Per quan vingui un altre juny
D’ací uns quants mesos, entre els dies 6 i 9 de juny de l’any que ve, hi haurà eleccions al Parlament Europeu.
Abans, aquests eren uns comicis sense gaire importància, tal com ho donaven a entendre les direccions mateixes dels partits presentant com a candidats saldos i restes de sèrie, és a dir, persones que ja havien fracassat en les eleccions de veritat —les generals espanyoles, les autonòmiques o les municipals— o que, per diferents raons, havien deixat d’estar en primera línia i, per això, allà a Estrasburg gaudirien d’una mena de jubilació tranquil·la. Ara fa cinc anys, les eleccions al Parlament Europeu van celebrar-se mentre, des del febrer a l’octubre del 2019, el Tribunal Suprem jutjava dirigents independentistes acusats d’haver organitzat el referèndum de l’1 d’octubre; van ser una ocasió, doncs, per poder mostrar el suport popular a l’independentisme. Enguany ens trobarem, com és lògic, amb un escenari diferent.
La primera cosa que es decidirà el proper mes de juny serà si a Catalunya els independentistes aproven o suspenen la gestió que Junts hagi fet del pacte que, dijous passat, va permetre la investidura de Pedro Sánchez. Evidentment, tot depèn de la fermesa de Junts en recordar-li al líder del PSOE que si vol continuar a la Moncloa ha de complir els acords els quals inclouen una amnistia que, per ser de debò ha de significar una autèntica desautorització de la persecució policial i judicial engegada contra l’independentisme des de la consulta del 9-N del 2015, i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, és a dir, preguntar als catalans si volen o no la independència. Que Pedro Sánchez ha fet tot el que ha pogut per tirar endavant la llei d’amnistia però els jutges l’han declarada inconstitucional al cap de cinc minuts d’haver sortit publicada al BOE? No hi fa res. Això vol dir, simplement, que Sánchez va prometre unes coses que no podia complir i, per tant, va intentar enganyar Junts perquè quan va prometre l’amnistia i l’autodeterminació estava venent fum, igual com aquell que es compromet a pagar un determinat preu sense estar segur de si, a l’hora de la veritat, tindrà els diners suficients o no. El recent manifest de tota una colla d’oficials retirats de l’exèrcit espanyol són un avís clar i ineludible de remor sabres? En un estat membre de la Unió Europea i de l’OTAN —una situació del tot diferent a la que hi havia el 23 de febrer de 1981— el president del govern i el ministre de defensa disposen de mitjans més que suficients per fer passar per l’adreçador militars díscols. Si Sánchez aconseguís sortir-se’n amb les excuses de mal pagador que tots sabem i coneixem, és a dir, amb el romanço que molt pitjor serà tot si governen el PP i Vox, això voldria dir que Junts estaria fent el préssec igual com va fer-ho ERC en l’anterior legislatura espanyola amb la taula de diàleg, i, com és natural, això es notaria en la nit electoral del proper mes de juny. Les negociacions polítiques empreses poques setmanes després de les eleccions del 23 de juliol han significat l’esperança de posar fi als anys de grisor neoautonomista que Junts, ERC i la CUP ens van imposar a partir de les eleccions de desembre del 2017, i decebre una il·lusió no sols pot tenir unes conseqüències molt greus sinó que les ha de tenir.
Òbviament, el juny de l’any que ve també s’haurà de veure si la mobilització del nacionalisme radical espanyol, duta a terme pel PP i Vox amb els seus espectacles, entre grotescos i repugnants, de cada vespre davant la seu nacional del PSOE al carrer Ferraz —excepte, és clar, els dies que hi hagi partit del Real Madrid— acaba reflectint-se o no a les urnes. Si a les eleccions europees, la dreta i la ultradreta espanyoles aconseguissin una victòria contundent, llavors podria passar que, dins del PSOE, alguns dirigents es rebel·lessin contra Sánchez acusant-lo de dur el partit a la ruïna a causa de les seves enteses amb els independentistes, és a dir, amb una gent que a Espanya no se’ls veu pas com els defensors d’un projecte polític sinó com el dimoni amb banyes i cua. No costa gaire de comprendre que a molts espanyols els costi assimilar que Carles Puigdemont hagi passat de ser l’enemic públic número 1 a convertir-se en soci del partit que governa l’Estat i ací vindria a tomb recordar que, en el seu moment, Pedro Sánchez va prometre que acabaria portant Puigdemont a Espanya emmanillat dins d’un furgó policial.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)