Francesc Bitlloch

Quinze Ulisses! Tots Ulisses!

Revisitar, desconstruir, reinterpretar, actualitzar, mitificar, interioritzar, reinventar, rememorar...

Hi ha llibres que si us agafen a l'adolescència, ja no us abandonen per anys i panys que visqueu. L'Odissea l'he llegida i rellegida tota la vida, de manera seguida o a trossos o pel plaer de retrobar un episodi, de dir-lo en veu alta, o per les necessitats de la feina de mestre... i diria que a cada visita s'ha anat fent més gran.

Ja hem fet referència diverses vegades a Odisseu i a Homer com a personatges d'una època i d'uns textos però també com a paradigmes i com a referents entre els més citats, els més comentats, els més inspiradors, els més fundadors... I amb ells, si estireu el fil, us trobeu amb tota la corrua dels déus i dels personatges i dels llocs i de les situacions que són ja molt més que personatges i episodis d'un llibre. Ulisses i les sirenes i Polifem i Circe i Nausica.... i cent més; fins a la mateixa Itaca a la que hem dedicat recentment cinc articles seguits.

Seria impossible citar els autors que han reescrit i reinventat aquests mites. Des de Joyce que va escriure també el seu Ulisses fins Monteverdi que en fa una òpera i deu-mil altres que l'han fet seu... i fins a les recreacions tan conegudes de Riba o de Maragall o de Dubellay o del mateix Brassens. Revisitar, reconstruir, reinterpretar...

Si el tema us interessa, ja sabeu que podeu trobar a internet infinitat de llocs i portals que us fan viatjar per tots els estils, per totes les èpoques i per tots els poetes que han donat la seva visió d'Ulisses:

Hi ha una web que ens interessa especialment perquè és una mena d'homèrica enciclopèdia homeriana. És una mina meravellosa! Es diu "De Troia a Itaca" i hi trobareu (entre altres coses) tots els escriptors que han estat tocats per Homer i els seus mites. Avui em limitaré a transcriure'n alguns que m'agraden per invitar-vos a utilitzar i compartir aquestes fonts de poesia i de cultura. Començant per la mateixa invocació inicial de la Odissea:

Vet aquí la invocació a les muses, en la segona traducció de Riba (en vers), seguida de la recreació que en fa Teresa Costa-Gramunt. Doni aquest exemple inicial d'emparellament perquè els quinze poemes que proposi a continuació treballen també en la reinvenció d'Homer. Revisitar, reconstruir, reinterpretar... I avui serà sense comentaris superflus... simplement deixar-nos emportar per quinze onades successives d'un mateix mite:

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
fent per guanyà’ el seu alè i el retorn de la colla que duia;
mes ni així els companys no salvà, tanmateix desitjant-ho,
car tots ells es perderen per llurs mateixes follies,
els insensats! que les vaques del Sol, el Fill de l’Altura,
van menjar-se; i el déu va llevar-los el dia en què es torna.
Parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulguis, també a nosaltres.

Odissea, I, 1-10


1. INVOCACIÓ

Parla’ns, Musa, d’aquell intrèpid

que sojornà llargament per aquestes aigües,

que foragità la por amb murrieria,

que gastà la vida tan humanament!

.

Els anys no li passaren en va.

Veié pobles i n’aprengué l’esperit

que mou la gent d’un costat a l’altre del món

fent treballar els camps

i obrint noves singladures.

Aquells que no aprengueren la lliçó, sucumbiren.

Ell no.

Ulisses tornà per besar la terra,

per saludar els ossos dels avantpassats,

per reverenciar els déus que mai no havia abandonat.

Penèlope l’havia esperat,

li havia donat la mà

amb el far de la seva intel·ligència.

Pacient,

li renovà un amor a prova de caducitats.

Teresa Costa-Gramunt


2. L’ODISSEA II
[…]
amor de mans i revoltats cabells.
tan sols per ells, pel llarg devessall d’or.
torna la por i me n’hauré d’anar.
m’atreu la mar més que no un afany clos!
oh i aquest cos. el deixe a mitjanit,
estès, al llit, com un vers mai no escrit.
[…]
dies, rocams. encara he de seguir.
vaig, sense ahir, vers un confús demà.
on em durà? també, qui em guiarà?

[…]
Vicent Andrés Estellés

3. Odissea segona i gran,
més gran tal vegada que la primera, però ai!,
sense Homer, sense hexàmetres.
.
Era petit el casal patern,
era petita la seva ciutat natal
i tota la seva Ítaca era petita.
.
[…]
.
I va marxar.
.
A mesura que les ribes d’Ítaca
s’esvaïen gradualment davant seu
i navegava a tota vela cap a ponent,
cap als Íbers, cap a les Columnes d’Hèracles,
—ben lluny del mar Egeu—,
s’adonava que tornava a viure,
que es treia del damunt els lligams
de les coses conegudes i familiars.
I el seu cor aventurer
gaudia fredament, buit d’amor.
.
Konstandinos P. Kavafis
Segona Odissea
Versió d’Eusebi Ayensa


4. ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA

Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.

