Per què hem d’anar a la Diada?
Durant molts anys, a les manifestacions de l’Onze de Setembre només hi anaven els pocs irreductibles testimonials de sempre que, Diada rere Diada,
participaven en la mena de processó estelada que, a mitja tarda, es feia a Barcelona per la Ronda de Sant Pere des de la Plaça de Catalunya fins a l’Arc de Triomf; eren els temps en què, fora de quatre caps calents, tothom confiava que, negociant amb Madrid, es podria aconseguir, ni que fos de mica en mica a base de petites concessions assolides mitjançant la tàctica del peix al cove, un acord de finançament que posés fi a l’espoli fiscal i un sostre d’autogovern que permetés superar el tradicional centralisme espanyol. Evidentment, si, a partir del 2012, l’assistència a la manifestació de la Diada ha resultat comparable a la de la mítica manifestació de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia de 1977 és perquè una gran majoria dels que, fins aleshores, aprofitaven la festa de l’Onze de Setembre per anar-se’n de pont van deixar de creure en l’autonomia i passaren a desitjar la independència; per això, la gran diferència entre les manifestacions de la Diada de 1977 i la del 2012 és que en la d’ara fa més de quaranta anys no s’hi veien estelades.
Si ara fa deu anys, la sentència del Tribunal Constitucional contra el nou estatut de Catalunya va significar la fi de la via autonòmica, ara ens trobem que les coses no han canviat pas; les retallades de tota mena que es van perpetrar a l’Estatut de Miravet continuen marcant quin és el sostre màxim d’autonomia que Espanya està disposada a permetre, i això per no parlar de l’onada recentralitzadora iniciada pels governs de José María Aznar o de l’ascens d’un partit com Vox, del tot contrari a l’existència de comunitats autònomes a Espanya; per tant, l’alternativa continua sent o conformar-se amb l’estatut retallat o la independència. Certament, algú pot considerar que això del procés ja fa massa anys que dura, però, en realitat, si tot el que cal fer és anar de tant en quant a una manifestació o a les urnes, no veig pas que hi hagi motiu per al cansament; qui ho va dir que vèncer Espanya fos fàcil? Pitjor ho van tenir els que, el 1968 a Txecoslovàquia, van participar en el moviment de la Primavera de Praga que van acabar esclafats pels tancs del Pacte de Varsòvia i es van haver d’esperar vint anys perquè caigués el règim comunista o també podem recordar tots aquells que, el 1939, van veure anorreats per sempre més els seus ideals catalanistes i republicans i van haver de viure la llarga nit dels vençuts.
Per desgràcia, sí que hi ha motius per sospitar que, dins de les cúpules dirigents del PDECAT i d’ERC n’hi hagi uns quants amb ganes de reprendre el model autonomista i ajornar, així, la independència fins a la Setmana dels Tres Dijous; òbviament, una assistència massiva a la Diada pot servir per demostrar-los que igual resulta molt més senzill aconseguir la independència d’una vegada, de la mateixa manera que no resulta pas gaire difícil d’entendre que ni els presos sortiran en llibertat ni els exiliats podran tornar mentre a Catalunya hi continuï vigent l’autonomisme espanyol. D’altra banda, a Madrid, igual com en el seu dia ho feia Mariano Rajoy, Pedro Sánchez no fa res més que esperar que el moviment independentista s’acabi per cansament i per por de la repressió; doncs bé, li hem de fer veure que, com a mínim, s’haurà d’esperar un any més; que sigui, doncs, la realitat qui li demostri que els cops de porra de l’1 d’octubre i l’aplicació de l’article 155, aprovada en el seu moment pel PSOE, no van ser pas la solució al problema català. Si a Espanya es creuen invencibles, nosaltres ens manifestem a la Diada per treure’ls de l’error.
Xavier Deulonder i Camins
Comentaris (1)