Francesc Bitlloch, #PiulemPoesia

La poesia com a teràpia

Diem: "poesia" i pensem en floretes, ocellets, món rural, infantil i altres collonades. Joan Margarit, que aquesta setmana ha fet 79 anys, és "la poesia com a eina de potència catàrtica i terapèutica brutal i sense precedents"(1).

En llenguatge corrent, "poesia" té sovint un sentit pejoratiu:  "Això que dius és molt poètic però poc efectiu, poc concret, poc realista!...".Ah! La realitat! El porta-monedes, els fills, el dolor... són tan lluny de la poesia!  Tanmateix, desmentir aquesta visió és molt fàcil. Tenim grans poetes que ens parlen de manera colpidora i escruixidora de la mort, del dolor, de la separació, de l'angoixa de viure...  

Aquesta setmana Joan Margarit ha fet 79 anys. No sé si a Catalunya Nord hi ha gaire gent que coneix Margarit. M'agradaria saber-lo presentar. Per molta gent, els referents francesos omnipresents poden ocultar les meravelles que tenim a la vora. No sé si tothom és conscient, aquí, de la riquesa de la poesia catalana actual. No sé si tothom sap que la nostra llengua ha donat un segle XX que és, de fet, un segon segle d'or, comparable a la poesia de qualsevol cultura europea. I que ha començat un segle XXI ple de promeses i de propostes multicolors. Reconec que el meu atreviment és molt gran però avui vull tirar un cap fins a Margarit. 
  
Podeu llegir diverses coses de Margarit aquí.  http://www.joanmargarit.com/poemes-per-llegir-i-escoltar/  i a la llibreria catalana segur que hi trobeu algun dels seus libres més recents. (Per quinze euros teniu vuit-centes pàgines de poesia a la col·lecció "de butxaca") 
 
 
Podeu sentir alguns dels seus poemes cantats aquí https://www.viasona.cat/grup/xavier-ribalta/canta-a-joan-margarit
 
I si voleu un resum de tot plegat, aneu a la seva pàgina oficial: http://www.joanmargarit.com/benvinguda/
 
Cada poema de Margarit és un instant de vida: la dona, el viatge, l'adopció d'un fill, amors impossibles... Un dels temes obsessius en Joan Margarit és el de la mort. Per llegir la seva poesia hem de saber que va viure un seguit de drames personals que traspuen sempre en els versos I molt especialment la mort de dues filles. La Joana, va néixer amb síndrome degeneratiu de Rubinstein-Taybe. Amb deficiències a la vegada mentals i físiques ("una mena d'infant de quatre o cinc anys que avui té l'experiència vital d'una persona de vint-i-set", ens diu en una nota). Va morir als trenta anys.
 
I de sobte la casa és massa gran.
La mare i jo hem buidat els teus armaris
i hem resseguit per taules i prestatges,
de retrat en retrat, els teus somriures.
Els mobles són més foscos,
i per l'escala baixen
la càlida barana que recorda
la teva mà petita i els graons
que encara van sentint les teves passes.
La casa, gran i buida, mira i mira
el seu propi silenci.
 
Aquesta és la Joana, que ha donat títol a un dels seus llibres. Es tracta d'una mena de diari dels darrers dies de la noia. D' ella diu en el pròleg que "Ser el seu pare ha significat  estar sempre a la vora del més delicat i bondadós que pot oferir la vida". La Joana "va ser ben aviat una persona molt especial,(...) a causa de les seves minusvàlues, que li deixaven l'amor com a única eina per a sobreviure..." 
 
Súplica
 
Però si estàs morint-te, encara vius,
i faig esclatar l'última alegria
del teu rostre cansat
amb les petites mans entre les meves.
Morir-se encara és viure, em repeteixo.
D'aquest matí d'hivern, amable i tebi,
per favor, no te'n vagis, no te'n vagis.
  
Podem suposar que pensa en totes aquestes coses quan ens diu, en una magnífica entrevista que podeu llegir aquí: "no em pot destruir ningú perquè ja m'ha destruït la vida"  http://www.catorze.cat/noticia/2835/joan/margarit/no/em/pot/destruir/ningu/perque/ja/destruit/vida :  
 
M'he acostumat a viure
amb els qui ja no hi sou.
Damunt teu les estrelles.
Aviat damunt meu.
 
