La partició de Catalunya
Història rocambolesca del Tractat dels Pirineus (1658-1660) Rafael Català explica...
Fa cosa de quatre anys, vàrem rebre al carrer del Pi dues persones que venien de Perpinyà per explicar-nos que estaven fent una recerca que ens podia interessar. Els vàrem escoltar amb molta atenció perquè algunes de les qüestions que exposaven a propòsit del Tractat dels Pirineus ens semblaven tan interessants com desconegudes. Estaven enllestint una investigació sobre un tema cabdal de la història de Catalunya: com la Monarquia Hispànica i el Regne de França es van repartir Catalunya en acabar la Guerra de Separació (o dels Segadors), en el context europeu de la diplomàcia resultant de la Pau de Westfàlia. Es tractava de casar la filla de Felip IV de Castella amb Lluís XIV de França i aquesta raó d’estat forçava la resolució de la mal anomenada Pau dels Pirineus.
Vàrem tenir ocasió de llegir les prop de 600 pàgines de l’original en francès que ens van portar. Ells, però, volien de totes totes que fos publicat en català i creien que nosaltres érem l’editorial adequada per a fer-ho. Són lectors nostres, els autors, i s’assorteixen de llibres de can Dalmau a La Llibreria de Perpinyà (sempre que aneu a Perpinyà, feu-hi cap: plaça Jean Payra, 7). El cas és que van acabar la recerca, van seguir el consell de reduir l’original perquè les parts més importants de la investigació no quedessin diluïdes i, ara fa quinze mesos, els amics del Trabucaire de Perpinyà el varen editar en francès. Calia, doncs, publicar-lo en català, perquè els autors tenien ben present la importància del tema per al conjunt del país.
Vet aquí, doncs, que ens vàrem posar d’acord i vàrem encomanar-ne la traducció a Aleix Renyé, que ha viscut quaranta anys al Rosselló i de qui coneixem, entre moltes altres coses, la seva prosa periodística de registre ferm i planer. S’ha fet ajudar per Roser Carol, correctora establerta a Andorra que ja ens ha fet diverses feines de revisió d’originals. Tots plegats n’han deixat un original que es fa de molt bon llegir: llisca de meravella, fet que permet una lectura apassionant d’un tema encara més apassionant. Cal dir que, en aquesta ocasió, hem rebut un ajut a la traducció del Departament de Cultura.
El final el sabem prou: Catalunya va ser repartida entre dues monarquies per interessos estratègics aprofitant que no els afectava gaire (estava a punt d’escriure gens) que impliqués un territori al cap i a la fi per a elles foraster (estava a punt d’escriure estranger). El que no sabem tant, és fins a quin punt Pèire de Marca (al servei del rei de França), que detestava els catalans, va utilitzar conscientment falsedats històriques per conspirar i posar el límit de França fins al Cadí i quedar-se Roses, Ribes de Freser, la Seu d’Urgell (fins a tocar d’Oliana), el nord del Pallars i l’Aran. Ull viu: quan llegiu el llibre, sobretot tingueu present que qui controlava el territori pirinenc eren els militars francesos i que tota la negociació es va fer en aquest marc real. No cal ser gaire espavilat per saber que el control del territori ha passat al llarg de la història per damunt de constitucions i lleis. És així, doncs, que els autors afirmen que el Tractat dels Pirineus era il·legal perquè els signants no van respectar les lleis i constitucions catalanes. Ras i curt, Felip IV legalment no podia cedir parts d’un territori sense passar per les Corts. I ben cert que no les va convocar. La partició de Catalunya és, doncs, fruit d’un acord de dues potències militars que es van saltar les lleis.
És el moment d’explicar que Michel Bougain, jurista francès, i la seva esposa, la nord-catalana Annie Comes, han tingut bufet d’advocats a Perpinyà i que tenen casa a la Cerdanya. Després d’investigar tota una vida sobre afers jurídics per raons professionals, ara —acabats de jubilar— s’han dedicat a una altra mena d’investigació: la pertocant al desenvolupament de les negociacions dels diversos tractats i clàusules que van dividir el país. La seva investigació en profunditat en arxius poc o gens explorats —sobretot en relació amb la correspondència dels diplomàtics implicats— forneix informacions inesperades i ofereix respostes sense precedents. Els autors posen en evidència els conflictes d’interessos, els tripijocs, les picabaralles, els enganys, els malentesos i l’arrogància dels protagonistes. I també un profund desconeixement del territori. Tot plegat fa que La partició de Catalunya dugui, ben justificadament, el subtítol d’Història rocambolesca del Tractat dels Pirineus (1658-1660). Originals de tractats desapareguts (el de París, de 4 de juny de 1659), tractats sense signar per totes dues parts (el de Llívia, el 1660), clàusules amb redacció divergent en francès i castellà...
Moltes incògnites afegides a una reflexió: podem seguir considerant una «pau» la conquesta de Catalunya per la força de les armes i la partició il·legal d’un territori que no pertanyia aleshores a cap de les dues parts bel·ligerants?
Podria (i voldria!) explicar-ne moltes més, de qüestions referides al llibre. Però n’apunto només dues i mitja. L’una: els francesos tenien el propòsit inconfessat d’emparar-se d’Andorra; per això pressionaven per quedar-se fins a la Seu d’Urgell. L’altra: quan ara expliquem la raó de fons de per què Llívia és un enclau de sobirania espanyola en territori dominat per França, no n’hi haurà prou amb dir que era una «vila» i això va ser un subterfugi hispànic per retenir-la. Ara sabem pla que era molt més complex, i que les raons geoestratègiques i militars van pesar molt més: els francesos la van bescanviar a darrera hora per la vall de Querol, clau per controlar les posicions cap a l’Arieja. La mitja que faltava: el debat també va afectar la costa empordanesa i rossellonesa des de Roses a Portvendres.
Acabo només amb una consideració: és un llibre que ha de llegir (i als editors els convé que també comprar: 20 euros. ISBN: 978-84-232-0866-1) qualsevol persona interessada en la història de Catalunya. De la Catalunya sencera, ben entès.
Rafael Català - R. Dalmau, Editor
Comentaris (0)