La boira de Perpinyà
El 2019, Sophie Montel, una política del Franc Comtat que va passar del Front National (FN) no pas al Rassemblement national (RN) sinó a Les Patriotes (LP) de Florian Philippot, va publicar el llibre Bal tragique au Front National on, amb ganes de passar comptes amb la formació política on s’hi havia passat uns trenta anys, és a dir, gairebé tota la seva vida adulta, va posar-se a treure draps bruts dels seus antics correligionaris.
Sobre Louis Aliot, que, per raons òbvies, és el que ens toca més de la vora i d’ací que sovint ens toqui el voraviu, va explicar que dins del FN ja tenia fama de ser un gandul, un mandrós, un dropo, un vagarro i un poltró, és a dir, un esquenadret i un malfeiner amb un os al ventre; per això, les promeses electorals d’Aliot de pencar i suar la cansalada dedicant-se en cos i ànima a la feina del consistori de Perpinyà si a algú no van enganyar va ser a Sophie Montel i, naturalment, a molts d’altres que també el coneixien però que, per disciplina de partit, callaven tot esforçant-se a evitar que se’ls escapés el riure per sota del nas. I, com és lògic, ara ens trobem que si Perpinyà és de debò una ciutat radiant no és pas gràcies a la gestió municipal de Louis Aliot, sinó només perquè, a causa del seu clima i situació geogràfica, la boira no hi és pas un fenomen meteorològic gaire habitual, a diferència, doncs, de com, durant els mesos d’hivern, passa sovint a Lleida i, en menor mesura, també a Vic. El problema, però, és que, des de fa dos anys i, com a mínim, fins a les properes eleccions municipals, Perpinyà està aclaparada per una molt espessa boira que no té pas res a veure amb les condicions d’humitat ambiental.
Encapçalar el consistori de Perpinyà implica, com és natural, ser membre de molts consells d’administració relacionats amb la gestió pública, en els quals, per raons que ja ens podem figurar, Aliot s’ha guanyar el sobrenom de l’Absent; bé, igual és que just en aquell moment tenia coses molt més importants a fer en un altre lloc. Sembla ser, però, que a les persones vinculades a aquestes entitats no els acostuma a saber gaire greu que Aliot no hi sigui perquè quan, per aquelles casualitats, s’hi presenta resulta que en tota la reunió no és capaç de badar boca perquè no s’ha llegit cap dels dossiers de treball i no crec pas que sigui perquè els hi passin escrits en català. Tanmateix, tal com els responsables de la Bressola han tingut ocasió de comprovar-ho en l’afer de l’antic convent de Santa Clara, Aliot no és pas sempre una persona abúlica sumida en una mena d’apatia crònica; ara bé, si el Tribunal de Montpeller va acabar donat la raó a la Bressola no va ser pas perquè els seus magistrats sentissin cap mena de simpatia catalanista sinó, simplement, perquè Aliot va ser del tot incapaç de presentar un projecte amb cara i ulls que justifiqués l’ús del dret de preempció per part del consistori respecte de l’antic convent; per a ell, doncs, que un edifici històric del barri del Vernet es trobés amb problemes d’abandó i de desús era molt millor que no pas permetre-hi la instal·lació d’un liceu de la Bressola, una opinió que, afortunadament, no la comparteixen pas els magistrats de Montpeller. Ara per ara, en aquests darrers dos anys, només s’han vist dues coses que són capaces treure Aliot de la seva habitual inactivitat; l’una, com ho acabem de dir, és posar pals a les rodes a tot allò que pugui servir per recuperar l’ús social del català, i l’altra és donar a les vies públiques de Perpinyà noms tan impresentables com el de Pierre Sergent (1926-1992), ex-membre de l’Organisation de l'armée secrète (OAS), grup terrorista d’extrema dreta culpable de més de dos mil assassinats, i implicat en l’intent de cop d’estat del 21 d’abril de 1961. Un dia arribarà que Aliot considerarà que a Perpinyà cal dedicar una avinguda a Robert Brasillach, o potser a Raoul Salan i tot.
A part, naturalment, de la demagògia populista basada en el xovinisme franco-francès abocat pel broc gros, el de racisme i la xenofòbia, un dels principals esquers del RN per aconseguir vots és el de presentar-se com els millors i més eficaços garants de la seguretat ciutadana mitjançant una lluita implacable i sense contemplacions contra la delinqüència, però, segons ho diuen les males llengües, d’ençà de l’arribada al consistori d’Aliot, el nombre de crims, robatoris, tràfic de drogues i actes violents a Perpinyà no para de créixer; alguna cosa hi deu d’haver, doncs, que no va alhora. Com sabem a les parets de l’antiga escola municipal d’Aiguatèbia (Conflent) encara s’hi pot llegir la sinistra màxima Soyez propes, parlez Français; avui dia a Perpinyà gairebé tothom parla sempre en francès però, segons ho exposa un informe del partit Unitat Catalana, la ciutat està més bruta que mai perquè d’escombraries i deixalles se’n poden veure a tot arreu, però, és clar, com que això ho diuen els d’Unitat Catalana, Aliot deu considerar que millor no fer-ne cas, i dedicar-se a fer feina de la de debò: manipular a les xarxes socials l’edició de l’Indépendant del 2 de febrer per fer creure que l’entrevista que li havien fet sobre les demolicions de cases al carrer de Llucià al barri de Sant Jaume havia estat presencial i no pas per correu electrònic i s’hi va lluir força perquè fins i tot va imitar la tipografia que l’Indépendant fa servir en els seus titulars.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)