Sobre la llengua
Com és obvi, la llengua és un problema comú al conjunt dels Països Catalans, però en tractar-lo no queda més remei que diferenciar Catalunya —el Principat— dels altres territoris nacionals.
La raó és molt simple: així com la Generalitat de Catalunya es compromet a defensar la normalització del català, les institucions del País Valencià i les de les Illes —administrades, com sabem, pel PP i Vox— hi són radicalment hostils, mentre que a la Catalunya Nord, la majoria dels elegits considera normal que el català ni tan sols hi sigui cooficial amb el francès i, com és de sentit comú, no confiarem pas en Louis Aliot per recuperar l’ús del català a Perpinyà. Podem bescantar, doncs, la Generalitat de Catalunya per la insuficiència de les seves polítiques lingüístiques mentre que amb els governs balear i valencià, l’única opció que tenim és esperar que els resultats de les properes eleccions permetin fer-ne marxar el PP i Vox. Al capdavall, si no hi ha manera d’apagar un incendi, a qui es pot —i s’ha de— criticar és als bombers però no pas als piròmans perquè, lògicament, això no tindria cap mena de sentit. Lògicament, no estic dient pas que fora del Principat no es pugui fer res, només que al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord, la situació és diferent.
Fins i tot al Principat, ens trobem, cada punt i moment, amb notícies que a algú s’han negat a atendre’l en un establiment comercial o, pitjor encara, en un centre sanitari perquè parlava en català i això si no passa que l’ús del català hagi estat motiu per acomiadar un treballador de la feina. Com queda clar, doncs, per més que es vulgui amagar, hi ha una cosa òbvia: entre les persones que viuen i treballen a Catalunya, n’hi ha d’hostils al català, és a dir, no pas tothom hi té l’actitud de mirar d’aprendre el català com més aviat millor sinó que entre nosaltres hi ha gent que es considera del tot legitimada per demanar, o fins i tot exigir, que hom s’hi adreci en castellà perquè amb el català no hi vol saber res. Solucions a aquest problema, en teoria n’hi ha moltes i no pas gaire complicades: denunciar i sancionar la imposició el rebuig al català, fer campanyes per deixar rotundament clar que a Catalunya tothom que hi visqui i treballi, tant si és català com si no ho és, té l’obligació d’admetre sempre i en qualsevol situació que qui sigui s’hi adreci en català, estigmatitzar el costum que té molta gent de continuar parlant en castellà malgrat que el seu interlocutor s’hi hagi dirigit en català, etc.; lògicament, al cap de poc temps d’aplicar-se aquesta política els resultats es començarien a veure al carrer fins i tot a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. A la pràctica, però, tots sabem què passaria: la legislació favorable al català es declararia inconstitucional al cap de cinc minuts d’haver-se publicat al DOGC i tot Espanya, incloent-hi els sectors suposadament progressistes, posaria el crit al cel; per això, la Generalitat de Catalunya fa només les coses que pot fer com ara engegar la campanya de “Mantinc el català” que únicament serveix per crear un món irreal on l’únic problema del català a Catalunya és el mal costum dels catalanoparlants de canviar de llengua si el seu interlocutor parla en castellà, amb la qual cosa es trasllada al ciutadà la responsabilitat de defensar el català. En el món real, però, passa que mantenir el català és impossible si fer-ho significa exposar-se a quedar-se sense feina. Evidentment, no és reconeix pas a ningú el dret a cobrar un subsidi de la Generalitat si ha perdut el seu lloc de treball per voler exercir el dret a parlar en català sempre a tot arreu i amb tothom, ni tampoc la conselleria de sanitat disposa d’un servei especial de metges d’urgència per atendre els pacients que, en un centre sanitari normal i corrent, s’han vist rebutjats pel sol fet de parlar en català. Tant si es vol admetre com si no, la pregunta “Com és que al Principat tothom canvia de llengua quan li parlen en castellà?” té la mateixa resposta a la de “Com va ser que a la Catalunya Nord a tothom li agafés per parlar als seus fills en francès?”: perquè es va crear una situació que va imposar un determinat comportament al conjunt de la societat i, malgrat que, en els medis oficials del Principat no estiguin gens disposats a reconèixer-ho, un individu sol no pot disposar mai de prou força per lluitar contra un costum social.
Com sempre passa, la situació fa un gir immediat de cent vuitanta graus només que substituïm “Generalitat de Catalunya” per “República Catalana”; pretendre normalitzar el català dins d’un marc constitucional espanyol on es defineix el castellà com la llengua que tots els ciutadans espanyols a tot arreu d’Espanya tenen el dret i deure de conèixer s’ha vingut fent durant els darrers quaranta anys i els resultats a la vista estan.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)