1. EXACTITUD
Triar poemes és una tortura, però m'atreviré a presentar-vos-en quatre sobre aquest tema. Quatre que més d'un cop m'han fet tremolar. I avui no em puc permetre proposar trossets, tuits, còdols... perquè Margarit m'ho prohibeix explícitament. I no seré jo qui li porti la contrària. 
 
En l'epíleg del seu: "Càlcul d'estructures" ens diu textualment:  "Un poema seria com l'estructura d'un edifici molt particular  a la qual no li pot faltar ni sobrar ni un pilar , ni una biga: que si trèiem una sola peça s'enderrocaria. Si en un poema es treu una sola paraula, o es canvia per una altra, i no passa res,  és que no era un poema. O encara no era un poema. Només arriba a ser-ho quan no es pot treure cap peça de l'estructura."  Margarit és arquitecte. Això que diu, no ens estranya gens. Vet aquí un "exacte" poema escrit el dia que la Joana, cap al final,  va entrar al quiròfan:
 
No hi ha miracles
 
Plovia amb deixadesa.
A les nou de la nit -dinou d'octubre-
la Joana arribava espantada al quiròfan
voltada per nosaltres, que ens quedàvem
en la saleta mal il·luminada de vora els ascensors.
Diu que ella, en un intent desesperat
de salvar-se, va dir 't'estimo' al metge.
Esperàvem la fada que ens tornés
la Joana tranquil·la, la de sempre,
els ulls espurnejant de confiança.
A les onze, mirant per la finestra,
les gotes de la pluja relliscàven
pel vidre com si ho fessin per la nit.
La nit era la fulla d'una dalla.
 
 
2. CONSOLACIO   
En un dels seus textos, Margarit ens parla de la noció de precisió del poema: "D'aquesta exactitud ve el poder de consolació de la poesia, perquè la poesia serveix per a introduir en la soledat de les persones algun canvi que proporcioni un major ordre interior enfront del desordre de la vida" 
 
No cal ser gaire perspicaç per afirmar que aquesta consolació que proposa al lector, és la consolació que cerca ell mateix a l'hora d'escriure el poema. Diria sense gaire por d'equivocar-me que tota la poesia de Margarit  (i potser de molts d'altres?)  és pura teràpia:
 
Laura Borràs, presentant Margarit, va dir:  "la poesia com a eina  de potència catàrtica i terapèutica brutal i sense precedents".  Contundent i amb poques paraules. I per dir-ho d'una altra manera, es tracta, en el millor sentit de la paraula, d'una recreació de la realitat. Es en això que la poesia és gran, en la seva força de recreació i de redempció. Margarit hi creu: "jo em crec el que passa/ en la nit estrellada d'un vers".
 
AL FONS DE LA NIT
 
Està glaçant a l'aire.
Ha callat fins i tot el rossinyol.
Amb el front recolzat damunt del vidre
demano que em perdonin
les meves dues filles mortes
perquè ja gairebé no penso en elles.
El temps ha anat deixant argila seca
damunt la cicatriu. I, fins i tot
quan un s'estima algú, arriba l'oblit.
La llum té la duresa de les gotes
que cauen dels xiprers amb el desgel.
Poso un tronc nou i, removent les cendres,
trec flama de les brases. Faig cafè.
La vostra mare surt del dormitori
amb un somriure: 'Quina bona olor.
T'has aixecat molt d'hora aquest matí.'
 
 
3.TCHEKHOV
Hem quedat un xic glaçats. Però anem encara un xic més lluny amb un poema terrorífic. Us el doni sencer i sense comentaris perquè no en necessita cap. Sem molt lluny dels jocs florals.Si el llegiu a poc a poc, és un film que us anirà glaçant els ulls. Fins al "misteriosament feliç" final que és com una  pomada per les ferides...  i que dona títol al llibre d'on he despenjat  aquest poema: "Misteriosament feliç".  El poema es diu: "Relat de matinada"
 
Està plovent damunt la plaça buida.
Hi ha un taxi solitari a la parada.
Té el motor apagat i fa molt fred.
S'obre una porta, un passatger mullat,
cansat, de mal humor: dóna una adreça.
Quan se salta un semàfor l'escridassa.
El taxista, girant-se, ha murmurat:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
El passatger, callat, s'enfonsa en el seient.
Avançada la nit, en pujar un grup
de passatgers de gresca ell els diu:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
Tots ens hem de morir, han contestat,
entre bromes pesades i riotes.
A l'hora de plegar, ja en el garatge,
s'acosta a la cabina de la ràdio:
Fa una setmana que el meu fill és mort.
La dona amb ulls rogencs de cansament
li diu que si i alhora atén les veus
que surten amb sorolls de l' emissora.
 
