Villers-Cotterêts
No és pas veritat que els polítics no compleixin mai les seves promeses. El 20 de març del 2018, el president Emmanuel Macron va anunciar el seu projecte de convertir el castell de Villers-Cotterêts en un pilar simbòlic de la Francofonia i Voilà,
el passat 30 d’octubre Monsieur le président va inaugurar la Cité internationale de la langue française (CILF), un centre cultural consagrat totalment a la llengua francesa i a les cultures francòfones situat al castell de Villers-Cotterêts, que va obrir-se al públic al cap de dos dies, el darrer 1 de novembre. Òbviament, només amb una minsa part dels milions d’euros abocats a Villers-Cotterêts, a Perpinyà la Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC) podria fer força feina en la tasca de recuperar l’ús del català a la Catalunya Nord, però no costa gaire comprendre quines són les prioritats del president de la república única, indivisible i hexagonal. D’altres, en canvi, tenim ganes que arribi el dia en què puguem enviar el francès al museu de la història de la Catalunya Nord, convertit en una antigalla com les que es mostren al Museu de la Casa Pairal del Castellet, només amb la diferència que seria un testimoni no pas de les nostres arrels i de la nostra tradició sinó d’un passat fosc i tètric que, finalment, ja hauríem deixat enrere d’una vegada.
Com sabem, va ser al castell de Villers-Cotterêts on, el 1539, Francesc I, que hi tenia una de les seves residències reials, va promulgar l’ordenança que convertia el francès en llengua d’ús obligatori en l’administració a tot arreu del Regne; en principi, es tractava de posar fi a l’ús del llatí en la documentació, però, com és natural, el rei i els seus cortesans no podien ser tan ignorants com per no saber que en algunes regions de França —Provença, el Llenguadoc, la Gascunya, etc— fins aleshores s’havia fet servir des de sempre en els usos oficials una llengua que no era pas el llatí ni tampoc el francès sinó l’occità, que, d’altra banda, aleshores era la que es parlava en aquelles contrades amb total normalitat. En temps de Francesc I, no hi havia encara cap part de Catalunya sota sobirania francesa però, lògicament, sense el precedent de Villers-Cotterêts, Lluís XIV no hauria tingut pas cap argument per decretar, el 2 d’abril de 1700, la prohibició de l’ús del català en l’administració de la Catalunya Nord, un costum que, segons el text del decret, repugnava la seva reial autoritat i l’honor de la nació francesa, per a la qual, doncs, l’ús d’una llengua diferent del francès és un ultratge imperdonable. A França, de la monarquia i de la reialesa fa ja més d’un segle que no se’n canta ni gall ni gallina i tothom veu en la Flor de Lis un símbol del passat, però, vés per on, en l’actual República Francesa de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, que té en l’execució de Lluís XVI a la guillotina un dels seus moments fundacionals, encara es considera vigent la reial ordenança de Villers-Cotterêts, tal com les autoritats competents ho han recordat ara fa poc als regidors dels pobles rossellonesos d’Elna, Portvendres i Sant Andreu de Sureda com també als de Els Banys (Vallespir) i Tarerac (Conflent) per prohibir-los parlar en català als plens municipals. La tria de la seu de la CILF no ha estat, doncs, casual ni innocent, sinó que més aviat als seus impulsors els deu haver traït el subconscient. Ben mirat, però, a França ja li escau celebrar el lloc on el francès va començar a convertir-se en llengua d’imposició, és a dir, en instrument d’un poder estatal —monàrquic o republicà tant és— disposat a emprar tots els mitjans possibles per anorrear les identitats dels pobles que cauen sota el seu domini perquè segons la lògica franco-francesa no és pas l’estat el qui s’ha d’adaptar al poble sinó a la inversa.
Mitjançant la intel·ligència artificial, els visitants de la CILF podran sentir les veus de grans personatges de França i de la Francofonia com ara la de Leopold Sédar Senghor (1906-2001), president del Senegal (1960-1980), on, entre 1963 i 1976, va instaurar un règim autoritari de partit únic. Senghor, un dels primers impulsors de la Francofonia, va tenir l’honor de ser el primer africà admès a l’Académie française, el mínim que es mereixia un dels puntals del neocolonialisme francès a l’Àfrica que ara sembla estar fent la fi d’en cagaelàstics. A Villers-Cotterêts, també podrien mostrar la veu de Jean-Bedel Bokassa, un altre francòfon, i, com a exemple de la difusió de la cultura francesa, mostrar les imatges de la seva coronació imperial on va voler seguir pas per pas la cerimònia que havia fet Napoleó a Notre-Dame de Paris el 2 de desembre de 1804.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)