Joan Margarit
Llum de pluja


 

5. ULISSES

He perdut els meus amics i el meu país
en aquest lloc tan lluny de casa;
m’he posat malalt per sempre més d’oblit i de deixadesa:
el meu passat s’ha dissolt
en l’esplanada nua, on gent estranya, solitària
com jo, parlen de mi sense gaire interès,
però es demanen d’on vinc, o què he fet;
en el seu mateix somriure, alimanya retreta,
desgraciadament, em trobo respost.

Palol
Miquel de Palol (Barcelona, 1953)
Encara mor aquella primavera


 

6. ULISSES

¿És possible que, després de vint anys,
la casa, i el pare, i la dona
encara l’esperin o el planyin per mort?
L’ardit sap que, d’antuvi, cal posar-los a prova
—fóra ingenu trobar-los corsecats com a vells.
El seu record només pot ser un record,
empetitit i distant, de la felicitat
que regnava a Itaca abans de Troia.
Fóra balder demanar fidelitat al destí,
després de vint anys només en resta una idea.
Ell mateix ha esmerçat un bell temps
al llit d’altri, i no ha estat pas desplaent
—hi ha abocat els millors anys de la vida.
Només el carnatge dels pretendents sembla errat:
com si amb la sang hagués pretès d’esborrar
no l’altivesa i l’urc de cefal·lenis i aqueus
sinó la por de l’heroi que ha temut
que la llei de la vida arribés a imposar-se,
descarada i triomfal, als tripijocs de l’Olimp.

Francesc Parcerisas
L’edat d’or


[…]

7. Rosa Chacel va declarar en un diari que si les dones volien incorporar-se a la cultura, havien de començar per l’Odissea o l’Antic Testament, que és el més antic que tenim. Segons l’escriptora, allí hi són totes les dones, la seva vida espiritual, els seus pecats i les seves virtuts. És una imbecilitat, afirmava Rosa Chacel, això de sentir-se marginada de la cultura. I acabava: «Si no són capaces de seguir aquesta línia, que callin.» Aleshores, llegiu l’Odissea, i busqueu si sou Helena, la castradora, si us assembleu a la bleda de la Nausica, si us reconeixeu en la gata maula de la Penèlope o bé si heu hagut de disfressar-vos d’home, com Atenea, perquè Telèmac us faci cas. Ara bé, jo no hi era, a l’Odissea, però també hi era perquè hi ha poques obres literàries que siguin el món, tot el món vist poèticament, com l’és l’obra d’Homer. Perquè jo també era Ulisses i Aquil·les, els dels peus lleugers, i Telèmac, el fill d’Ulisses que s’escoltava Atenea, no nascuda de mare sinó del cervell del pare dels déus, la deessa vestida de guerrer que posseïa «pudor femení». Les grans obres de literatura escrites pels homes ja no ens poden persuadir en la realitat, bé que ens commouen. Aquest és el seu misteri.

Però calculem la jugada: si els homes han confós les figures mítiques femenines de la literatura i de la història amb biografies de dones reals, nosaltres no podem fer el mateix. Aleshores, llegiríem la literatura amb la mirada masculina. La identificació ha de ser poètica, allò que no trobem aquí, però que és possible, a través de la paraula, dins l’univers imaginari. […] Així, jo llegeixo l’Odisseacom em dóna la gana. Veig les tragèdies gregues amb els meus ulls, ara ja no és l’època en què Electra, Medea, Ifigènia, Clitemnestra o Antígona eren representades per homes que calçaven coturns. La meva Clitemnestra és una dona que té un marit que se’n va a una guerra que ella no entén, una mare que veu com el seu home li arrabassa la filla per oferir-la als déus en immolació i que es troba que aquest mateix home torna de la batalla amb una noia jove i intel·ligent. La meva Clitemnestra és una dona de finals del segle XX.

Montserrat Roig
Digues que m’estimes encara que sigui mentida


8. HO VOLDRIA DIR AMB ELS MEUS LLAVIS DE VELL

Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar.

Camino l’últim solc, després vindrà el desert.

Sota claríssims cels, escolto com el vent

em diu el nom guanyat, aquest meu nom: «Ningú.»

Seran temps de repòs, i em decanto a mirar

per darrera vegada la llum d’un llarg ponent.

Ara, sense cap por, tot sol, m’allunyaré,

nit endins, Déu endins, per la sorra i la set.

