Missatge de Cap d’Any del President de Catalunya
Benvolguts conciutadans, haig de començar aquest missatge de Cap d’Any recordant un cosa que és tan òbvia que sovint s’oblida i és que l’acció de govern d’aquest any que deixem enrere i els projectes de cara al que hem de començar s’emmarquen dins del període excepcional que estem vivint,
que esperem que sigui únic en la història del nostre país. Ara fa sis anys, vam constituir-nos en república independent; fou un moment complicat en què calgué lluitar contra la fúria desfermada de la repressió espanyola, que semblava disposada a dur a terme amb els catalans la mateixa mena de genocidi que va emprendre amb els pobles d’Amèrica al segle xvi, i les dificultats d’aconseguir el reconeixement d’Europa i de la comunitat internacional però ens en vam sortir. Ara ens toca, doncs, culminar el procés d’independència amb el procés de reconstrucció nacional en què ens vam comprometre quan vam arribar al govern, un procés de reconstrucció que té com a principal objectiu assolir allò que l’anterior sistema autonòmic espanyol no va ser-ne capaç: revertir les conseqüències de l’intent de genocidi perpetrat contra el poble català durant quaranta anys pel règim feixista espanyol del general Franco.
Des que el 1714, les tropes de Felip V van prendre Barcelona, les autoritats espanyoles van sotmetre Catalunya a un sistema d’espoli fiscal, denunciat en diferents ocasions al llarg dels darrers tres segles; evidentment, qui no se’n recorda dels planys dels dirigents autonòmics de la Generalitat queixant-se a Madrid del dèficit fiscal i demanant, gairebé plorant i de genolls, un sistema de finançament just. Ara disposem de les dues eines necessàries per redreçar el país: la plena sobirania, en què les polítiques a aplicar a Catalunya es decideixen només en funció dels seus interessos, i la totalitat dels recursos econòmics que generen el treball i l’esforç del poble català. Com és natural, en uns àmbits les coses han resultat més difícils que en d’altres. Durant els darrers anys del sistema autonòmic, tothom es queixava del caos dels trens de rodalies de Barcelona i de les limitacions de la xarxa viària a Catalunya; certament, el primer ferrocarril d’Espanya va ser el de la línia de Barcelona-Mataró inaugurat el 1848 però en ple segle xxi encara hi havia moltes comarques de Catalunya on no s’havia vist mai a passar un tren; ací, però, ens hem trobat que la primera necessitat ha estat —i és— la de substituir l’antiga amplada de via espanyola per l’ample europeu i, immersos en aquest imprescindible i ineludible procés de transformació, encara no hem pogut donar satisfacció a les legítimes peticions dels usuaris de rodalies Barcelona. Som conscients, però, que la necessària transició ecològica requereix que hom pugui viatjar en tren per tot arreu de Catalunya sense necessitat d’agafar el cotxe. Les dades del darrer informe PISA no han estat gens favorables; això vol dir que a més d’esmerçar recursos per convertir en un mal record del passat les escoles de barracons, ens cal repensar el nostre pla d’estudis i l’enfocament pedagògic dels centres d’ensenyament que no poden funcionar pas com esplais on la canalla vagi a passar-s’ho bé sinó que han de ser lloc de formació de ciutadans instruïts i amb capacitat de raonar i d’analitzar la societat on viuen.
Lògicament, un dels nostres principals reptes és el de recuperar el català com a llengua nacional de Catalunya. En certs àmbits com ara per exemple el judicial, la tasca ha estat molt senzilla perquè segons la nova legislació, les sentències cal redactar-les en català com també s’hi han de fer els judicis i si alguna de les parts implicades al·lega no entendre el català, cal proporcionar-li un intèrpret; no cal dir que, a hores d’ara, és inconcebible que pugui fer de jutge o de fiscal a Catalunya una persona que no sàpiga el català. La presència del català s’ha incrementat notablement en els mitjans de comunicació perquè és la llengua de totes les emissores públiques de ràdio i televisió, mentre que queda pendent encara la qüestió de l’ús social. Com sabem, la nova legislació protegeix el dret de tothom a parlar en català sempre a tot arreu i amb qui sigui, i igualment s’ha engegat la campanya per conscienciar tothom del deure de contestar en català a tota persona que parli en català. A l’escola, ja ha deixat de ser obligatori l’estudi i l’aprenentatge del castellà i, per això, el repte de recuperar el català ens porta a la necessitat de desenvolupar i millorar l’ensenyament.
Com és natural, no puc pas cloure aquest missatge sense recordar que la República Catalana no inclou pas tot Catalunya perquè en queda fora la Catalunya Nord, encara sota sobirania francesa, ni tampoc oblidar la Franja de Ponent, el País Valencià i les Illes, els territoris que, juntament amb Catalunya, formen els Països Catalans. Evidentment, la tasca de recuperar la llengua no es fa pas únicament dins del territori de la República, d’ací les ajudes que el govern de Catalunya dóna a Acció Cultural del País Valencià, a l’Obra Cultural Balear, a l’Oficina de la Llengua Catalana de Perpinyà i a les associacions de la Franja. Esperem, doncs, que es aviat es pugui dur a terme la reunificació de Catalunya i que la Franja de Ponent, el País Valencià i les Illes arribin en poc temps a estar en situació de poder decidir el seu futur.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)