Francesc Bitlloch

La Rosa i el Xiprer: Vida i mort són un sol riu

#PiulemPoesia30

"El moment de la rosa i el moment del xiprer tenen la mateixa durada" T.S.Eliot

Avui agafarem un fil anglès... en un text i un paisatge on em perdi aquests dies. En el llibre de poesia "Quatre quartets" de T.S. Eliot que visitarem breument, he trobat un epígraf, com a citació abans de començar, una frase d'HERACLIT que resa així:

El camí cap amunt i el camí cap avall és un i mateix camí. (I, p.89, fr.60)

Els Quatre Quartets de T.S. Eliot són una obra important i complexa. Per a entrar-hi, com per totes les grans obres, tenim dues possibilitats. La primera, escoltar els experts, llegir els comentaris, estudiar el context, intentar saber el que ens volia dir l'autor... I l'altra opció és la de llegir, rellegir, deixar-se portar, deixar ressonar el text en nosaltres i fer-lo nostre. Una combinació dels dos és sovint la bona fórmula, però viure amb ell una temporada, portar-lo a dins, memoritzar fragments... és sempre el Camí Ral.

Queda clar que no pretenem pas presentar l'obra en el seu conjunt, no tinc ni prou espai ni prou coneixements ni prou atreviment. Hi entrarem de passada, de pinzellada. Com un ocell que plana, observa sorprès i picoteja engrunes.Qui sap si les molles podran donar ganes, i set, i fretura de poemes. I tant de bo que els comentaris no ho impedeixin massa!

Obra mestra de final de vida... que podeu confrontar a una altra obra mestra de final de vida si us acompanyeu la lectura amb qualsevol dels quatre darrers Quartets de Beethoven. No sé si el títol de l'obra d' Eliot és una al·lusió a aquests altres Quatre Quartets. Per mi la relació és evident.

A internet en trobareu dues-centes versions diferents... però no us perdeu aquesta:

La gran fuga de Beethoven sembla música contemporània.
Una bona manera de començar la lectura seria escoltar un petit fragment del poema dit per Adolf Beltran, que està acompanyat precisament per un immens adagio del darrer Beethoven: http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/tots-els-matins-del-mon/fragment-del-poema-east-coker-el-segon-dels-quatre-quartets-four-quartets-de-t-s-eliot-/audio/954388/

El punt de partida i el punt d'arribada del llibre és el mateix: El jardí de les roses; el jardi. Es tracta sempre del mateix jardí, però sempre és un altre... perquè aquest jardí és a la vegada un jardí real, a Burnt Norton, però també és el simbòlic jardí d'infància de cadascú (els infants que apareixen tot de cop diverses vegades en el poema)... i evidentment, el primer jardí, el Paradís Perdut.

El temps present i el temps passat
són tots dos potser presents en el temps futur,
i el temps futur contingut en el temps passat.
(...)
Ressonen passos dins la memòria
pel viarany que no vam agafar
cap a la porta que mai no vam obrir
al jardí de roses. Així ressonen els meus mots
en la meva ment.
Per què, però,
remoure les cendres d'un bol ple de pètals de rosa. (T.S.Eliot) (Quan no dic lo contrari, utilitzi la traducció d' Alex Susanna)

Hem entrat en el tema central i ja no en sortirem. El temps i la pròpia experiència en el temps. Però no es tracta del temps de la petita vida del poeta. Veurem tot seguit com la pròpia experiència es fa gran i es fa "nosaltres" i es fa universal. No hi ha universalitat que no sigui arrelada en la individualitat més petita. Arrelada en una història concreta, en una experiència concreta, en una infància concreta. Es la força de la poesia que la fa universal.

Llavors va passar un núvol, i l'estany es va buidar.
Vés, va dir l'ocell, perquè les fulles eren plenes d' infants
esverats que s'amagaven i s'aguantaven el riure.
Vés, va dir l'ocell, vés, vés, als humans
els costa suportar la realitat.
El temps passat i el temps futur,
el que podia haver estat i el qua ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present (T.S.Eliot)

Llegit aquest magnífic fragment, hem de tornar a l' Heràclit del començament, que ens pot fer llum. Recordeu aquella frase que hi havia en començar el llibre, en forma d' epígraf? ("El camí cap amunt i cap avall són el mateix camí") Doncs jo em pregunti per què Eliot no hi va posar també aquesta altre, del mateix Heràclit:

Baixem dues vegades a un riu, però no baixem al mateix riu.

i el comentari de Sèneca (cartes a Lucili):

"El nom del riu és el mateix, però l'aigua n'és canviada. En el riu això és més evident que en l'home, però no és menys ràpid el curs que se'ns emporta també a nosaltres... és com quan parlem de l'home que es transforma i no resta mai el mateix".

En els fragments llegits, hem començat a entreveure el riu, la vida, feta d'aigua ja passada, d'aigua que passa ara, d'aigua que passarà, d'aigua que podia haver passat, d'aigua que voldríem que passés, d'aigua que mai passarà... i hem vist el camí d'anada i de tornada com un sol camí. Seguim, doncs,ara amb T.S.Eliot:

Els mots es mouen, la música es mou
només en el temps; però allò que només és viu
només pot morir. Les paraules, després de parlar,
aconsegueixen el silenci
(...)
De sobte en un raig de llum
fins i tot mentre la pols es mou
sorgeix la rialla oculta
dels nens en el fullatge
ara de pressa, aquí, ara, sempre...
Que ridícul el trist temps malgastat
estenent-se abans i després.(T.S.Eliot)

EliotLes paraules aconsegueixen el silenci... Sisplau, guardem en vibració aquests mots tan simples: "temps", "allò que és viu pot morir", "abans" , "després", "començament", "final"... com una roda... com una vida.... i disposem-nos a veure'n la fluïdesa i l'harmonia:

Casa nostra és allà d'on comencem. A mesura que ens fem grans
el món esdevé més estrany, l'ordenació de morts i vius
més complicada. No pas l'intens moment
aïllat, sense abans ni després,
sinó tota una vida cremant en cada instant

Cendra en la màniga d'un vell
és tota la cendra que deixen les roses cremades.

