les Corts catalanes: 1214 (3)
El 1214, les assemblees de nobles, clergues i burgesos que formaven un sínode convocades pel bisbe, prengueren el nom oficial de « Corts Catalanes », era a Lleida en endavant, seran convocats pel comte de Barcelona, és a dir el poder secular que ha pres possessió.
Als diputats » a les Corts catalanes. Al centre el sobirà; després els nobles amb l’espasa, els bisbes que portaven la mitra, els burgesos de les ciutats reials.
| Has llegit: |
Abans de ser coronat, el nou sobirà (que en principi succeeix al seu pare, comte de Barcelona i rei d’Aragó) es presenta davant les Corts Catalanes. El seu president diu :
« Nosaltres separats valen tant com tu i tots units valen molt més, us fem rei amb la condició de respectar els nostres Usatges, si no, serà no ».
Comparació amb el regne de França. El 28 de juny de 1593, el « bon rei » Henri IV va signar el Pròleg de la llei de Salic; la seva primera línia mereix ser coneguda i conservada :
« La famosa nació de França té Déu com a fundador »
El rei de França només és responsable davant Déu. En altres paraules, el rei està per sobre de la llei! A partir d’aquí, tot està permès. Un parlament de diputats no té cap ús: doncs no hi ha cap poder contrari. Això s'ha confirmat a la televisió el 16 d’abril de 2019 per Camille Pascal (historiador i secretari d’un President de la República) :
« França és una invenció política i teològica de l'Església catòlica ».
Com s’anuncien les dates, el lloc i les cites de les Corts Catalanes ?
Les cartes s’adapten al destinatari: una carta per a l’arquebisbe de Tarragona (president de la classe dels eclesiàstics), una altra al comte de Cardona (president de la classe de noblesa), una altra per a cada ciutat reial. (Al Rosselló, les ciutats reials que envien diputats són : Salses, Perpinyà, Ceret, Vinçà, Prats de Molló, Cotlliure, Argelers ...) Les convocacions doncs s’adapten al destinatari.
- L'Arquebisbe de Tarragona (president de la classe d’Eclesiàstics) rep la carta escrita amb aquestes paraules: « ... per això us preguem i avisem que intervé a Les Corts. »
- El comte de Cardona (president de la classe de noblesa) rep la carta : « ... nosaltres ordeneu que sigueu ... a ... per intervenir a les Corts ... »
- Cada ciutat reial (el president de la classe burgesa de és sempre un barceloní) rep la carta : « ... t'ho demanem sota la nostra autoritat reial per nomenar un síndic entre vosaltres que pot intervenir a les Corts de ... a ... » Per tant, cada classe tria els seus diputats de maner independent i només són diputats la durada de la sessió. Durant les Corts catalanes, el sobirà en persona inaugura la sessió. Ell pronuncia la « proposició »; és el discurs inicial en què desenvolupa els problemes a resoldre, en la política nacional i exterior.
Vegem tres exemples de proposició
Proposició de Pere IV el Cerimoniós l’any 1368
Catalunya tenia problemes a Sardenya que aleshores era possessió catalana : els genovesos van atacar els ports. Que va proposar el rei ; escoltem la seva proposició :
- « Primer: hauria d’anar, sí o no, personalment a Sardenya per defensar-la ?
- Segon: si és així, hauríeu d’anar amb una gran flota i un exèrcit ?
- Tercer : en cas afirmatiu, amb soldats catalans o amb estrangers? »
Proposició de la reina Yolande en 1388
« …La segona que és ofici que de tots temps vejam discòrdia entre el dit senyor e vosaltres, incessantment treballem per reduir-ho en concòrdia ».
Proposició de Martí I° l’Humà el 1406
Durant les Corts que van tenir lloc a Perpinyà el 26 de gener de 1406, va dir durant la seva « proposició » :
« Qui són les persones del món que tenen tantes franquícies i qui són tan lliures com tu? Perquè resulta que tots els pobles del món, o la majoria d’ells, estan sotmesos a impostos segons la voluntat del seu senyor; estàs exempt de tots aquests càrrecs »
No s'ha pogut incorporar cap impost extraordinari i addicional sense haver estat acceptat pels Corts catalanes.
