Dimarts dia 6 Barcelona Pla de Palau a les 12.
Dimarts que ve, dia 6, hem d’acudir a la manifestació convocada per l’ANC a Barcelona perquè convocar un referèndum on els catalans puguin decidir si volen que Catalunya continuï formant part d’Espanya o bé que es constitueixi en estat independent no és pas un acte de sedició sinó una acció democràtica,
pròpia dels països civilitzats on, com és lògic, no pot haver-hi res que no pugui discutir-se a les urnes; així doncs, els qui haurien de comparèixer davant de la justícia són els qui l’1 d’octubre van fer servir la força de l’Estat per agredir gent indefensa que només pretenia acudir a les urnes a votar. És una qüestió d’elemental sentit comú que el concepte de sedició només s’ha de poder aplicar a fets com els del 23 de febrer de 1981, en què persones vinculades als cossos i forces de seguretat de l’estat van alçar-se en armes contra les autoritats constitucionals. D’altra banda, no cal tampoc perdre’s en disquisicions jurídiques a l’hora de valorar la reforma del codi penal anunciada per Pedro Sánchez perquè si ministres i dirigents del PSOE han sortit dient, sense cap mena de pudor ni de vergonya, que derogar la sedició ha de servir per facilitar l’extradició a Espanya del president Carles Puigdemont i que els fets del 2017 no es despenalitzen pas, llavors és obvi que ja no hi ha res a discutir. També és inacceptable que suprimir el delicte de sedició tingui com a contrapartida introduir el concepte de “desordres públics agreujats”, que només pot servir per criminalitzar i perseguir qualsevol mena de protesta social al carrer. Tot sembla indicar, doncs, que ens trobem davant d’una radicalització de la “llei mordassa” introduïda en temps de Mariano Rajoy, la qual limita drets públics fonamentals com ho són les llibertats d’expressió, informació o manifestació. Pedro Sánchez diu que el seu és el govern més progressista que hi ha hagut mai a Espanya d’ençà de la mort de Franco, i, vist el panorama polític espanyol, el problema és que encara deu tenir raó.
El 6 de desembre també és el Dia de la Constitució, una bona ocasió, doncs, per expressar el nostre rebuig a una constitució que posa la unitat d’Espanya com una mena de valor suprem inqüestionable, per damunt de la voluntat democràtica dels ciutadans, i que, a més, imposa el castellà com a llengua nacional als territoris dels Països Catalans sota administració espanyola, mentre que el català queda relegat a llengua regional que, suposadament, cal protegir; en realitat, però, resulta que la principal amenaça contra el català és l’actitud castellanista d’Espanya, tant de l’estat com de la societat. D’altra banda, la base del pacte polític de la gens modèlica transició política espanyola, origen de la constitució de 1978, va ser oblidar que el franquisme és un règim il·legítim sorgit del cop d’estat que el 18 de juliol de 1936 van impulsar els sectors més reaccionaris de la societat espanyola contra el govern legalment constituït a Espanya, elegit democràticament en els comicis que s’havien celebrat el 16 de febrer d’aquell any. Òbviament, si el franquisme no va ser condemnat, és lògic que no s’exigís als franquistes respondre dels seus crims.
Cal igualment demostrar a les cúpules d’ERC, Junts i la CUP que ha fracassat del tot la seva estratègia de desmobilització per estroncar el procés independentista i així poder tornar tranquil·lament al vell i tronat autonomisme de sempre. La manifestació ha d’acabar a la plaça de Sant Jaume, davant del Palau de la Generalitat, un lloc molt adient per recordar als dirigents dels partits polítics que el febrer del 2021 se’ls va votar per fer efectiva la República Catalana votada al Parlament de Catalunya el 2017 però no pas per gestionar una administració autonòmica, amb l’actitud de qui dia passa any empeny ni tampoc per implicar-se en tots els tripijocs de la política espanyola. No n’hi ha pas prou amb uns indults que beneficien únicament els líders i deixen de banda els milers d’independentistes encausats per la seva participació en protestes al carrer. Si es concedeixen indults, tot això que s’hi guanya però l’objectiu final és l’amnistia, la qual significa reconèixer que ha estat del tot injusta i il·legítima l’actuació menada per la judicatura espanyola contra l’independentisme.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (0)