El que diem començament és tot sovint el final
i arribar al final és arribar a un començament.
El final és el lloc des d'on comencem
(....)
El moment de la rosa i el moment del xiprer tenen la mateixa durada
(...)
Amb l'atracció d'aquest Amor i la veu d'aquesta Crida

no pararem d'explorar
i el final de la nostra exploració
serà arribar on vam comançar
i conèixer el lloc per primera vegada (T.S.Eliot)

Hem llegit "el final és el lloc des d' on comencem". I ara esdevé una una frase clau, que es fa leitmotiv, tornada, cantarella i ritornello en diverses versions:

al meu començament hi ha el meu final (East corner)

(Ara utilitzem la traducció de Jordi Cornudella:)

Al meu principi hi ha la meva fi. En successió
s’alcen i cauen cases, s’ensorren, les amplien,
les treuen, les derroquen, les restauren, o al seu lloc
hi ha un camp, o una fàbrica, o una ronda.
Pedra vella per obra nova, fustam vell per focs nous,
focs vells per cendres i cendres per la terra
que ja s’ha tornat carn, pelatge i femta,
os d’home i d’animal, panotxa i fulla.
Les cases viuen i moren: hi ha un temps per construir
i un temps per viure i engendrar
i un temps perquè el vent trenqui el vidre mal fixat
i sacsegi els taulons per on corren les rates de camp
i sacsegi els estrips del tapís teixit amb la divisa muda. (T.S.Eliot, trad Cornudella)

Eliot1

És molt curiosa la sensació d'estar llegint un poema de gran complexitat, de gran riquesa vital i metafísica sense que el to sigui mai grandiloqüent, amb una mena de "cant humil", com diria Vinyoli. Paraules corrents, construccions simples, i ben sovint, comprensió gairebé directa del discurs... en un text que ens obre contínuament a aspectes i mons i paisatges sorprenents que endevinem molt més rics que l'aparent simplicitat.

Al meu principi hi ha la meva fi. Ara cau la llum
camp comunal enllà, deixant el camí fondo
tancat amb branques, fosc a mitja tarda,
on t’arrambes a un marge quan passa un furgó,
i el camí fondo insisteix en la direcció
cap al poble, hipnotitzat en la calor
elèctrica. Dintre la boira càlida, la llum sufocant
la pedra grisa l’absorbeix, no la refracta.
Dormen les dàlies en el silenci buit.
Tu espera l’òliba primera.(T.S.Eliot, trad Cornudella)

Aquest to de capvespre, emboirat o ventós, el retrobarem a l'alba en un altre fragment... perquè res no s'atura i tot comença. Perquè al meu final hi ha el meu començament. Perquè el temps flueix....("Tot mor i torna i roda sense fi" diu el nostre Carner)

Despunta l’alba, i un nou dia es posa
a punt per la calor i el silenci. Mar enllà el vent de l’alba
s’arruga i llisca. Sóc aquí
o sóc allà, o sóc on sigui. Al meu principi.

Ens ha semblat entreveure en filigrana la unitat de la vida i de la mort, on el foc i la rosa són de la mateixa espècie, on el temps de la rosa i el temps del xiprer es confonen, on flueix la vida com flueix la mort, amb absoluta naturalitat. T.S. Eliot al final de tot, ho diu així, ens darrers versos del poema: "un estat d'absoluta senzillesa".  

De pressa, aquí, ara , sempre:
un estat d'absoluta senzilesa
i tot anirà bé i,
tota llei de coses també
quan les llengues de flama es repleguin
en el nus coronat de foc
i el foc i la rosa siguin u." (T.S.Eliot, trad Alex Susanna)

(Com ja he explicat, hi ha molts més temes en els Quartets. Hem sobrevolat, hem espigolat, hem picotejat, esperant donar ganes. Hem deixat de costat ben voluntàriament les seves referències teològiques al món cristià tradicional, les referències polítiques directament lligades a la situació anglesa durant la segona guerra... per centrar-nos més en aspectes que ens semblavaven més transversals i universas)

eliot4

Proposta final:
Hi ha molts altres exemples de poetes que han utilitzat el que en podríem dir la paradoxa provocadora ("al meu començament hi ha el meu final"), ("sóc aquí o sóc allà o sóc on sigui") o fòrmules semblants, com l'oxímoron ("foscor clara", "alegres plors"), l'antítesi ("l'aigua s'aprèn per la set"), la contradicció aparent ("és quan dormo que hi veig clar") .I ho fan en el mateix sentit que T. S. Eliot. En el sentit de la vida i la mort i el temps com una senzilla continuïtat.

Per això, sense massa comentaris, us proposi estirar aquest fil, amb cinc fragments ben diferents que poden explicar aquest text d'avui o poden ser explicats per aquest text, o poden ser posats en perspectiva per aquest text, o poden fer guspires en contacte amb aquest text, o poden encendre una foguera tots plegats:

Seran fragments de Màrius Sampere, de Riba, de Vinyoli, de Papasseit, de Carner, d' Emily Dickinson, de Pere March... i encara, de T.S. Eliot. Però avui ja ens hem allargat massa. Tornarem, i ho farem la setmana que ve,  Dissabte que ve:

Segona part de La Rosa i el Xiprer (2): quan la poesia es fa paradoxal, contradictòria i provocadora... més o menys com la vida mateixa.

Francesc Bitlloch

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal