El teu nom i el meu nom, escrits a la paret

05 Mai 2017

Gràcies pels teus ulls i pels teus llavis

Gràcies per cridar amb joia el meu nom

 

1. Hi ha "El nom del vent", "El nom de la rosa" i moltes més històries de noms... però hi ha sobretot el nom de cada cosa, els noms de tota una llengua, els noms que fan la cosa, perquè no hi ha cosa sense nom:
"hem viscut per guardar-vos els mots
per redonar-vos el nom de cada cosa" (Salvador Espriu)
El nom d'algunes coses molt preuades:( "j' écris ton nom, liberté" Eluard ) i de la llengua mateixa que et dona el nom:
"la teva llengua és la mare que et dona nom" (Oriol Izquierdo)

 

2. Però ara xalarem sobretot amb noms propis, noms que evoquen uns ulls, un cor o un cos sencer. Sembla ben bé que un nom pugui ser portador del dolor i la tristesa com de l'amor i l'atracció que ens provoca la persona anomenada. Sembla ben bé que el nom pugui incendiar el record i el desig:
Repetiré el teu nom
i els llavis plens de tu proclamaran
conjuntament presència i desig (Miquel Martí i Pol)

El teu nom, un ocell a la mà
el teu nom, tros de gel a la llengua (Marina Tsvetàieva)

Jo t'inventava noms i altres carícies (Joan Fuster)

Diré el teu nom i el cantarà l'alosa (Joan Salvat Papasseit)

Gràcies pels teus ulls i pels teus llavis
Gràcies per cridar amb joia el meu nom (Francesc Parcerisas)

3. Fins arribar a la identificació total entre els noms i els cossos, entre els noms i les històries que ens incendien; el nom com a quinta-essència de la persona, el nom com a sublimació darrera :
Dos cossos es nuaven
com un crit en dos noms (Carles Riba)

Dic amor i dic el teu nom (Antoni Clapés)

El teu nom, amor, el meu mon (Josep Piera)

Escriu-me, no t'oblidis del meu nom (Sònia Moll)

4. El nom és, doncs, portador de felicitat però també de dolor, de trencament, de buit:

El teu nom, ara
fòssil de petxina
en un país sense mar (Manuel Forcano)

Em dic el teu nom en veu baixa
com qui diu amén i no crec (Manuel Forcano)

Tot és un immens buit,
recordar voldria tants noms
que ja no retinc (Montserrat Abelló)

Sóc a punt de dir el teu nom
sóc a punt de plorar-lo
i d'escriure'l per les parets (Vicent Andres Estellés)

Si no dius fort el meu nom
em condemnes per sempre (Antònia Vicens)

L'únic consol és pronunciar el teu nom (Pere Calders)

 

5. Però deixem els tuits massa curts, que no ens mostren tot l'abast d'aquestes meravelles i per acabar, donem exemples una mica més llargs, que ens permetin veure el nom en tot el seu context. Joan Margarit és segurament el nostre poeta viu més llegit. I amb raó. Es un fenòmen molt especial, ja l'hem citat altres vegades en aquesta secció i tinc ganes de presentar-lo ben aviat més àmpliament. Vet aquí un exemple de la força d'una poesia directa i sense concessions sobre una temàtica ben delicada:
No oblidis que on tu vagis trobaràs
un port en una mar on tot fa cap.
I que hi ha unes drassanes on fa temps
es basteix un vaixell amb el teu nom.
Onsevulga que sigui el port on moris
en altre mar recorda't d'aquest mar (Joan Margarit)

 

5. I ara arriba Estellés. Serà el poema més llarg però és que tot el poema és sobre el nostre tema d'avui i n'és segurament l'exemple més emblemàtic. No necessita comentaris perquè és, com gairebé sempre en Estellés, directe, diàfan, punyent i sense escrúpols. Vicent Andreu Estellés, poeta valencià fins a la medula, local i localista, és també un poeta universal fins a la mateixa medula. Un australià o un guineà han viscut la mateixa escena... però no sé si han tingut el poeta capaç de dir-ho amb tant d'ardor. El títol és "Testament mural" i hi podríem posar, en epígraf, aquell vers de Cocteau: "qui aime écrit sur les murs":
TESTAMENT MURAL
El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

6. Abans de tancar l'article, he escrit: "el teu nom", a Google i m'ha sortit aquesta interessant cançó del grup SAU
Se diu "el teu nom":

"i potser, en algun tros de mi, podré reconèixer el teu nom"