Aquest, de fet, és un relat de Txèkhov.
Allí és un cotxe amb cavall, i neva.
Sé que el taxista no podrà dormir.
La mort, és dins el puny que alça la vida?
O bé, és la mort el puny on som tancats?
En el relat de Txèkhov, al cotxer
li quedarà el cavall per explicar-li 
que se li ha mort el fill. De sobte ho sento 
dins meu i que la por s'està gelant,
i encenc un foc per escalfar-nos tots, 
el taxista, el cotxer, jo i els meus morts, 
tu que m'estàs llegint 
i Txèkhov, i tots junts veiem com cau 
la vida, com la neu, en soledat.
Un tren nocturn envernissat de rosa
creua els camps d'oiveres a l'albada.
Aquí acabo, cansat, amb son,i alhora 
misteriosament feliç, aquest poema.
 
4. EPILEG 
Després d' això necessitem assossegar-nos. Una pròrroga si us plau, no podem acabar així. Una mica d'escalf!: Vet aquí un poema molt breu i amb aquest títol: "L' època generosa"
 
Nostres com les cançons que fan plorar...
son aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
el cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat a confiar-se.
La vida s'alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s'ha pogut donar, la mort canvia
 
i a mi m'agrada, quan llegeixi aquest poema, repetir tres vegades el darrer vers:
 
quan s'ha pogut donar, la mort canvia
 
Es del seu darrer llibre: "Des d'on tornar a estimar" un llibre que es va allunyant del drama tot declinant la recerca de 
 
"des d'on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria"
 
i amb aquest començament de resposta:
 
"Estimar és un lloc.
Perdura al fons de tot: d'allí venim.
i és el lloc on va quedant la vida"
 
En aquest darrer llibre, Margarit ha escrit un epíleg admirable sobre l'actitud del lector de poesia:
 
"La lectura del poema, que és una operació molt semblant a la de la seva escriptura, també es fa a través de la vida de la lectora o el lector. Per això penso que abans de fer-ho d'una manera erudita, s'ha de llegir 'de veritat' el poema: al marge de significats, d'interpretacions o anàlisis  crítiques... cal quedar-se sol amb el poema..."
 
"Es a dir, quedar-se sol amb la pròpia por i ignorància (...) Tot això pot causar des de neguit fins a espant, i a vegades fa que l'erudició s'entengui com una xarxa de seguretat que tranquil·litza. Tranquil·litza però a l'hora, ens impedeix córrer el risc de la poesia  i sentir-ne el vertigen quan el poema ens parla directament"  Asserenats per aquestes paraules, ja podem entreveure com del drama mateix pot néixer la consolació:
 
Dorm, Joana.
I si pot ser no oblidis els teus anys
en el niu que has deixat dins de nosaltres.
Envellirem guardant tots els colors
que van lluir als teus ulls.
Dorm, Joana. Aquesta és casa nostra,
tot està il·luminat pel teu somriure.
Es un tranquil silenci on esperem
arrodonir les pedres del dolor
perquè tot el que fores sigui música,
la música que empleni el nostre hivern.
 
Margarit no és només això, és clar! Però ara ja teniu la porta oberta. Hem quedat un xic sonats, esmaperduts, i alhora "misteriosament feliços". Com diu Margarit en un altre poema: "Ser feliç sempre ha estat una cosa molt estranya". 
 
Francesc Bitlloch
 
(1) Paraules de Laura Borràs en una presentació de Margarit.
 

Comentaris (0)

Rated 0 out of 5 based on 0 votes
There are no comments posted here yet

Deixa els teus comentaris

Posting comment as a guest.
Arxius adjunts (0 / 3)
Share Your Location

El Portal - Catalunya Nord Digital neix a iniciativa del Col·lectiu 2 d'abril.

Neix de la necessecitat de crear un lloc de trobada a Catalunya Nord per a tots els actors de la llengua catalana.
Reagrupa persones i entitats al voltant d'un projecte, el de fer viure la llengua catalana, la llengua pròpia, la llengua del país.

Cada un pot portar la seua pedra a l'edifici 

  • participant amb la redacció d'articles, d'entrevistes
  • fent propostes, fent passar informacions
  • adherint al Col·lectiu 2 d'abril
  • fent conèixer el Portal