L’Escola 42 i la Bressola, cara i creu
Malgrat que pugui semblar mentida perquè per desgràcia no passa gaire sovint, el consistori presidit per Louis Aliot ha pres una decisió del tot encertada i completament digna d’elogi:
destinar una partida de tres milions d’euros —suposo que després de més de vint anys ja no cal donar-ne l’equivalència en francs ni, menys encara, en francs antics— a la creació a Perpinyà d’un campus de l’Escola 42, una institució docent famosa a tot arreu del món pels seus innovadors mètodes d’ensenyament d’informàtica i programació. Després del que ja funciona al Parc Tecnològic de Barcelona Activa, aquest serà el segon campus de l’Escola 42 obert a Catalunya; cal animar doncs els responsables municipals de les altres viles i ciutats del país a seguir l’exemple de Barcelona i Perpinyà perquè, com és natural, no ha de fer ningú la badada de quedar-se al marge del progrés i de la innovació. La web del campus de Barcelona disposa de versió en català, però, dissortadament, aquest no és el cas en la pàgina de l’Escola 42 a Perpinyà i, com és natural, vistes les travetes i els pals a les rodes que Aliot s’ha dedicat a posar, contínuament i amb una tenacitat digna de molt millor causa, a la instal·lació d’un liceu de la Bressola a l’antic convent de les clarisses del Vernet, hi ha raons per témer que l’actual responsable del consistori de Perpinyà no tingui gens d’interès a fer resoldre aquesta greu mancança tan aviat com sigui possible. Evidentment, no té pas res a veure ni amb Aliot ni amb Perpinyà, però no podem estar-nos d’assenyalar que no hi ha tampoc versió en català a la web del campus d’Escola 42 a Alacant, l’únic existent, ara per ara, al País Valencià.
Com ja ho sabem, sobretot en les qüestions relacionades amb la gestió municipal de Perpinyà, el tarannà personal de Louis Aliot no pot qualificar-se pas d’hiperactiu perquè aquesta definició no reflectiria de cap manera la realitat, sinó que més aviat la distorsionaria; per això, ara que, amb el campus de l’Escola 42, Perpinyà sembla haver emprès el camí de la modernitat, ens permetem aconsellar-li que nomeni un secretari que s’encarregui d’aconseguir que la capital del Rosselló es vegi realment com una ciutat digna de la Catalunya del segle xxi. Aquest secretari s’hauria de preocupar, en primer lloc, de garantir el correcte funcionament del servei de neteja municipal perquè així els carrers i places de la ciutat deixin de semblar el pal d’un galliner de tan inundats com es veuen de brossa i deixalles per tot arreu; a més, també hauria de plantejar un pla de renovació que posés fi a la lamentable degradació del barri de Sant Jaume i igualment al declivi del centre històric de la ciutat, com també el secretari hauria de tenir cura de la seguretat ciutadana perquè, com és lògic, els alumnes i estudiants de l’Escola 42 no se sentiran pas còmodes en una ciutat on la delinqüència i els actes violents formin part de l’experiència quotidiana. D’altra banda, si algun dia, per la raó que sigui, Louis Aliot decidís acudir a una reunió amb els responsables de l’Escola 42, caldria que abans se n’hagués llegit els dossiers perquè fa molt mal efecte veure tot un senyor responsable de consistori que sembla que vingui d’Arbeca perquè no s’ha mirat ni les cobertes dels informes sobre l’ordre del dia de la reunió; si un esforç com aquest li ha de provocar un estrès excessiu, també pot enviar el secretari a la reunió, el qual podrà donar l’excusa que al senyor cap del consistori li ha sortit un compromís important i ineludible.
Malgrat la seva vinculació primer al Front National (FN) i després al Rassemblement national (RN), Louis Aliot sosté que no és pas feixista ni ho ha estat mai en sa vida; haurem de suposar, doncs, que en cap moment de la seva carrera política deu d’haver fet seu l’ideari de l’extrema dreta racista i xenòfoba. Si Aliot pretén fer-nos creure que és un polític demòcrata del tot alineat amb els valors dels que el 1945 derrotaren el feixisme i es proposaren lluitar perquè els horrors del III Reich no es repetissin mai més, llavors caldrà fer-li algunes observacions molt necessàries i pertinent, més que res per evitar que els responsables de l’Escola 42 acabin fugint esperitats de Perpinyà igual com van fer-ho els organitzadors de Les Déferlantes. En primer lloc, figures històriques motiu d’orgull a Perpinyà i a la Catalunya Nord en general ho són el científic Francesc Aragó, el poeta Josep Sebastià Pons, l’activista cultural Josep Deloncle, l’escultor Arístides Maillol, el pintor Gustau Violet, el cònsol Joan Blanca i bastants d’altres més, però, de cap manera, Robert Brasillach, el col·laboracionista feixista antisemita partidari en temps del règim de Vichy d’enviar als camps d’extermini nazis tots els jueus, incloent-hi els mainatges petits. D’altra banda, l’OAS fou una organització terrorista culpable de més de dos mil morts que, a més, a Perpinyà va atemptar contra les oficines de l’Indépendant i contra el magatzem del matalasser Ferran Cortale; per tant, no és gaire correcte que el responsable del consistori de Perpinyà es desfaci en elogis de Jean Bastien-Thiry, el cervell de l’escamot de l’OAS que, el 22 d’agost de 1962, va intentar assassinar el general Charles de Gaulle, aleshores president de la República Francesa, al Petit-Clamart, ni tampoc que doni a una via pública el nom de Pierre Sergent.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)