Francesc Bitlloch, #PiulemPoesia

L'alba, des dels cims més alts

Quatre aurores, quatre tuits, des de quatre cimals (cinc!): 
Homer, Riba, Carner, Espriu i Rimbaud.

Caminant pels meus poetes, cada cop que he topat amb l'alba (la llum) o l'aurora (el sol) m'he hagut d'aturar a mirar-li els ulls... de prop. L' he llegit i rellegit, i algunes vegades l'he transcrit a la meva llibreta, a la pàgina ALBA.

No pot ser d'atzar, que les quatre primeres citacions escrites en aquesta pàgina, corresponguin a alguns dels meus poetes més estimats, com si s'haguessin avingut a trobar-se a l'alba amb mi. Són quatre sortides de sol, servides per quatre cimals que han marcat la història de la poesia. No exageri. Mireu si no:

1. Homer:

La primera serà un sol vers que en la Odissea apareix diverses vegades... cada cop que se'ns vol explicar que comença un nou dia, sentim això:

"Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l'Aurora..." així, amb majúscula.

Carles Riba va traduir dues vegades la Odissea. La segona en vers. En perfectes hexàmetres grecs. La segona versió és un monument de la cultura catalana. Molt més que una traducció. És una transposició de la Odissea a la cultura catalana. I un monument a la llengua. Algunes coses, si les descobriu de jove, us acompanyen tota la vida. Aquesta n'és una. Obriu-la a qualsevol pàgina.

alba 01

Aquesta frase és un dels leitmotiv que ritmen la Odissea. Són potser rastres d'una antiga tradició oral, però com aquesta en trobareu moltes com: "i respongué llavors la deessa d'ulls clars, Atenea". De fet, cada personatge té la seva identificació: "Posidó que sorolla la terra" , "la molt discreta Penèlope", "Calipso, divina entre dees"... I qui en té més és Ulisses, és clar: "l'enginyós Ulisses", "el diví", "el pacient" o "el magnànim Ulisses".

I cada cop que un déu o un home volen dir coses que han de ser fortes i decisives, apareix aquesta mateixa fòrmula màgica: "i fent sentir la veu, li digué paraules alades: " Paraules alades seran paraules amb ales d'ocell, d'àngel o de sageta... amb força poètica, amb eficàcia, amb carisma.

El primer cimal ha estat, doncs, doble: Homer... i Riba! Dos monstres inseparables. Perquè Riba ens ha donat Homer, però Grècia i Homer són la clau de la poesia de Riba.

alba 03

2. Carner
Anem al segon cimal. Ja que avui estic de confidències, continuem amb el mateix to Si hi ha un llibre que no deixi mai, que venero, del que memoritzo fragments, i que m'agradaria un dia saber tot de memòria en els seus mil cinc-cents versos és el " Nabí" de Josep Carner. Avui ens aturem en els dos primers versos:

"Al primer traspuntar d'un ventós solixent
d'alta cella vermella..."

Des dels primers mots, no podem no pensar en el Cant dels ocells: "Al veure despuntar el major lluminar...." No puc creure que Carner escrigués aquests versos sense pensar-hi. De despuntar a traspuntar només hi ha un pas. De solixent a lluminar hi ha un salt petit.

La diferència rau en el vent i en la cèlebre cella, o millor dit, l'alta cella, que humanitza el solixent fins a fer-ne l'ull del dia. Els deu cants que segueixen són de la mateixa alta poesia vermella.

En el cant V de Nabí, apareix un personatge que havia sigut "sacerdotessa de l'alba" i que dialoga amb Jonàs, el vell profeta de la balena. Tot escoltant-los, aprenem més coses sobre l'alba:

- L'alba, mai no té temps de voluptat ni d'ira,
fuig de la fosca i de l'esclat té por

- Car l'alba inspira en fonedís auguri
l'avís de cada recomençament,
la sorpresa de cada pensament,
l'encís de l'amor abans no duri

- De tan bella cosa (l'alba)
tant com llarg el desig, és curt l'alè

alba 05

3. Espriu

Ara posarem un disc de Raimon que és potser qui ens va obrir les portes de Salvador Espriu. En els anys negres tots recitàvem l' "Assaig de càntic en el temple" i en començar una mica a clarejar vam començar a  cantar amb Raimon l' "Inici de càntic en el temple". El saludem en aquests dies en què s'està acomiadant del seu públic amb nou recitals al Palau de la Música.