Després d’escoltar el sobirà, els diputats (entre 200 i 300) van formar diverses comissions mixtes que estudiaven cadascuna els problemes : nobles, clergues i burgesos del parlament de les ciutats reials se posen al voltant d'una taula. En cada comissió, un « moderador », que representa el rei, escolta les discussions; cadascú d’ells informa al rei instal·lat a la casa veïna de l’avanç de cadascuna de les comissions.
Es pot imaginar els debats dins de les comissions mixtes en un intent de reunir els interessos divergents dels uns i dels altres :
- el noble que vol resoldre problemes amb el seu exèrcit,
- l'eclesiàstic que refusa els morts i els ferits,
- el burgès que no vol perdre clients.
Després de llargues discussions (de vegades un dia, una setmana o un mes), hi ha un compromís a la vista. Al final de la sessió, és a dir de quatre a cinc setmanes després, els textos d’aquests compromisos es llegeixen davant l’assemblea plenària de diputats i es vota a mà alçada. El sobirà, que no va assistir a aquestes reunions mixtes, posa la mà a la bíblia i es compromet a respectar aquestes noves lleis. Tots aquests textos formen un llibre: les « Constitucions de Catalunya ». El poble català ha establert una monarquia constitucional.
I al regne de França ?
Al regne de França, hi havia parlaments… però sense diputats ; van fer justícia a la crida (sovint) i es van només conformar a gravar ordenances reials que venien de Paris ; és el cas d’algunes ciutats com Tolosa el 1443, Bordeus el 1462, Rennes el 1551, etc. El 1715, any de la mort de Lluís XIV, l'anglès John Law tornà a França per oferir els seus serveis com a economista a Philippe d'Orléans. Law era aqui per aplicar les solucions financeres que ja funcionaven a Gran Bretanya. La situació financera de França era dramàtica. El deute de l’Estat representava deu anys d’ingressos fiscals del Regne, perquè l’antic rei – Lluis XIV – havia gastat molt en guerres i construccions ; a més, unes quantes dotzenes de financers s’havien enriquit molt a cost del regne i sempre estaven a l’abast d’uns bons negocis. Doncs, John Law va quedar sorprès pel sistema francès ; escoltar a ell :
« Sabeu-ho que aquest regne de França està governat per trenta governadors (intendants en francès). No teniu cap parlament, ni estats [regions autònomes] ; són trenta amos de les quals depenen la desgràcia i la felicitat ».
L'intendent, designat pel rei i secundat per un delegat, va abastar tots els poders : exèrcit, marina, justícia, finances, comerç, agricultura, educació pública, relacions amb poders temporals i espirituals ...
Així, res en comú amb les Corts catalanes (un autèntic Parlament per tant) els diputats de les quals van redactar lleis. Tingueu en compte que les Corts catalanes es reuneixen cada tres anys, que la sessió dura unes quatre a cinc setmanes i cada vegada en una d’aquestes cinc ciutats : Barcelona, Perpinyà, LLeida, Tortosa, Girona ; se va afegir Montblanc i Cervera.
Entre el 1480 i el 1706, les ciutats reials, que van enviar diputats a les Corts, van estar amb nosaltres (Catalunya Nord) : Salses, Perpinyà, Argelers, Cotlliure, el Voló, Prats de Molló, Tuïr, Vinçà, Vilafranca de Conflent, Llívia. El resultat és un cert orgull dels habitants d’aquestes ciutats que encara avui persisteix ... sense que ells sàpiguen la raó real. Les ciutats reials van enviar un « diputat » excepte Barcelona, Lleida, Girona i Tortosa dos diputats; Perpinyà tres diputats... però cada ciutat reial té una veu.
Al final de la sessió, els diputats van donar una abraçada al sobirà…
Acte impensable amb els reis de França !
També hi va haver « Corts Generals » que van reunir els diputats de Catalunya, Aragó i València, posant en pràctica el sistema d'una Confederació (hi participen 58 ciutats reials).
Ara voldria insistir en un punt important.
Molta gent pensa que la Pau i Treva de Déu van durar pocs anys o fins i tot uns quants mesos.
Ens trobem a Talteüll l'any 1453, quatre segles després de l'acte de Toluges.
Aleshores, hi havia l’hospital dels pobres. El cuidador era Jaume Guitard. Però un vespre és atacat, colpejat i deixat mort. Però estava viu. Va poder denunciar als seus atacants : Jordi Barard i Vicenç Raynaud. Són arrestats i condemnats dues vegades a 100 florins ; el doble del dany, arran del sínode de Vic del 1033.
Joan Villanove
Comentaris (0)