Salvador Espriu

Les hores


9. ULISSES

Només desitjo

el redós de la casa,

l’esposa dolça

i als ulls del fill els somnis

de tots els meus viatges


 

10. Ulisses en l’Illa de Circe
.

En la barreja d’un folcat d’oprobi
ara ja sou sota rasposa pell
amb boques afuades en musell,
grinyoladissos al voltant de l’obi.

Haurà bastat, oh companyons, la quera
incessant de la fam, tota cabdell
pel laberint feréstec del budell,
la malvestat d’una deessa artera!

Que us valguin totes les viltats rebudes
quan sereu verticals sobre els peus rudes,
braços capçats per les forcades mans!

En cims d’honor o en conca de servatge,
recomenceu amb pacient coratge
l’aventura difícil d’ésser humans.

Mercè Rodoreda

Món d’Ulisses


11. GRECITAT

“and poor old Homer blind, blind, as a bat.”
EZRA POUND

El sol crema espurnant
la ceguesa d’Homer
a la platja esperant
sota un vell tamarell
hi ha una dona d’ulls trists
que escriu mots a la sorra.

Sobre el mar refulgent
lentament va surant
un sarcòfag amb cendra.

S’esvalota el xiscleig
d’efusius gavians…

És Ulisses que torna.

PONÇ PONS


 

12. TOT ESPERANT ULISSES
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
Verd el cel i fresc l'estiu,
jove el gran i cec l'altiu,
una taula fa de llit.
Desescric tot el que he escrit!
Un ocell baixa l'amor,
mils d'amors senten l'enyor,
un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
Plou de baix i ens mulla el cap;
juga i guanya qui menys sap;
el cor no vol dir el pit.
Desescric tot el que he escrit!
La raó es un moble vell;
manar vol qui duu el martell.
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
5 i 5 mai no en fan 10;
una església et marc el preu;
un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!
Plora, plora, no hi ha draps;
ben i canta i trenca els plats;
l'estratègia es cou de nit.
Desescric tot el que he escrit!
Ones que vénen, mar que s'allunya,
tot és ben prop, tot és lluny.
Plors que s'enceten, riures que es moren,
quan creus que tens tot s'esmuny.
Que més puc cantar-vos ja?
si la festa no té pa;
el meu cap és un neguit.
Desescric tot el que he escrit!
La tristesa guanya el cant,
l'esperança és un infant,
llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!

Vicent Andrés Estellés


13. COMPANYS D’ULISSES

En l’horitzó poc clar de la nit
reposen els ventruts vaixells.
Mariners de pit tatuat recorden
entre olor d’oli i ferro
ports antics, ciutats
d’ambre i llum

.

ODISSEA, LLIBRE XXIII

.

Solament recordaràs la pols
i les pedres dels camins,
els tarongers en flor,
la mar lluenta d’estiu.
Retrobaràs les paraules
que ja no et serveixen,
les paraules que només tu recordes.
Retrobaràs, potser, l’estiu lluent,
la pols i les pedres, els camins,
els tarongers i la mar a l’alba,
però alguna cosa, imprecisa,
t’haurà fugit per sempre.

Iban L. Llop
Llibre de Fèlix o els exiliats
Pell de salobre


ÍTACA

Amb marbre de Carrara et cisellaré de nou, amor,
com una antiga esplendor amb passió restaurada,
com una plèiade de coloms fugint a l’alba.

Emergiràs sempre de la meua mar com una àmfora
incòlume, com un llençol calent tacat de gesmils,
com un vailet cruixint tendreses i somriures.

Deliri que fon la neu, et perseguié foll d’amor
per tota Mare Nostrum, mentre els lleons de Creta
encendran vells fulgors amb armes i bronzes.

Els ciclops des del seu trespol bramaran
tot el coratge amb els vents iconoclastes de l’Egeu.

Lluís Alpera

L’emperadriu de l’Orient


15. HELENA

Fas vint anys, Helena.
Véns d’on no recordes,
mires endavant,
i vols fer una sola
neta transparència
dels milers de vidres
(l’un darrera l’altre)
que són dies teus
per on miraràs
com se t’obre el temps.
Tan fina, la corba
del corb que s’allunya
i biaixa el cel,
i decanta els arbres
fent un ordre nou
del camp i la tarda!
Talla tu com ell
blau i temps i món,
seguint-lo de vista
per molts anys, Helena,
noia gola-llarga,
tu que rius enlaire
i sempre et decantes
un poc, a la dreta,
a l’esquerra, i ara
(tens vint anys) disposes
per al teu balanç
les ratlles del món
amb tot el que és vell
(com és ara jo).

Gabriel Ferrater

 

Francesc Bitlloch

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal