar-nos què hem de fer perquè la propera no ho sigui també.
Després d’haver convocat les eleccions, Pere Aragonès va afirmar que no està gens disposat a pactar amb Salvador Illa; òbviament si ha considerat necessari fer aquesta manifestació deurà ser perquè molta gent es veu a venir per a després del 12-M un retorn als temps de Pasqual Maragall i José Montilla amb un nou govern tripartit ERC-PSC-Comuns; al capdavall, des que, l’octubre del 2022, Junts va sortir del govern, hem viscut una mena de tripartit encobert basat en els acords d’Aragonès amb Illa i Jèssica Albiach que se n’han anat en orris arran de la negativa de la dirigent dels Comuns d’acceptar el projecte del Hard Rock. La gestió de Pere Aragonès al capdavant de la Generalitat i les directrius polítiques donades per Oriol Junqueras deixen clar que dels partits nominalment independentistes, el més neoautonomista és ERC; així doncs, votar per la formació republicana significa resignar-se a la grisor autonòmica que hem estat patint durant aquests darrers set anys. Podem estar segurs que a la cúpula d’ERC no se’n deu recordar ningú que el 2010 el partit no va poder beneficiar-se de l’efervescència i l’eufòria sobiranista que es vivia aleshores perquè, a causa precisament de la seva participació en els governs tripartits de Maragall i de Montilla, havia perdut tota credibilitat com a partit independentista i d’ací va venir la patacada que va rebre en les eleccions d’aquell any a conseqüència de la qual Joan Puigcercós va haver de fer uns quants passos al costat fins a desaparèixer totalment de l’escena política. Per tant, si volem que ERC torni al bon camí primer hem d’esperar-nos que tota la seva actual directiva se’n vagi a fer-li companyia a Puigcercós.
Malgrat les declaracions i promeses fetes en el moment de la seva constitució, el govern de coalició de Junts i ERC sorgit de les eleccions del 2021 va ser clarament neoautonomista. Tanmateix, l’amnistia i la possible tornada de l’exili de Carles Puigdemont ho capgira tot. Fóra desitjable un nou govern de coalició Junts-ERC? Deixant de banda la proverbial rivalitat entre aquestes dues formacions, Puigdemont podria trobar-se que, fidel al seu neoautonomisme, ERC es dediqués a anar tirant-li aigua al vi. A no ser, doncs, que Junts assolís majoria absoluta al nou parlament —que no ho veig pas gaire probable— Puigdemont faria ben fet de quedar-se a l’oposició per bescantar el tripartit ERC-PSC-Comuns que amb tota probabilitat es formarà. Naturalment, ens trobaríem en un escenari del tot diferent si Junts acabés presentant un candidat a la presidència que no fos Puigdemont. Que la convocatòria d’eleccions ha estat una jugada mestra de Pere Aragonès i Pedro Sánchez per aconseguir que els comicis se celebrin abans que la llei d’amnistia hagi entrat en vigor i així evitar que Puigdemont pugui fer-hi campanya presencialment i ocupar el seu escó al Parlament? No passa res. Si l’aritmètica parlamentària l’hi permet, Junts pot dedicar-se a bloquejar la legislatura i provocar una repetició d’eleccions tres mesos després del 12-M.
Hi ha força raons per sospitar que els dirigents independentistes empresonats després de l’1 d’octubre van ser indultats a canvi de prometre-li a Pedro Sánchez desactivar el moviment independentista per evitar un retorn al 2017; evidentment, l’amnistia s’ha pactat també amb Pedro Sánchez i per això alguns ens avisen que, quan posi fi al seu exili, Puigdemont farà la mateixa política neoautonomista d’Oriol Junqueras i Pere Aragonès. Ara bé, tenint en compte les declaracions a favor de la unilateralitat i de la confrontació amb l’estat que va fer ara fa unes setmanes en la reunió del Consell per la República, Puigdemont es mereix un vot de confiança si més no fins que torni al Principat; a Catalunya hi ha tornat sempre que ha volgut perquè la reunió del Consell per la República del passat 2 de març va celebrar-se a la Torre del Bisbe, una localitat situada a la comarca del Rosselló. Per als qui, malgrat tot, no es refiïn de Puigdemont, una bona opció pot ser votar Alhora, la formació que encapçalen Clara Ponsatí i Jordi Graupera. Amb les formacions noves, passa una cosa molt senzilla: si em presento dient que no faré pas com els dirigents del 2017 sinó que jo sí que aniré a fer la independència i no m’arronsaré pas quan sigui el moment de la veritat, passa simplement que la gent no té cap raó per creure’m perquè això de “nosaltres farem la independència i complirem el mandat de l’1 d’octubre” també ho diuen a ERC quan els convé; de totes maneres, però, si ens sentim decebuts amb els partits de sempre, bé tenim dret a provar coses noves. El problema no és pas que l’espai polític independentista estigui fragmentat entre una varietat de formacions sinó poder trobar un partit que realment vulgui fer la independència i no només prometre-ho a la campanya electoral.
Com sempre, estem a l’expectativa de si, en la seva assemblea participativa i popular, les companyes i companys de la CUP han arribat a alguna conclusió sobre els seus fracassos en les darreres eleccions.
Xavier Deulonders i Camins
Comentaris (0)