Però avui va d'albades, i el poema d' Espriu que us vull proposar és el cèlebre: "He mirat aquesta terra".  No necessita presentació. Com en el cas de Carner, es tracta dels tres primers versos del poema. No té res d' estrany : l'alba és sempre el primer vers del dia.:

Quan la llum pujada des del fons del mar,
a llevant comença just a tremolar
he mirat aquesta terra,
he mirat aquesta terra

Per primera vegada, apareix el mar a primera hora, aquest nostre mar que ens guarda el sol fins a l'albada i que ens el torna tot moll i ensonyat. Però l'"alba" no hi és , ni l'"aurora"... hi ha just la llum. La llum "pujada". I és com si la veiéssim. I la imatge definitiva no és que comenci a sortir o a aparèixer o a brillar o el que sigui... sinó que "comença just... a tremolar"! I ara són els nostres ulls que tremolen de poesia.

Escoltem Raimon

i després escoltem la Sílvia Perez Cruz, que de la mateixa cançó en fa una bellíssima improvització tremolosa amb el gran Toti Soler a la guitarra

4. Rimbaud

Jo no he estat format a França, no he mamat aquesta enorme cultura. Quan vaig marxar de Catalunya cap a París tenia poc més de vint anys i coneixia alguns noms, però poques obres franceses. A mesura que m'hi he anat acostant m'he anat inclinant a poc a poc fins a fer una reverència molt profunda i molt sentida. 
 
Primer de tot van ser els cantants... no cal que us faci la llista. Alguns pensadors i escriptors, també. Però m'agrada sobretot posar els seus poetes a la mateixa lleixa que els meus... establir ponts i garlandes dels uns als altres, i endinsar-me en alguns noms que em colpeixen especialment. Rimbaud no hi podia faltar. I sobretot el Rimbaud més esclatant de "Le bateau ivre"!  A casa el recitem amb golafreria...   Tot això per dir-vos que dins del "bateau ivre" hi ha dues albes remarcables i que són ben diferents! L' una és 'exaltant'. L'altra abominable. Trieu: 

"je sais le ciel crevant en éclairs, et les trombes

et les ressacs et les courants, je sais le soir,

l'aube exaltée ainsi qu'un peuple de colombes

et j'ai vu quelquefois..."

((Permeteu-me, entre parèntesis, un sacrilegi personal en forma de niu d'aurores):

Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa l'Aurora,

el primer traspuntar d'un ventós solixent l'aube exaltée ainsi qu'un peuple de colombes
a llevant comença just a tremolar... ))    Parèntesi tancat

En el mateix "bateau" hi ha una segona albada, molt diferent. S'ha cabrejat amb l'univers sencer i l'alba s'ha transformat en una cosa abominable. L' alba deu ser la mateixa, han canviat els ulls ("no veiem les coses com són sinó com som"  diu Anaïs Nin).

"mais vrai j'ai trop pleuré, les aubes sont navrantes:
toute lune est atroce et tout soleil amer"

N'hi ha moltes més d'albes i aurores a la llibreta... però aquestes eren les més lluminoses per evocar aquesta font dels cinc raigs d' alguns poetes que m' encenen el dia.

alba 06 
Sense oblidar Ramon Llull, que no podia faltar en una tan gran cimera: En el seu "llibre d'amic i d'amat" diu, enamorat:

E l'amic morí per l'amant en l'alba 

Nota: Jordi Pere Cerdà va escriure un llibre immens que se diu "Dietari de l'alba".  Hagués pogut figurar en aquesta tria... Per avui, quedi el títol com a penyora. Nos hi lleparem els dits.un altre dia..

Francesc Bitlloch

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal